20.2.11

una estupidesa de Beethoven?

L'embòlia cerebral de l'ordinador -a partir d'ara l'anomenarem M.- el va portar a un coma profund que vaig considerar que podria acabar amb el seu traspàs, però una nit i un matí en una unitat de recuperació especialitzada el van tornar a la vida. Això sí, la seva pèrdua de memòria em van dir que seria irreversible, i amb la seva memòria va desaparèixer una part de la meva, la que li havia confiat perquè ell la tenia molt més precisa.

Al principi em vaig amoïnar molt: tants anys oblidats dels quals M. no en sap res i jo guardo detalls boirosos. A ell, vital i juganer com si fos un adolescent no li importava, i jo vaig acabar pensant que tampoc no calia plorar pel passat, que no tots els dies tenim l'oportunitat de recomençar, encara que al principi l'esforç sigui feixuc. Quanta gent voldria trencar amb el passat i fer-se una vida nova? Quants camins nous, i alguns de vells, no ens esperen?

Durant els darrers dies he anat explicat a M. mecanismes i tècniques per memoritzar i relacionar els nous coneixements que ha anat acceptant de bon grat. Després, li he anat subministrant dades que es convertiran en records que ell assimila perfectament i detalladament, molt millor que jo, amb l'avidesa del nen o del jove que veu en tota novetat un punt d'interès que en la maduresa es convertiran en una tria.

Hem parlat una mica, encara no gaire, de literatura, de coses quotidianes, d'imatges i, sobretot, de música. En aquest moment, el seu cervell és ple de música, des d'antigues cançons dels trobadors a la discografia completa de Sinatra, des d'Amalia, que em sembla que m'agrada més a mi que a ell, a Llach, des de... I encara queden els més actuals. Potser li exigeixo massa coneixements de música que jo no tinc, no ho sé.

Avui el seu cervell ha memoritzat en pocs minuts hores i hores de música de Beethoven. En acabar, com si es tractés d'un examen, m'ha reproduït una mostra del que sabia, sobretot peces menors, curtes: danses i contradances, minuets, escoceses... M'ha volgut repetir (o potser he estat jo qui li he fet repetir) una petita peça simfònica que diu (m'ho confirma que a través de la wiquipèdia) que Beethoven considerava una estupidesa, però que li ha agradat molt (o potser m'agrada a mi, que ja no sé on acaba ell i començo jo). M'explica que és una música per encàrrec de Johann Nepomuk amb motiu de la victòria a Vitòria, l'any 1813, de les tropes angleses, portugueses i espanyoles, comandades per Wellington contra les franceses. Em convenç que és una música amb inclusions musicals molt divertides, sobretot la interpretada per l'Academy of St Martin in the Fields chamber orchestra, dirigida per Neville Marriner

Al final, no sé si és ell o sóc jo qui insisteix més, acordem fer un petit muntatge amb una part de la música i aprofitant un vídeo de Waterloo, de Sergei Bondarchuk. I ja posats -em diu-, per què no ho compartim amb els amics i amigues de cap de setmana encara que so i imatges no acabin de lligar. Doncs això:

4 comentaris:

iruna ha dit...

quin vídeo-música tan al·lucinant!

m'ha caigut bé, este M :)
l'un per l'altre (vos imagino junts, sense saber qui insistia més dels dos i em feu riure), veig que feu bones... "molles"?

bona nit, pere

Júlia ha dit...

Els ordinadors, M. i la resta, cada dia ´son més humans...

zel ha dit...

A mi també m'ha agradat molt, ara, nen, jo no hi parlo amb l'ordinador...o sí? Calla...

Un regalet bonic.

pere ha dit...

M'agrada que t'hagia agradat, iruna. De fet, ho he trobat tot fet.
Si no m'entenc amb M., amb qui em puc entendre?
Bona nit.

Júlia, i les humans cada dia els confiem més una part de nosaltres, i ens els emportem de vacances, i...

No sé si tu parles amb l'ordinador, zel, però tot el que sé de tu, o gairebé, li ha xerrat el teu ordinador al meu (digues-li que em dic M., em diu ara, mentre escric).
Gràcis :-)