7.6.11

a vegades...

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble...

Salvador Espriu

Poc després de tenir notícia de l'acampada se'm va ocórrer què hauria passat si en lloc d'anar tanta gent a la plaça de Catalunya s'hi hagués instal·lat un home sol, en un raconet, en una tenda insignificant. La seva intenció seria anar escrivint en papers modestos -els homes que s'instal·len en tendes de campanya no tenen gaires mitjans- propostes i pensaments diversos com els dels anomenats indignats. Etc.

La resposta, amb matisos varis, és evident. La pregunta no calia.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

De fet, això que dius ja ha passat en alguna ocasió tot i que no pas de forma permanent. A la Rambla hi havia un poeta espontani i reivindicatiu que venia els seus textos autopublicats i també hi ha un senyor que es passeja amb cartells reivindicatius, crec que és estranger, i un paraigües. La meva opinió és que l'haurien tolerat uns dies i a la llarga l'haurien fet marxar, tot i que no ho sé doncs la ciutat és plena d'acampadors i vivacs no reivindicatius i marginals i no passa res.

Júlia ha dit...

Això de l'Espriu queda molt bé però la meva opinió actual és que cap home ha de morir per cap poble. Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tothom, crec que deia Montesquieu i li dono la raó.

kika ha dit...

precisament per això hi ha els blogs, per les respostes evidents i per les per les preguntes que no calen :-)

Montse ha dit...

recordes les reivindicacions de'n Xirinacs?

si, té raó la Júlia: ningú hauria de morir per ningú!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Espriu a vegades era grandilonquentment retòric.

miquel ha dit...

En la qüestió de les acampades, Júlia, em sembla que la permisivitat envers els individus té molt a veure amb què prediquen, si pretenen establir-se permanentment i el lloc de la ciutat que ocupen. Hem tingut casos característics, sí, de temporalitat fins i tot dilatada.
Dius que la teva opinió actual és que ningú no ha de morir per ningú i la comparteixo. Evidentment el moment espriuà era un altre i el sentit divers; de tota manera els seus vrsos en el post són un intent preciasament de dir el contrari: cal respectar els individus, que sovint són marginats per una idea discutible del bé comú.

És clar, kika, aquesta és la gràcia, dir el que ens sembla, com ens sembla i quan ens sembla, encara que ja hagi estat dit.

Les recordo i el recordo, Montse. I precisament ell es podia estar en aquella època perquè estava sol.


De fet, Francesc, en aquest poema no és especialment retòric ni grandiloqüent, crec. Potser és una mica bíblic.