17.11.11

acontentament 3 (la saviesa)

Quan escrivia l'altre dia sobre la llista dels pobres vaig recordar un poema d'aquells que ens feien aprendre de memòria a les classes de llengua. Suposo que eren uns versos adequats per produir un cert acontentament durant els anys en què la guerra ja era lluny però la postguerra interminable encara ens mantenia en una certa penúria i en unes privacions que els nens i els adolescents a penes notàvem perquè entraven en la normalitat de la nostra vida. Ignoro què pensava en aquell moment sobre els versos, segurament em devien servir per sentir-me un privilegiat perquè jo no vivia ni de bon tros com aquells savis; d'altra banda, i en un altres sentit, devia incidir el comentari del mestre: sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres, fins i tot els savis -val a dir que quan ets jove sempre et sents més o menys savi.


Cuentan de un sabio, que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas yerbas que cogía.
«Habrá otro», entre sí decía,
«más pobre y triste que yo?»
Y cuando el rostro volvió,
halló la respuesta, viendo
que iba otro sabio cogiendo
las hojas que él arrojó.

Calderón de la Barca


Actualment, aquests versos, a més dels aspectes expressats més amunt, em suggereixen altres consideracions. La primera és sobre el concepte de savi, que sovint lliguem al d'intel·ligència -mot d'interpretacions i matisos múltiples-, però que més aviat, al menys en la nostra ment, indica aquell qui té molts coneixements però que sovint no és estrany que sigui un pèl despistat i no tingui gaires habilitats pràctiques. Així que no ens ha de resultar rar trobar algun savi en una situació semblant al del poema. En segon lloc, amb la crisi actual, el poema ens confirma que la nostra desconfiança dels savis, d'aquells que sembla que tenen solucions per a tot, que sembla que comprenen perfectament el món en què vivim. D'aquests savis, tots ens coneixem uns quants caiguts en desgràcia, i més que en veurem. Aquest és un món de vius, no un món de savis.


El que sí que recordo que m'intrigava abans, i encara hi penso en repassar els versos, és el motiu pel qual el segon savi no recollia directament les herbes. Era més savi el primer? Es tractava simplement que el segon savi no era expert en nutrició o botànica? Els poetes,d'aquests detalls, no en solen parlar.

5 comentaris:

Allau ha dit...

Pere,el segon savi no escollia, no t'ha quedat clar? No busquis ambigüitats on no hi són.

Júlia ha dit...

També és de 'La vida es sueño', el fragment. Per cert, una anècdota una mica guarrindonga, recordareu que de vomitar en català antic i no normalitzat en dèiem 'arrojar', així que ja podeu pensar el que entenia jo a escola que passava amb les herbes quan era petita...

Júlia ha dit...

El fragment és absolutament simbòlic com gairebé tot Calderón.

Júlia ha dit...

Per cert, segons diuen, inspirat en una història més antiga de El Conde Lucanor:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/juanma/x.htm

pere ha dit...

M'ha quedat clar que no escollia, Allau, però encara no se per què. I veig que no hi ha cap espert que em doni raons de la seva conformitat.

Marededéu, Júlia, quines coses de comentar en un bloc tan elegant com aquest. Esclar que en mirat,el que tu imginaves és el que fan molts animals adults amb les seues cries, cosa que potser indica que Calderón volia suggerir que el primer savi era mé savi d'una manera contundent.

I d'un simbolisme totalment efectiu.

Ara me n'hi vaig.