14.11.11

molta roba i més sabó

Sembla clar que l'homenatge blocaire a la Montserrat Roig ha estat un èxit de participants, de gent que tenia alguna cosa a dir sobre el personatge i la seua obra. Els blocs organitzadors assenyalen una mica més de dues-centes col·laboracions, en alguns casos amb més d'un post. A mi em sembla una xifra important, i potser encara ha quedat algun post ignorat.

Sense entrar en consideracions sobre el motiu pel qual es recorda determinats escriptors i no d'altres, el que em pregunto cada cop que hi ha un esdeveniment d'aquest tipus és qui es llegeix tot el que fabriquem. Per exemple, qui s'ha llegit tot el que va aparèixer el dia 10 sobre la Montserrat Roig. Fent un càlcul aproximat més aviat poc exagerat ( tenint en compte la llargada dels textos, la inclusió d'imatges, la durada d'alguns vídeos, la visita a enllaços, el temps de carregar la pàgina...), afirmaria que qui hagi volgut llegir tot el material ràpidament ha dedicat unes 10 hores a recórrer blocs, això sense comptar la lectura de comentaris o l'interès a deixar-ne algun. Potser sí que hi ha hagut algun lector que s'ha passat aquest temps recorrent blocs, no ho sé. Per altra banda, si imaginem que els blocs participants, que poden ser els més interessats a saber què diuen els seus coparticipants, han passat per tota la llista de col·laboradors espontanis, voldria dir que tots hem tingut una mica més de dues-centes visites que potser no han llegit, però al menys han tafanejat el post. Ha estat així? En el meu cas, puc assegurar que ni com a lector ni com a visitat he estat prop del 200.

I què? Doncs res, és una simple constatació matemàtica. A vegades l'important és participar. I, compte, que el que hem escrit queda a Internet per a la posteritat. Quants centenars de milers de persones llegiran amb el temps el que en el seu moment va tenir més ponents que públic? Els meus coneixements matemàtics no arriben tan lluny.

9 comentaris:

Allau ha dit...

Pere, és sabut, el que importa és que ens llegeixin. Qui es molesta en llegir el que escriuen els altres? Més de 200 apunts sobre Montserrat Roig és tot un triomf de la política d'autopromoció. Ara, no et diria que tot plegat no m'ha provocat una mica de ganes de llegir "Els catalans als camps nazis" o "L'agulla daurada".

Xevi Metal ha dit...

Permeti'm que discrepi: Els blogs passaran de moda: Internet no controlarà mai els diaris... ens veurem abocats a oblidar-ho. El jovent reescriurà les seves coses sobre els discs durs que nosaltres utilitzem, com a molt ens faran pagar alguna cosa més que l'electricitat i la quota del telèfon penso que nosaltres mateixos hauriem d'esborrar els blogs cada quatre anys però aquesta és una data completament arbitrària. Qui es creu que un text antic ho és? Que sapigueu que es pot falsificar. Bah! Escriure... una teràpia és el qu'és

Francesc Puigcarbó ha dit...

no tinc tan clara aquesta posteritat, no va desencaminat Xavi en el que diu, els blocs són moltjoves encara i no sabem que passarà amb ells, cada post es emmagatzemar informació i cada di se n'escriuen a milions a rreu del món, pot arribar a saturar-se o com diu Xevi a esborrar històrics.

Júlia ha dit...

Allau, ser a la 'foto' o a l'homenatge és també qüestió d'una mica de vanitat, agradi o no. Ja veig que et llegiràs L'agulla daurada, he, he.

Júlia ha dit...

Pel que fa al futur, és tan imprevisible que fer especulacions és també una qüestió de vanitat. Una teràpia, cert.

Júlia ha dit...

Pere, t'he fet arribar un email ja que la Nora Albert, al Tèrbol Atzur, pregunta per tu.

vpamies ha dit...

Pere, són moltes hores llegir totes les participacions a l'homenatge.

Jo vaig passar-me el dia 10 fent el recompte i no vaig poder llegir ni comentar.

Ho he estat fent des de divendres i durant el cap de setmana i en porto poc més de la meitat.

Seguiré aquesta setmana.

Com a implicat en la difusió d'algunes d'aquestes iniciatives i recomptador i arxiver de participants em sento en l'obligació moral de llegir tothom qui he embolicat i intentar comentar el màxim d'escrits.

A més, sempre insistim que el que realment té sentit el dia dels homenatges és passejar-se pels blogs i deixar constància del nostre pas.

Tenen sentit aquests homenatges en la mesura que som conscients de participar en un acte col·lectiu i llegir què han escrit altres participants ho considero bàsic i sempre intento potenciar-ho.

Què passarà amb els blogs? El que hi ha no deixa de ser lletra, imatges, veu... Si mai desapareixen els blogs això es pot exportar als nous continguts que apareguin. Sempre he pensat que el blog és un medi per publicar més que qualsevol altra consideració.

pere ha dit...

Doncs això, Allau, jo també he rellegit la Montserrat i qui sap si llegiré algunacosa que encara no he llegit.

Xevi Metal, no discrepem. Jo tampoc no crec que els blocs lliures substitueixin res, i menys la premsa, que ja té els seus propis blocs.
En tot cas, els blocs que jo segueixo podn ser una teràpia, un devertiment, una continuació d'altres activitats, ua connexió, una desconnexió, un espai creatiu que es convertirà o no en paper, un espai publicitari... que sé jo.

Potser, Francsc, fa uns quants anys ens feia gràcia la singularitat dels blocs, que fins i tot tenien una certa repercussió exterior, ara són milions (suposo) de vides diverses que bateguen divers. Una literatura, en sentit ample, que sovint té força qualitat. A mi ja m'està bé. El futur...?

Un mitjà de comunicar, Júlia, que a vegades és terapèutic, com tot allò que es fa a gust i de vegades tenim la sensació, jo la tinc, que m'ocupa massa temps.
Gràcies pel missatge de la Nora, ja li deixaré un comentari en el teu bloc, per començar (és clar, ella no em coneix com a pere)

És clar que són moltes hores, Víctor, i entenc i admiro la teua implicació.
El curiós del cas és que malgrat que arribem a tot el món, els nostres lectors són limitats, més o menys els de sempre, vells amics i amigues i algun nou amic i amiga de tant en tant. Ep, que no em queixo, que és el que és.
Completament d'acord: els blocs són un mitjà, que potser mai haviem pensat que podríem tenir, i això ja és molt. ës curiós, al mateix temps, com tanta gent pensa que si no es publica en paper... En fi.

Gabriel ha dit...

És interesant la reflexió que fas.
En el meu cas sobre l'homenatge a la MOntserrat Roig, confesso que només em vaig llegir els posts de la gent que tinc agregada al google reader. (que evidentment són pocs comparat amb les 200 participacions)
Sobre el futur de la cosa blogaire no m'atreveixo a pronosticar res. Però si que crec que tota la informació i les dades que constantment es generen no crec que a curt termini desapereguin pas. Google i molts altres proveïdors ja s'encarreguen i s'encarragueran d'arxivar-ne la informació. A vegades oblidem que utilitzem eines que són d'empreses i aquestes empreses ja seran prou llestes per saber que els interessarà guardar com a informació i que no.
Com molt bé diu en Vpamies si apareixen altres formats, tranquil·ls, que ja s'inventaran formes per traspassar la informació que volguem salvar d'un format a un altre.
En fi...és tot tan imprevisible.