13.11.11

retrobament

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

3 comentaris:

Xenia ha dit...

transporta... gairebé sento les olors, i les sensacions.
quina mandra fa que arribi aquest hivern, que ja s'intueix.

arati ha dit...

Tornar no sempre és fàcil, ni acollidor.
Per cert, trobo el teu post al meu reader, com sempre, però també compartit a G+ per Caridad Pontes, que era una de les meves fonts preferides de compartits al reader abans de que el canviessin... és petit això d'internet. Al final us es va trobant amb les seves afinitats per un o altre camí.

pere ha dit...

Quina mandra, Xenia... I no obstant, és el recolliment de l'hivern que s'apropa el que ens permet gaudir, també, de l'estiu.

Més que res, arati, és malenconia, deixar-se anar, valorar, comprendre, en el meu cas.
Que curiós que esmentis la Cari... La tens tan prop, avui.