més tingalyes, de moment

A la Festa major d'aquest cap de setmana hi havia també una ... que alguns devien considerar modesta però crec que a la majoria ens va semblar espectacular en molts aspectes. Abans de continuar, entenc que he d'explicar els punts suspensius. A la festa major del meu poble, que durava, i dura, una setmana, no recordo cap atracció de fira que fos una roda que voltés amb persones assegudes al seu cercle, de manera que de petit no vaig tenir cap nom autòcton per aquest tipus giny excepte el que escoltava en les pel·lícules amb doblatge en castellà: noria. L'artefacte se semblava a les sínies (o sènies) que havia vist als horts de Tortosa o de Roquetes per anar carregant i distribuint l'aigua, que no sé si encara es conserven amb la finalitat inicial o ja són elements històrics. Devia ser més o menys en el temps del descobriment de les sènies que en algunes fires dels pobles grans vaig descobrir les nòries i hi vaig pujar, poc. Més tard, la professió m'ha portat al dilema de la tria: sínia o nòria? Totes dues paraules vénen, segons sembla, de l'àrab i les dues deuen significar molí en aquesta llengua; la primera va fer fortuna a Catalunya (?) i la segona a altres territoris de la Romània. Com i per què? No en tinc notícia certa. El DIEC, per evitar problemes, ha optat per roda de fira: atracció pròpia de parcs o fires que consisteix en una gran roda que gira en un pla vertical, proveïda de seients o cabines. Fa uns mesos, Magí Camps dedicava una columna al tema que no sé si convencia o no els lectors, però que em semblava força raonable; també la Teresa Amat, una mica després, mostrava la seua perspectiva. I que la llengua vagi rodant.

Torno a l'origen del post. Aquest cap de setmana hi havia a la festa del barri una sínia, nòria o roda de fira que tenia un altre nom, una denominació que es podria considerar calderiana si no fos perquè en aquest cas l'atracció, la Tingalya, té un origen contrastat i no inventat. Els d'Antigua i Barbuda, artífexs de l'invent s'inspiren en la metamecànica de l'artista suís Jean Tinguely per construir la seua maquinària cinètica a partir del reciclatge i sense intervenció de l'electricitat. Així, la tingalya -fem servir la minúscula inicial esperant que aviat aquest nom figuri al diccionari- aprofita material divers i la força humana per acomplir la seua missió de distreure infants i grans. Els nens i nenes que volen pujar a l'atracció han de començar acreditant el seu pes en una bàscula -fora els massa grans o amb sobrepès- perquè cal aconseguir equilibrar la roda que anirà movent amb una simple manovella un dels voluntariosos familiars. D'un en un, els nens, amb la pissarreta que indica els quilos penjada al coll, van sent fixats en el cadup que durant una estona anirà voltant. Ja tots col·locats, uns drings de campana marquen l'inici de la distracció. En un moment determinat, els organitzadors, conscients que es pot fer més d'una cosa al mateix temps, proveeixen els nens de literatura adequada a la seua edat. Per fer-se càrrec del funcionament de la tingalya, amb més precisió es pot observar el vídeo de més avall, on també es poden veure uns cavallets moguts amb energia familiar.

En definitiva, en aquest món en què la necessitat d'estalvi d'energia i d'aprofitar el material en desús és una evidència per a la majoria, la tingalya em sembla un artefacte que cal tenir en compte, tot i que ja sé que el seu ús no es generalitzarà per qüestions de temps, de manca d'imaginació i d'interessos creats. Llàstima, perquè el nom és bonic i estalviaria dilemes a l'hora de denominar les rodes verticals que giren a les fires: tingalya, tingalya, tingalya...!