7.7.12

Maria Mercè

Ens vam conèixer al Palau Dalmases, que molts vam compartir nit i dia durant poc temps. Jo, silenciós com ara, i encara massa tímid, me li vaig acostar -no sé les circumstàncies-, ella en tenia 24 i jo un més. Feia dos mesos que havia publicat Cau de llunes i tots la coneixíem.




L'any següent tots dos ens vam tornar a veure a  Sant Boi, ella com sempre i jo més confiat; ella en un institut, el vell, i jo a l'altre. Em va suggerir que anés al seu, però no era tan fàcil. Vam preparar oposicions, ella amb més convenciment que jo, malgrat que hi havia moments que m'encomanava la seva vitalitat, el seu riure a cada descobriment que feia en els versos que llegíem. Els darrers anys gairebé no la vaig veure; fins l'any 98, passejant sola pel parc de la Ciutadella, potser també era un mes de maig o potser encara final d'hivern. Aquell dia potser els seus ulls -les móres més boniques que coneixia- havien perdut l'espurna o era que aquell vespre no lluïa la lluna, però somreien els seus llavis i jo ja no tenia sagetes.

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

Sempre present en la memòria i en la memòria dels versos.

9 comentaris:

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Preciosa entrada, Miquel! Gràcies per compartir la teva poètica intimitat.

ninona ha dit...

En la memòria guardem els tresors més preuats.
Com diu la Núria, preciós, íntim i poètic.

Pais secret ha dit...

Molt sentit i molt bonic el record.

un petó

Carme ha dit...

Gràcies per acostar-nos-la fins aquí.

preciós!

Montse ha dit...

Sempre em sorprens...

Calpurni ha dit...

Quanta poesia seua que podia haver escrit hem deixat de gaudir!

miquel ha dit...

Gràcies, Núria. La veritat és que em fa una mica de vergonya, encara, parlar de mi, no pas d'ella.

Ja ho veus, ninona, la memòria incerta m'ha portat a reviure el que encara és viu.


Els records que van i venen, i els moments i els versos que queden, A.
Petó.


Gràcies, Carme, per haver compartit el temps passat i present.

Uf, Montse, jo sóc prosaïc, ella era sorprenent.


Tens raó, Calpurni, però quanta poesia seua podem compartir!

Assum ha dit...

No sabia que l´havies conegut, de fet és curiós que no n´haguem parlat mai perquè a mi m´agrada molt però per desgràcia és l´última dels temaris

miquel ha dit...

ja veus, Assum, quantes coses ens queden per parlar :-)
Em sembla que jo només n'havia parlat a classe una mica extensament quan comentàvem l'antologia poètica de 1r.