21.7.12

qui voldria pedalar si tingués un anacronópete a mà?

Encara que jo sóc partidari de la teletranslació instantània que sé que arribarà algun dia, no m'importaria, mentrestant, desplaçar-me amb un anacronópete, giny que qualsevol que tingui alguna noció de grec sap que vol dir literalment: enrere + temps + que vola, és a dir, una vulgar màquina del temps. On aniria amb una màquina que em pogués transportar en el temps? A les platges de sempre, però amb menys gent i menys contaminació? A la meua pròpia vida amb ànim de rememorar o canviar el meu passat malgrat les terribles paradoxes temporals? En tindria prou a ser un turista, un mer espectador, de visita a moments culminants de la història de la humanitat o a la quotidianitat més anònima? Alertaria, en va, de la bombolla immobiliària, un dels orígens del moment que vivim? Invertiria tots els meus diners en les primeres accions de Google? És fa difícil de dir com faria servir la gent el viatge al passat i les conseqüències que se'n derivarien en el present i el futur. Les lleis del temps continuen tenint misteris que no se sap quan descobrirem. Però, oh, si tingués un anacronópete el govern d'aquí o de no importa quin país, fins i tot l'alemany!

La veritat és que l'anacronópete fa molt temps que es va descobrir, però els interessos industrials han amagat la seua existència, que només coneixem en part alguns iniciats. L'anacronópete (podríem simplificar el nom?) és anterior a la màquina del temps de Wells i va ser inventat per un científic espanyol que el va presentar per primera vegada a l'exposició de París de 1878. L'any 1887, el madrileny Enrique Gaspar y Rimbau va fer pública a través d'una novel·la -abans ho havia intentat amb una sarsuela- publicada per la barcelonina editorial Daniel Cortezo y Compañia, la història de l'invent i de l'inventor i l'ús que se'n va fer.

Explica Gaspar que don Sindulfo García, un científic de Saragossa, sense uns mèrits especials, vidu després d'un matrimoni poc satisfactori, s'enamora de la seua neboda Clara de 15 anys, de la qual s'ha convertit en tutor a la mort de la seua mare. La noia, a qui l'oncle confessa el seu amor i el desig de matrimoni, el rebutja, i don Sindulfo no para de pensar què pot fer per aconseguir que Clara l'accepti:

-Oh! -exclamaba el infeliz en su desesperación-, ¿por qué se habrán liberalizado tanto las leyes? Dichosos tiempos aquellos en que un tutor tenía derecho a imponerse a su pupila. ¿Quién pudiera transportarse a aquella época, mal llamada de oscurantismo, en que el respeto y la obediencia a los superiores constituían la base de la sociedad? ¡Si yo pudiera retrogradar en los siglos!

Finalment -ja se sap la força de l'amor-, don Sindulfo aconseguirà enllestir el seu anocronópete que, presentat a l'exposició de París amb gran èxit, on explica una finalitat que no és la vertadera i les bases científiques del giny (sense massa detalls perquè dóna per suposat que els oients ja estan força familiaritzats amb les maquinàries de Jules Verne). Finalment, inicia el viatge en el temps i l'espai a velocitat variable. L'acompanyen en l'expedició el seu assistent i protegit Benjamín, Clara i la seua criada i...

La màquina es presenta a al batalla de Tetuán, a la cort d'Isabel poc temps abans del descobriment d'Amèrica, a la Xina del segle III (en aquest cas, Gaspar, el divulgador de l'aventura, que havia estat cònsol espanyol del territori, s'allarga en consideracions filosòfiques que distreuen l'atenció del lector aventurerd del segle Xxi, però que devien resultar força interessants per añ del XIX), a Pompeia, just abans i durant l'erupció del volcà on no els passa res (La inalterabilidad a que estaban sujetos, haciendolos insensibles a la influencia de cualquiera acción física, les permitió llegar al anacronópete sin obstáculo alguno, pues las sustancias en fusión resbalaban sobre sus carnes sin adherirse), a l'època del diluvi... En alguns casos es desvetllen misteris de la història, com, per exemple, aquest:

-¿Qué puedo hacer -le dijo- para felicidad de mis vasallos y esclarecimiento de mi trono?
-Dad oídos, señora -le contesto el políglota- a un genovés que vendrá a ofrecero el mundo.
-¿A Colón? -preguntó la reina admirada-. Ya le he visto, pero si aseguran que es un loco!... Además, mi tesoro está exhausto.
-Vended vuestras joyas si es preciso. Él centuplicará su valor creando vicios para la humanidad.
Y así diciendo entrego a la reina una breva de Cabañas a la que la pobre señora daba vueltas entre sus dedos sin explicarse su virtud.
-¿I qué es esto? -se resolvió a inquirir al cabo.
-¡Humo! -exclamó Benjamín, y desapareció.
Y en efecto, dos años después, corriendo en busca de otro rumbo para las Indias orientales, volvía Colón de América con un nuevo mundo para España y una infinidad de estancos para las viudas de militares pobres.

Trobarà Benjamín el secret de la immortalitat? És casarà don Sindulfo amb Clara o, per contra...? Es regeneraran les prostitutes que els encabeix l'Ajuntament de París? I els soldats...? Quins soldats? Etc. Llàstima del final.

En fi, la que es considera la primera novel·la de ciència ficció escrita en castellà encara conserva la gràcia -i algunes reflexions filosòfiques- que podem trobar en obres de Verne. Llàstima que sigui difícil de trobar perquè en el seu moment no va tenir gaire èxit -ningú no va voler produir la seua versió en sarsuela, que a mi ja m'agrad¡ria escoltar- i posteriorment només la va editar el Circulo de Lectores (2000) a partir d'un exemplar conservat a la UB -magnífics dibuixos de Francesc Soler (no tinc clar si és Francesc Gómez Soler o Francesc Soler i Rovirosa, o si tots dos són la mateixa persona)- i  Minotauro, l'any 2005. És clar que la podeu llegir en pantalla si cliqueu aquí.

Definitivament, demà pujaré al meu vehicle encara poc anacronopètic i m'allunyaré uns dies en l'espai i potser també en el temps. Que ho passeu bé i ja ens veurem a la tornada.

2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Sovint penso que si pogués tornar dos cents anys enrere el que m´agradaria és observar com era el nostre paisatge, sobrevolar-lo. Amb el que no penso és en tenir la capacitat de canviar cap esdeveniment, ni general ni personal.
Ara que sé que pot existir aquest giny potser aniré perfilant més desitjos.

Bon relax Miquel, en l´espai, en el temps i en el que faci falta.

miquel ha dit...

No et caldria anar tan enrere, A., només fins al moment en què algú va decidir posar noms diferents a les nostres costes (els interiors van trigar una mica més a canviar).
Si no fos pels interessos de les petrolieres, estic segur ue ja tindríem aquest giny a l'abast de tothom. Haurem d'esperar.
Gràcies, A. Dies realment relaxants que continauran més endavant.