lladres de llibres

Llegeixo dues notícies sobre robatoris de llibres i, per tant, sobre lladres de llibres. La primera explica que la Biblioteca Reial Sueca ha recuperat l' Atles Wytfliet, un llibre de gran valor del qual la majoria dels mortals no en teníem notícia. El lladre, Anders Burius, era el cap del departament dels arxius, càrrec que li permetia una certa impunitat, sobretot tenint en compte que alguns dels llibres que va robar entre 1995 i 2004 rarament es consultaven i, a més, mentre s'anava fent amb els exempalrs, els esborrava del catàleg. Sembla que l'Atles, de 1597, té el mèrit, entre altres, de ser el primer del món on apareix el mapa imprès de Califòrnia, que estic segur que necessita una actualització immediata perquè no crec que en la seua edició original pugui fer cap servei als turistes suecs, o d'on sigui, que decideixen viatjar a Califòrnia. Aquesta és l'única de les obres robades del total de 56 que s'ha recuperat; si voleu fer un cop d'ull a la resta, les teniu aquí; també us deixo el nom i el telèfon de la persona a qui podeu trucar si us sembla que que en veieu alguna en qualsevol llibreria de vell, segur que us recompensarà: Douglas Anderson (46 10 709 31 09). Burius es va suïcidar -els suecs tenen un terrible sentit tràgic de la vida- l'any 2004, poc després de ser descoberts els seus robatoris. La televisió del seu país ja ha fet una minisèrie que crec que encara no s'ha estrenat aquí.

El segon robatori és el del Codex Calixtinus. Una obra de meitat del segle XII de “valor incalculable” custodiada a la catedral de Santiago. La va agafar, segons sembla, un electricista de qui no sabem el nom que després de molts anys de treball a la seu va ser acomiadat a causa d'un d'aquests EROs que no paren d'atacar-nos. Diuen que l'home no es mostra gaire disposat a col·laborar, raó per la qual encara es desconeix on ha anat a parar el còdex.

Podria resultar curiós que en una època en què els llibres tenen una vida tan curta i un valor tan, relativament, escàs, sempre a punt de convertir-se en pasta de paper, algú es dediqui a robar-los. Jo, per exemple, estic disposat a regalar una bona part dels que tinc. Per què es roben determinats llibres? Per què tenen valor? Doncs precisament perquè malgrat els estralls del temps han aconseguit sobreviure. Dubto que els lectors normals i corrents estiguin més interessats a llegir els dos llibres esmentats més amunt( Las anotaciones marginales que los canónigos de Compostela dejaron en el manuscrito, demuestran que el códice fue usado y leído ininterrumpidamente, al menos, hasta mediados del siglo XVI. Sin embargo, parece que a principios del siglo XVII el manuscrito dejó de interesar, cayendo en el olvido durante muchos años) que una sèrie d'obres -cadascú que triï les seues- acabades de publicar. Els dos llibres robats són singulars, són únics, són patrimoni històric, cultural: vet aquí el que es valora i el que valoren els possibles compradors subjectes també a les misterioses lleis del mercat. En el cas del Codex de “valor incalculable”, per exemple, es poden trobar fantàstiques edicions facsímils per 1800 euros, però algú es conformaria amb una edició pràcticament perfecta si pogués posseir l'original? Per què no? Per què sí?

He dit que segurament la majoria dels lectors no tindrien gaire interès a llegir les dues obres esmentades, però potser m'equivoco. Copio un petit fragment del Codex Calixtinus traduït al castellà:

Pasado este valle, viene la tierra de los navarros, rica en pan, vino, leche y ganados. Navarros y vascos tienen características semejantes en las comidas, el vestido y la lengua, pero los vascos son de rostro más blanco que los navarros. Los navarros se visten con ropas negras y cortas hasta las rodillas como los escoceses y usan un tipo de calzado que llaman abarcas, hechas de cuero con el pelo sin curtir, atadas al pie con correas y que sólo envuelven las plantas de los pies, dejando al descubierto el resto. Gastan, en cambio, unos mantos negros de lana que les llegan hasta los codos, con orla, parecidos a un capote, y a los que llaman sayas. Como se ve, visten mal, lo mismo que comen y beben también mal, pues en casa de un navarro se tiene la costumbre de comer toda la familia, lo mismo el criado que el amo, la sirvienta que la señora, mezclando todos los platos en una sola cazuela, y nada de cucharas, sino con las propias manos, y beben todos del mismo jarro. Y oyéndoles hablar, te recuerdan los ladridos de los perros, por lo bárbaro de su lengua. A Dios le llaman urcia; a la Madre de Dios, andrea Maria; al pan, orgui; al vino, ardum; a la carne, aragui; al pescado, araign; a la casa, echea; al dueño de la casa, iaona; a la señora, andrea; a la iglesia, elicera; al sacerdote, belaterra, que significa bella tierra; al trigo, gari; al agua, uric; al rey, ereguia;y a Santiago, iaona domne iacue.


Son un pueblo bárbaro, diferente de todos los demás en sus costumbres y naturaleza, colmado de maldades, de color negro, de aspecto innoble, malvados, perversos, pérfidos, desleales, lujuriosos, borrachos, agresivos, feroces y salvajes, desalmados y réprobos, impíos y rudos, crueles y pendencieros, desprovistos de cualquier virtud y enseñados a todos los vicios e iniquidades, parejos en maldad a los Getas y a los sarracenos y enemigos frontales de nuestra nación gala. Por una miserable moneda, un navarro o un vasco liquida, como pueda, a un francés. En alguna de sus comercas, en Vizcaya o Alava por ejemplo, los navarros, mientras se calientan, se enseñan sus partes, el hombre a la mujer y la mujer al hombre. Además, los navarros fornican incestuosamente al ganado. Y cuentan también que el navarro coloca en las ancas de su mula o de su yegua una protección, para que no las pueda acceder más que él. Además, da lujuriosos besos a la vulva de su mujer y de su mula. Por todo ello, las personas con formación no pueden por menos de reprobar a los navarros.

I , per acabar, una mica de música també del còdex:



P. S. És possible que algun autor actual aspiri a la immortalitat. Hi ha moltes maneres d'aconseguir-la, però si no està segur de la vàlua de la seua obra, se m'acut que un bon mètode per arribar-hi es demanar al seu editor que només li publiqui dos o tres exemplars dels seus llibres, cosa que, a més, alguns lectors li agrairíem. Després, si hi ha sort, és qüestió de segles.