inics o provincialistes?

Quin sentit té la literatura, per molt fantàstica que sigui, si no és pot lligar a la vida? O la vida, per molt inversemblant que sembli, a la literatura? Aquesta setmana he llegit dos articles literaris i de la vida, el de Ferran Mascarell i el de Francesc (?) de Carreras, que m'han semblat molt curiosos. També he rellegit aquesta setmana una mica de Joan Sales i, no pas tot, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster: entre l'un i l'altre, Sales i Fuster, em suggereixen el títol. Curiosos els articles de Mascarell (aquí) i la resposta de de  Carreras (aquí), perquè comencen parlant del català de la Franja i continuen amb un provincialisme que entenc perfectament i que també entendria Fuster. Com escriuria ara Fuster el seu llibre? Fa no fa...

I a mi que m'ha vingut de gust copiar aquests dos fragments de Sales perquè, encara que no ho sembli, la literatura sempre acaba remetent a la realitat. O és a l'inrevés? Ara, si cal esperar tant...


“Pero vaya -deia aleshores-, ¿es que alguien les ha prohibido a ustedes hablar en español?” [...] en aquella època seguia trobant inconcebible que ningú al món si no era per pura extravagància pogués parlar d'altra manera que com ell. Un quart de segle va caldre a la Gràcia, ajustada pr l'apoplexia, per fer-lo trontollar en les seves conviccions; era, com vaig anar comprenent després a força de tractar-lo, bo com el pa, però increïblement curt i tossut; les seves ovelles al principi el preníem per un llop, quan era una mula.
Era bo com el pa, ¡però tan curt, Senyor! [...] allò que jo creia un misteri d'iniquitat i que no era més que un misteri de provincialisme. Sé que ara -¡una trentena d'anys després!- semblarà que m'ho empesco, però em consta pel testimoni de persones de qui no puc dubtar que, als principis, una vegada que Sa Il·lustríssima havia sortit a passejar una estona a peu pel barri gòtic amb alguns familiars, s'ensopegà que passava una colla de nens dirigint-se a l'escola. Sa Il·lustríssima es deturà a escoltar-los; anava posant una cara més i més estupefacta fins que no pogué estar-se d'exclamar:
-¡Tan pequeños y ya hablan catalán!
No era un misteri d'iniquitat, era un misteri més modest de fidalgo portuguès.

Joan Sales: El vent de la nit (pàg. 58). Club Editor, maig de 2012.


“¡No cejéis hijos míos!” A força de viure entre nosaltres havia acabat per creure's tan nostre com el que més. “Un forastero nunca podrá comprendernos”, deia; i el que no sap ningú fora de mi és que fou ell que em suggerí aquella consigna que havia de tenir tanta fortuna: “Volem bisbes catalans”...

Joan Sales: El vent de la nit ( pàg. 220). Club Editor, maig de 2012.


P.S. Ala tarda he anat al Patí Llimona (gairebé ple absolut) perquè tenia ganes d'escoltar microcontes. M'hi he estat una hora. Em pensava que trobaria algun conegut o coneguda, però tots els microrelats (o no tan micros) eren en espanyol; alguns, com el del primer participant, excel·lents. Cap a les vuit, he anat a la manifestació, que m'ha semblat que tenia moltes cares noves, com les dels bombers, que no havia vist en les meues manifestacions. Un cert caràcter festiu de nouvinguts a les marxes de protesta -fantàstic!- i pocs eslògans, gairebé cap en català. Si jo fos un turista il·lustrat, pensaria com Carner: "Barcelona, ciutat castellana a l'estiu". Però tampoc no sé que escriuria Carner ara i jo no sóc cap turista il·lustrat i tinc una certa idea, parcial,  de com van les coses de l'idioma.