democracia, una aproximació parcial de diumenge

1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

 Sóc un home crèdul, però també contradictori, a vegades més ancorat i enrocat en les paraules estàtiques dels diccionaris que en la realitat que m'envolta; alguns cops, però,  la realitat, fins i tot la futura, és la meua bandera. És per això, per exemple, que va ser un inici d'esperança que l'Aguirre proposés, ja fa un temps, l'aprimament del seu Parlament o que l'imités el president extremeny. De tot plegat, a penes uns comentaris i cap foto de portada en cap diari -i en cap bloc, si cal particularitzar. Potser incredulitat o desinterès en aquest món d'éssers o petits col·lectius entotsolats en les pròpies dèries en què l'interès col·lectiu és un concepte vague i canviant que afecta, al menys quant a les accions, a iniqües mostres testimonials de durada curta i efectes efímers. Ho entenc, hi participo: l'esforç de la paraula sempre és menor, però molt més gratificant -que bons som amb els mots!- que el de l'acció.

Que curiós aquest món, o al menys una part, jo entre ells, que encara s'aferra a velles paraules gregues perfectes en la seua concepció i mancades, ja des del seu naixement i en la seua evolució, d'un referent impecable que alguns, amb bombes o amb un fanal, com Diògenes, sense ser conscients de la seua pròpia síndrome, busquen inútilment.

Que curiós aquest món en què les actuacions i les decisions dels polítics són contrastades, dia rere dia, amb els resultats de les enquestes, públiques i personals, en què els membres de la comunitat expressen el seu desacord.

Que curiós aquest món que es plega a la no participació igualitària en els assumptes que l'afecten i deixa les decisions en mans d'uns representants que formen un col·lectiu allunyat, com sempre, del bé comú, incapaç d'acceptar els seus errors i, encara pitjor, proclius a perpetuar-se en uns privilegis com els que criticava divendres la Pilar Rahola, que els acaba enviant a pastar fang, conscient que no li faran cas i continuaran no només mortificant-nos amb la seua incompetència, sinó empobrint-nos econòmicament i moralment en la mesura que ens creguem la nostra inefable impotència i ens sigui suficient la denúncia democràtica que permet la llibertat d'expressió.

Llegeixo aquest dies el bloc de Lluís, el meu amic filòsof. L'entenc, comparteixo una part de les seus idees, dono temps al temps, però crec que ja no només és l'hora d'especular amb les paraules, encara que sigui per entendre-les i entendre millor el món. Penso que ara, també els amants de la saviesa han de mostrar-nos camins de transformació de la realitat que, si convé, siguin dreceres ràpides; que siguin perilloses és inevitable.


Edito això en diumenge que com se sap és un dia de calma, de pensaments dispersos, a l'estiu més, en què tots mirem de fer una pausa i la realitat quotidiana, també la de llegir blocs, es presenta distant i amable, fins i tot inexistent.