la ciutat de les músiques

Gairebé sempre, les passes de la tarda em porten cap al sud-est sense rumb prefixat i em capbussen en la Barcelona turística de persones erràtiques que viuen i vivim en una superfície que no sé si els de fora acaben de comprendre que és cada cop més homogènia malgrat -i gràcies- a la diversitat global que de tot fa u -patates braves per a tothom!- i amaga la singularitat que no és ni bona ni dolenta però que va desapareixent.

Ens els meus passeigs -no importa el punt cardinal- vaig escoltant, o simplement sentint, els sons de la ciutat: el dels cotxes, amb sirenes o sense, els de les llengües babilòniques que són com un mantra inacabable que m'allibera i m'esclavitza, els dels aterridors xiulets en boques magribines que imiten sons ancestrals que ja semblaven desterrats, el de les bicicletes que sallen a penes perceptibles; els de les amenaçadores maletes amb rodes que sempre temo que un dia em destrossaran els peus, però no goso mirar enrere... I els xiscles de les gavines i les cotorres, i els drings de les campanes que, si estàs atent, indiquen les hores...

A vegades, mentre trepitjo el meu sud-est, faig una pausa, només una estona, per escoltar les altres músiques de la ciutat de les músiques. M'aturo a escoltar les esferes del carrer de la Pietat, que es venen a 10 euros, i m'admira la concentració dels músics; m'endinso en el pati de la casa Elizalde a escoltar una cançó de bressol que algun dia serà famosa i que sona millor en el disc que ni se sap on es pot comprar; em concentro en l'orquestrina que amenitza la Flama que ha de competit amb la Roja; entro al Seminari Conciliar -heu passejat pels seus dos claustres?- a escoltar el jazz jove dels de Belfast, que potser més tard, fora d'horari, quan ja hagin tancat les botigues, compraran una bossa als subsaharians del Passeig de Gràcia; m'endinso en la penombra de l'església del Pi a escoltar com canten la Cançó del lladre els de Lavínia, l'endemà, al Palau, caldrà pagar; em sorprenc amb la interpretació dels cambrers de La Luna de Júpiter -la seua carta no m'acaba de fer el pes- a la plaça dels Traginers...

Potser avui tornaré a passejar per les musiques -més tard escoltaré les de casa- d'aquest sud-est que m'esborrona i em reconforta. No hi puc fer res.