18.8.12

camins de rodadits

Fa anys, un amic andalús m'explicava la decepció que va tenir en portar un company al seu tros i veure la indiferència amb què es mirava plantes i animals que ell, amb il·lusió, li anava assenyalant i explicant. Comprenc perfectament les dues situacions i em sembla innecessari qualsevol comentari. Els interessos de cadascú són molt diversos i la seua relació amb la natura igualment.

Darrerament he conegut gent que fa llargues caminades a peu per llocs de la nostra geografia (pujades, baixades, muntanyes, rius, estanyols...) i que el que valoren especialment és el fet de caminar, potser de desconnectar de la rutina diària de llocs tancats o de caps emboirats. En acabar aquestes excursions que els són plenament satisfactòries són capaços de parlar de la bellesa del paisatge recorregut, dels corriols amagats que han trepitjat, dels arbres -alguns amb el seu nom-, de la pluja o del vent o del sol. Em sembla fantàstic. Ells estan contents i repetiran, i continuaran considerant que el més valuós és el repte d'assolir la meta i si entreveuen la bellesa del camí, molt millor.

Confesso que m'agrada fer camí, però que sóc un mal subjecte per acompanyar els qui es tracen un horari per arribar a la meta. Tot em distreu, el que ja conec, que mai no és igual, i el que descobreixo, que també puc trobar en els llocs que ja conec. Quan camino en grup per arribar al lloc que sigui, em perdria si no fos perquè m'autoimposo la disciplina de la majoria.

Aquest estiu, per exemple, han florit més atzavares que mai i és un goig contemplar la seva esveltesa i les flors enlairades que ja no veuré l'any que ve. O distreure's amb la munió espectacular de rodadits que han aparegut al Delta i rodalies i que feia temps que ja no veia.

Els meus rodadits (el DIEC no recull el terme) s'anomenen també libèl·lules, espiadimonis o encara altres noms. Per entendre'ns, són els insectes que pertanyen a l'ordre dels odonats. Els profans en el món dels insectes no solem filar prim, però sembla ser que els espiadimonis són pròpiament els rodadits que mantenen les ales plegades en situació de repòs i les libèl·lules els que les mantenen esteses i horitzontals.

Com deia, fa unes setmanes la bassa de les Olles, a l'Ampolla, tenia una quantitat espectaculars de rodadits que apareixien de totes direccions per posar-se suaument a la punta d'una planta i deixar-la per fer un vol curt abans de tornar al mateix lloc. I el vol perpetu dels que aparentment no trobaven el lloc idoni per descansar. I com destacaven a contrallum! A mi, en aquelles hores de la posta de sol en què els mosquits es converteixen en els amos, la presencia dels rodadits em proporcionaven confiança perquè pensava que se'ls menjarien tots. La veritat és que els mosquits a penes em van molestar, però potser eren les oronetes, de vol rasant i descarat que ja se'ls havien cruspit. O potser, posats a ser menys poètics, l'insecticida que deuen tirar als arrossars els helicòpters i les avionetes.

En definitiva, que a l'hora de la veritat els meus vols só més curts dels previst i les meus certeses escasses. No em queixo, i continuo el meu camí d'estiu.


11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

has fet servir una expressió 'al seu tros' que gairebé habia oblidat. El tros era un terreny que tenien arrendat els pagessos normalment d'una o dues quarteres, on solian cultivar-hi blat, almenys el meu oncle a Santa Maria del'Estant, que deia: me'n vaig al tros, i algun tros el tenia lluny, doncs amb la seva flla, la Maria anavem a portar-li en dinar i hi havia gairebé una hora de camí.

Júlia ha dit...

El tros és molt viu a diferents indrets.

Avui, en general, molta gent va a 'caminar i fer esport', s'ha perdut l'esperit excursionista investigador o l'esperit passejador, sembla una cosa de jubilats. Si no del tot, gairebé, la culpa és tot això de la religió de la 'salut'.

Carme Rosanas ha dit...

No coneixia la paraula rodadits i m'agrada molt!

La foto sembla un quadre impressionista. Que maca!

A mi m'agrada molt caminar, però si no puc badar amb les coses que veig...flors, herbes, arbres, paisatge o papallones... ja perd tota la gràcia. :)

iruna ha dit...

m'encanta esta fotografia dels rodadits a les herbes, miquel.

vista des de la finestra de les miniatures me sembla un petit quadre preciós que podria ser també una imatge de peixets en un bosc frondós d'algues sota l'aigua, en un verd encisador.

m'agrada també molt la pintura en blanc i negre de la capçalera. d'on és?



miquel ha dit...

Francesc, el tros és la denominació que es dóna a la meua terra al terreny, gran o petit, on es conrea qualsevol cosa; hi ha altres denominacions, però aquesta és la més popular. M'alegra haver-te fet moure la memòria.


Júlia, a vegades tinc la ensació que la salut del cos fa oblidar la salut, intímament lligada, és clar, de la ment. I sempre la pressa...


Carme, és possible que "rodadits" vingui del costum que tenen aquests insectes de donar voltes a les puntes de plantes i branquillons abans de posar-hi.
M'agrada que t'agradi nom i foto :-)
Com ha de ser, Carme! Quina gràcia té córrer camins sense aturar-se a mirar-los i a gaudir-los?


La realitat sí que era espectacular, Iruna. M'agrada la teu interpretació, ben bé podria ser.
La pintura està en una casa del barri de Gràcia (també té groc) i és una mica més extensa, amb text inclòs.




iruna ha dit...

quant de temps sense llegir-te...

tot bé?

se t'enyora

PS ha dit...

Va Miquel, engega la màquina...va bé?

jo com l´Iruna ;-)

kika ha dit...

tot i que jo també ho he fet això de desaparèixer del blog sense dir res, m'afegeixo a la iruna i la pais secret: vinga, miquel, torna! t'enyorem!

Rita ha dit...

Doncs jo també t'acabo de trobar a faltar... Espero que estiguis bé. :)

miquel ha dit...

Ja he tornat, iruna. T'he enyorat en la proximitat :-)

Torna la màquina, A. A ritme lent :-)

Ja sóc ací, que deia aquell, kika. Gràcies per passar per aquí.

M'ACABES de trobar a faltar, Rita? Ai els dies de setembre a la vora de la mar... Ja m'hi hagués quedat.