19.7.13

dosi d'hipocondria


A mesura que em faig gran augmenta la meua hipocondria, així que cada vegada que m'han de fer una prova mèdica rutinària em poso nerviós fins al mateix moment del fet. Si la prova sobrepassa la rutina i la data d'execució tarda a concretar-se, molt pitjor.

Aquest dilluns no, l'altre, el metge em va demanar diverses proves rutinàries i una d'excepcional. Ja sabeu el procés: un baixa a la planta baixa i presenta els papers al noi o la noia de darrere el taulell que assigna dia i hora i, si s'escau, et dóna alguns impresos amb instruccions. En alguns casos, si el servei és extern a l'eap, et diu que ja t'avisaran.

Molt bé, et fan les analítiques habituals i restes més o menys pendent de la carta o la trucada externa. Passen els dies i no reps cap notícia. Mentrestant, vas repassant l'imprès, que no saps per què és en castellà: ... A pesar de la adecuada elección de la técnica... pueden presentarse efectos secundarios indeseables... hemorragia, perforación, infección... o excepcionales como arritmias o parada cardiaca o respiratoria, ACVA (Accidente Cerebrovascular Agudo)..., así como un mínimo riesgo de mortalidad...

A vegades que t'agradaria ser analfabet, però no hi pots fer res, i fins i tot et llegeixes la literatura mèdica. Mentrestant, passen els dies i no tens cap notícia. Al final, truques al telèfon del centre on t'han de fer l'exploració amb una excusa plausible (que si t'agradaria poder planificar les vacances si és que no t'han d'ingressar, etc.) i et diuen que encara no ha arribat la petició del teu eap, però que si la portes tu personalment, miraran d'acordar amb tu el dia avinent, que de moment donen dates de l'agost. Vas a l'eap i et diuen que just aquell dia han enviat la petició al centre extern.

Et presentes a l'hospital (un dels més ben considerats del país segons un rànquing llegit a la premsa dies abans) i et diuen que si et va bé dimecres a les tres. Glups! Dius que sí, esclar, com més aviat millor. Demanes detalls d'unes instruccions que no veus prou clares i te'n tornes a casa.

Al cap de dos dies et lleves abans de les set i comences el ritual a la taula del menjador. Com un bevedor empedreït, et vas servint gots de còctel fins arribar als quatre litres (m'estalvio altres detalls). La Joana, que ha sortit una mica abans de la feina, t'acompanya, no només perquè necessites companyia sinó perquè ho estipula l'imprès. T'has emportat l'e-reader, però no en llegiràs ni una línia perquè et passeges amunt i avall per la sala d'espera i passadís adjacents, ara deserts, i únicament t'atures a repassar el cartell en què el personal sanitari manifesta la seua queixa per la pèrdua de la paga extra.

Passa mitja hora del moment previst quan apareix una noia amb tres impresos que et cal firmar: un sobre protecció de dades, un altre que entens que es sobre exempció de responsabilitats de l'anastesista i una altre que ... Com que, evidentment, no tens temps ni ganes de llegir el que et presenten perquè ja t'espera un... metge, infermer?, ordeixes una petita venjança i firmes amb uns gargots que abans mai no has fet.

Et treus, en aquest ordre, el rellotge, l'anell i les ulleres i segueixes el teu guia, que series incapaç d'assenyalar en una roda de reconeixement. Estàs més aviat tranquil, el complicat sempre és el camí. Et despulles, i et vesteixes amb una bata amb unes vetes que ignores com s'han de cordar, encara que no cal cordar-les. T'estires a la llitera sense treure't les sandàlies i apareix l'anestesista (continues sense saber qui és el teu acompanyant). Li vols fer unes quantes preguntes, però ell, amablement, va al gra. Mentre prepara el líquid et pregunta els medicaments que prens, professió (li desmenteixis que els joves d'ara siguin pitjors que els d'abans), etc. Quan t'introdueix l'agulla en una vena de la mà li preguntes pel tipus d'anestèsic. Propofol. Ostres, això no s'ho va injectar (o li van injectar) Michael Jackson el dia que va morir? Abans que te n'adonis has perdut el món de vista.

Al cap d'una mitja hora, segons la Joana, tornes a la vida. T'estàs un minut a la llitera, et vesteixes i el teu acompanyant, que encara no saps qui és, t'acompanya al passadís. El temps se't presenta alterat i no el saps mesurar, però ets conscient que donen els resultats a la Joana, a la qual deuen considerar de tota confiança. Agafeu un taxí. Et fa molt de mal l'abdomen i desitjaries una altra dosi de l'anestèsic de nom de pallasso rus, però...

Ara, arribats a aquest punt, et preguntes perquè has escrit tot això (catarsi?), aquestes intimitats novel·lades entre la primera i la segona persona, si el que volies era parlar del grau de satisfacció i de la confiança que et mereixen els serveis mèdics del país. En fi, ho deixes per un altre dia, però conserves aquest esbós per fer memòria d'alguns detalls quan arribi el moment. I, esclar, canvies el títol previst.



P.S.: El dia que vaig anar a l'hospital per agilitzar la data de la prova em va passar una cosa ben curiosa. Em va atendre una noia ben amable i sense pressa que en un moment determinat em va dir que el mateix dia que m'havia concertat li farien la mateixa prova, unes hores més aviat, i em va resoldre petits dubtes que tenia, per exemple, perquè no es podia fumar des de quatre hores abans. Li vaig dir que era la meua tercera vegada, una d'elles sense sedació, i li vaig confessar el meu nerviosisme. Si, però a tu ja te l'han fet tres vegades, per a mi serà la primera; la vaig tranquil·litzar i ens vam desitjar sort.

Encara no estic segur si realment la noia s'havia de fer l'exploració o era una nova estratègia per tranquil·litzar els pacients. Potser algun dia tornaré a l'hospital a preguntar-li.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Des que em vaig jubilar i a causa de les malalties i mort dels meus pares vaig percebre el poc que pot fer la medicina que no em miro res si no em fa mal o tinc motius seriosos per pensar que hi ha alguna cosa al darrere, i encara, potser és imprudència però ja ho he assumit. Crec que hem sacralitzat la prevenció i que al darrere hi ha molts interessos econòmics lligats al camp de la medicina actual.

Sempre em ve al cap una portada del Jueves: No se autorecete, deje que le maten ellos...

Al capdavall no veig que el coneixement mèdic els eviti res als de la professió, a l'hora de la veritat. I morir, em moriré igualment.

Júlia ha dit...

Per altra banda hi ha metges seriosos que consideren que l'ansietat que generen les proves en moltes ocasions provoquen més problemes que la possible detecció de la malaltia, és clar que això t'ho comenten en privat,com també els errors que fan que es generin processos mèdics que no feien falta a causa d'un diagnòstic imprecís.

Daniel ha dit...

De tot plegat, el que recordo amb més angunia (si, jo també hi he passat) eren els gots que havies d'anar prenent. Al final em mirava el got i pensar que me l'havia d'empassar tot era espantós.
en canvi, tenia curiositat per experimentar per primera vegada una anestèsia. I la veritat és que el propofol va resultar ser genial per anar adormint-se om un angelet. Gran invent l'anestèsia!

Pais secret ha dit...

Sóc molt impressionable, una bleda 'soleiada' en aquests casos i a mesura que t´anava llegint m´anava marejant. No, res d´exagerada, dec tenir la pressió per terra, com és habitual en aquesta època. Però ha sigut llegir lo de la bata i t´he vist com en Jack Nicholson a
"Something's gotta give". He rigut, disculpa i he tornat a la vida ;-)

Desitjo i espero que tot estigui perfecte.

Montse ha dit...

Jo n'estic segura, que tot està perfecte!

Benaventurat qui va decidir que "aquesta" prova es feia amb anestèssia! "abans" (fa vint-i-quatre anys, sense anar més lluny) la feien "a lo vivo"...

Ara, això dels gots era similar :)

En aquests moments, penso una mica com la Júlia: cada any, quan vaig a fer-me l'exploració ginecològica de rigor, entro a la consulta dient-li al metge: "Vengo a que me perdone la vida por un año más". I riem. Sempre és el mateix ritual, fins que no em pugui perdonar la vida.

Júlia ha dit...

Ginecòlegs? Què és, això? Fa temps que també ho he oblidat. Los ricos también lloran y los médicos también mueren.

miquel ha dit...

Júlia, respecte el que dius només començar, jo no parlaria tant de medicina com de metges. La medicina, també la preventiva, penso que ha fet avanços importants i que continua en una molt bona progressió. Després, hi ha els practicants de la medicina i totes les sistematitzacions, etc.
La veritat és que jo freqüento poquíssims els metges i potser ho hauria d'haver fet més, perquè alguna vegada m'han solucionat problemes que havia anat posposat esperant algun miracle.
Quant a l'ansietat, sovint per falta d'informació, estic completament d'acord. Més d'una vegada he tingut la sensació, amb els tractes amb els metges, que es comporten com determinats mestres amb els seus alumnes o determinats cuidadors amb la gent gran: com si fossin imbecils.

Sí, si, Dani, la part que, una vegada saps que et faran la prova un dia determinat, és més anguniosa és la dels còctels. En el meu cas, com que ja era la tercera vegada, vaig fer una planificació molt suportable. I el propofol, fantàstic, sí. Que m'enviessin al carrer mig adormit, no tant.

Em satisfà, A., que t'anessis marejant a mesura que anaves llegint, això vol dir que la meua prosa funciona :-)
Uf, això de les bata (i tot plegat) em feia sentir un ridícul important; si arribo a pensar amb Nicholson, la meua representació hagués guanyat una mica: m'ho dius massa tard.
Gràcies, A. Com que la perfecció no existeix, en tindria prou amb un "ens veurem l'any que ve".

Dona, Montse, perfecte... El meu cos no ho és des dels 33, però anem trampejant, ell i jo.
A mi també me l'havien fet a "lo vivo"; l'únic avantatge que tenia és que podia anar mirant "el viatge", que sempre és una curiositat satisfeta (trobo que t'haurien de donar el vídeo).
Estic segur que et perdonaran la vida durant molts anys, i jo que ho vegi :-)