aquest diumenge, somni d'una pàtria petita

Aquesta nit, unes quantes hores després de tornar de Ripollet, volia recordar una de les estrofes de Corrandes d'exili, aquella on hi ha els numerals petits, insignificants, però plens. No me'n sortia. En canvi, no he tingut cap problema a repetir la primera:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Pel Vallès, només hi passo, rarament m'aturo. Si avui ho he fet, ha estat perquè la mare de la meua amiga descansava en un tanatori -els turons a la vista i la lluna incipient...-, que és una trista manera de contemplar el paisatge; en aquest cas, una natura amb tantes clapes de ciment que fa, també, una mica de pena. Explicava l'amiga que la seua mare tenia unes espelmetes enceses davant de la maredéu en què creia i que ella, la filla, quan va sortir de la cambra on acabava de morir sa mare, va veure com s'apagava la flama de la darrera espelma. Potser per això no em sortia de memòria l'estrofa que volia, perquè primer havia de recitar el pas de la carena. Després no hi ha hagut oblit, tot de cop, sense problemes:

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

 quatre pins un bosc espès,

 cinc quarteres massa terra.

 "Com el Vallès no hi ha res".

Inefable i inimitable descripció del Vallès en un poema tristísssim, però ple d'esperança, d'optimisme -segur- que el somni torni a ser realitat. I no importa si el Vallès -o tot el territori- és el que era. Continua sent (...I una pàtria tan petita/ que la somio completa) . Com continuarà un dels poemes més bells de la literatura catalana, que cadascú recitarà a la seua manera, esclar.

Com que segur qua ja he afegit al blog les interpretacions de les Corrandes de Llach i de l'Ovidi, avui deixo la de Sílvia Pérez Cruz. Es pot triar, però els mots són els mateixos.



He continuat escoltant cançons de la Sílvia i he acabat en un cafè. També deu ser això, sigui fa 20 anys, 40, o més.