els platets i altres petiteses

El diumenge, mentre llegia l'article crepuscular en què Joan de Sagarra repassava alguns llocs on havia passejat i viscut per acabar parlant del barri que ara l'acull (o viceversa), pensava que la Joana -ella porta els comptes- em va dir l'altre dia que fia 28 anys que ens vam traslladar al nostre pis amb vistes a la part posterior del Palau Macaya. Gairebé mitja vida en un edifici que es fa difícil de dir si pertany a l'Eixample (per un carrer!), a la Sagrada Família (si és que la Sagrada Família és un barri) o a Gràcia (uf! Massa carrers per pujar). Territori fronterer, terra de ningú i de tothom.

Repassava Sagarra establiments vells i nous del barri, alguns dels quals compartim, com l'estanc de la senyora Crivillé, que ara ja s'ha jubilat, que no tanca al mig dia (bé!) ... estàtues (Anselm Clavé, amunt; Verdaguer -Dolça Catalunya..., diu la placa-, avall), llibreries (deu entrar Sagarra a la nova Documenta, molt prop de la Jaimes?), bars i restaurants, com el Morrysom, on sopem alguna vegada quan sortim d'alguna de els sales del Verdi i anem baixant cap a casa...

Avui, llegint la columna de Joaquín Luna, m'ha sorprès una valoració seua -potser no l'he entès bé- : o l'última creació de de la capital mundial de les tapes i els platillos, aquesta forma de menjar tan poc nostra i que tant es porta fins que arribi el dia -en què algú escrigui que aquestes tapes són avorrides, no tenen ànima i són d'un efímer insuportable. ¿Ha nascut el nen que algun dia recordarà amb nostàlgia el sabor d'aquesta o aquella tapa e la Barcelona de 2014? No en sé res dels nens nascuts al 2014, però em recordo a mi mateix unes quantes dècades enrere i faig un exercici incomplet de memòria, a primer toc de sabors: ensaladilla de Las tres botas, a Tortosa, una tapa segurament mitificada que un dia vaig voler que tastes el pare (sense desmerèixer la de la mare); pernil canari amb patates en un bar fa anys desaparegut (no sabria dir el lloc, prop del carrer Ample, però hi sabria arribar a partir d'una olor recordada); “enterita”, és a dir, sèpia a la planxa amb unes llesques de pa torrat i allioli al bar-restaurant Subirats, del Perelló; pebrots de Gernika menjats a Gernika (també sabria trobar el bar, encara que no en recordi el nom), etc. Coses senzilles, elementals si es vol, però que perduren en la memòria olfactiva i gustativa del meu cervell. Parlo de tapes, no de primers o segons, que és una altra història.

Fa uns quants  anys, quan sortim a sopar amb la Joana o els amics, solem optar per aquests plats petits. Compartir quatre, sis, vuit, deu, dotze plats ben elaborats és un plaer difícilment equiparable a l'onanisme insolidari d'un primer, un segon i postres, que tampoc descartem, esclar. Un requisit indispensable: si alguna de les menges es fregida, fixar-se en l'estat de l'oli, que és el que ens parla d'una manera primària de la professionalitat de l'establiment; després entra en joc el virtuosisme de cadascú.

Torno a Sagarra. És curiós que no l'hagi sentit parlar mai -potser ho ha fet- d'un bar que té més prop de casa que jo, al carrer Roger de Flor tocant a Travessera. Gran varietat de tapes i mitges tapes (menús a migdia) amb una molt bona relació qualitat-preu. Can Ros el porten bàsicament tres o quatre germans de procedència lleidatana, potser també els pares, no ho sé ben bé. L'únic inconvenient és que l'interior, a causa de l'estructura, té tendència a ser sorollós; les taules del carrer, ai!, sempre que hi vaig les trobo ocupades.

En fi, si algun dia vol, podem anar a fer una petita estada -jo sóc més aviat de nits- amb en Joan de Sagarra i qui s'hi vulgui apuntar. També pot venir Joaquín de Luna. Ells dos, després podran fer sortir el bar, si volen i amb qualsevol excusa, als seus escrits. Jo, aviso, demanaré unes mandonguilles, uns calamars al vi (si anem en diumenge a la romana, que és l'únic dia que els fan) i potser una mica de truita, de patates o de carxofes.

Queda dit.

P. S. Diuen que tornaran a donar vida a l'Avenida de la Luz (sic). Fantàstic! Dubto, però, que reapareguin aquelles mitjallunes de neula cruixent farcides de cabell d'àngel, acompanyades, si es desitjava, d'un gotet del generós Montroy de Pedro Masana. Mmmmm! Tapa dolça de mig matí o de mitja tarda, excel·lent per continuar en forma fins arribar a un àpat més consistent.