aquest diumenge, variacions territorials

Ple total amb molta gent dreta al darrer concert de les Nits d'Estiu del Palau Robert. A diferència dels dos dijous anteriors, no hi ha gent que simplement ha anat perquè era gratis i van deixant les cadires a mesura que es desgranen les cançons i la música no era prou del seu gust. Aquí tothom sabia que anava a veure i escoltar Las Migas i no detecto desercions, ni durant els vint minuts llargs sobre l'horari previst que triga a aparèixer el quintet.

Del grup original, només queda Marta Robles i ara qui canta no és Sílvia Pérez Cruz, sinó Alba Carmona i, al menys ahir, a les quatre dones s'afegia un percussionista de qui em sap greu no recordar el nom. Música diversa amb predomini del flamenc en diverses modalitats. Diria que van sonar excel·lents si no fos que, sigui pel lloc al costat de l'escenari que jo vaig ocupar durant bona part de l'actuació o sigui perquè realment fou així, la sonorització em va semblar deficient, curta, un pèl desequilibrada. No importa, perquè estic segur que tots vam gaudir de les interpretacions i encara ens haguéssim quedat una bona estona, fins i tot els qui cansats d'estar drets van optar per seure en els bancs dels jardins del Palau sense visualització directa i amb la música que arribava com una brisa íntima en una nit de xafagor excessiva. Llarga vida a Las Migas!

Després de demanar les disculpes pertinents -ni la meua gravadora ni el lloc des d'on vaig fer els enregistraments era el més adient- em plau compartir dues peces en rigorós directe. Dues interpretacions ben diferents enllaçades per un estil comú. Ai, que m'ho deixava: quin geni de la il·luminació deu haver arribat a la conclusió que és convenient que les cares dels intèrprets vagin canviant de color, del verd al groc? Deu ser una manera de reflectir cromàticament els sentiments expressats en les lletres i en la música? Sé que no ho sabré mai.