més enllà de l'economia recreativa

No tinc record sobre si als quinze anys m'interessava més comprar tomates a quilos o en caixes (també a quilos), encara que segur que sabia les tomates que m'agradaven. El que és segur és que a casa, durant la meua adolescència mai no em van parlar d'una hipoteca -existien- ni de factures ni de tantes altres coses que m'haguessin servit posteriorment per trampejar la vida econòmica. Part d'algunes queixes concretes pels preus que havia de pagar la mare, tot el meu interès econòmic es va centrar a aconseguir més diners provinents d'una única font, la dels pares i, una mica més tard de petites -o no tant- feines. La meua formació econòmica va ser completament autodidacta, si fa no fa, com la dels alumnes que anys després omplien les aules on jo feia de professor. Moltíssimes vegades em va semblar, i ho vaig dir, que no s'entenia la nul·la preparació econòmica en un ensenyament secundari que continuava amb un romanticisme excessiu.

Dit això, imagino que la ignorància econòmica elemental en els temps que corren pot ser una font de felicitat, sobretot quan els ignorants veuen que els coneixements dels més preparats no serveixen per preveure la deriva cap al més absolut anorreament de Gowex, per exemple.

Per cert, com ja s'esperava, al capdamunt de la llista dels entesos hi ha els adolescents de Xangai. Cap sorpresa. Però ja m'agradaria veure'ls intentant desxifrar una factura de qualsevol companyia d'aigües, de gas o d'electricitat, sobretot d'electricitat, del nostre país. Encara estarien fent números amb cara de no entendre res.