8.7.14

primer, i darrer, esbós d'una narració


Miro d'escriure un petit esbós per construir una narració llarga. Imagino alguns personatges i els barrejo amb elements escenogràfics i temporals. Més endavant destriaré i afegiré diàlegs i el que calgui.

Poble de rodalies de Barcelona que s'ha fet gran amb la immigració. En una sala amb seients en dues de les parets, despullades d'ornamentació, xerren en veu baixa unes quantes persones. Alguns estan dretes en petits cercles; d'altres, asseguts. Sona de tant en tant un mòbil; qui respon, aixeca la veu. La sala inclou al fons una cambra més petita on hi ha un taüt amb la part superior amb vidre; a l'interior, amb una mà sobre l'altra, la difunta, gran, els rostre tranquil.

La narració continua amb una retrospecció. La difunta és ara joveneta -edat indeterminada- i arriba en tren a Barcelona des del sud. Primers anys de la postguerra. Cal indicar orígens i breus dades familiars. Diversos treballs. Coneix el qui serà el seu marit, del centre peninsular. Casament. Una certa felicitat malgrat els ofecs econòmics. No m'entretinc gaire en aquesta part. Tenen dos fills: nen i nena, en aquest ordre. A casa el matrimoni parla castellà, entre ells i amb els fills. La mare, fora, parla en castellà o català segons les circumstàncies. Els fills parlen entre ells i amb els pares en castellà; tot i que de petits, quan encara no s'havia normalitzat la llengua a l'escola, els pares els van dur a classes particulars de català (trobo que insisteixo massa en l'aspecte lingüístic, que en la narració ha de ser un element més). Fem un salt temporal i veiem els nens ja grans, cadascú en les seues feines. Han prosperat més que els pares. Parlen català o castellà segons les circumstàncies. El noi s'ha casat amb una noia catalana amb qui parla català, han tingut una filla (cal parlar de la llengua que parla la filla?), i la filla ha tingut un fill, que encara no parla. La germana, filla dels emigrants del sud i el centre, no s'ha casat; molt ben considerada a la feina, parla català o castellà amb tota naturalitat, segons les circumstàncies; viu amb la mare (el pare ja és mort).

Cal buscar elements d'interès en tota aquesta petita història de la saga familiar. S'han de fer salts temporals.

La narració s'acaba una mica després de l'escena del principi, l'endemà. Missa de difunts amb parents i amics. El capellà oficia en català. La difunta, que era creient, tenia especial devoció per dues marededéus: la Milagrosa i la Moreneta. Com que ningú coneix cap himne dedicat a la Milagrosa, el capella entona el Virolai i la gent es va afegint al cant:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Després d'aquesta estrofa, moltes veus només taral·legen, fins que arriba l'estrofa final:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.



Em llegeixo el resum i m'adono que:

1. La història es pot convertir en una novel·la.

2. Tot plegat, tal com està, té ben poc interès.

3. La meua capacitat per escriure ficció és pràcticament nul·la

4. No sé perquè se m'ha acudit aquest argument (i encara menys aquesta insistència en l'ús de la llengua)

5. No hauria d'escriure al blog el primer que em passa pel cap.




3 comentaris:

Pais secret ha dit...


És una història de cada dia, amb personatges propers i un fil conductor que va serpentejant, la llengua, que pots mostrar-la i jugar-hi en diferents registres, mentre els lectors creiem en un pincipi que la trama és la vida de la difunta.
També podries trobar-li el punt si en fessis un conte llarguet més que una novel·la i en acabar-l,o li donessis la volta amb un final surrealista lligat amb el principi.

Apa, ja tens feina ;-)

Carme Rosanas ha dit...

Estic d'acord amb A... a través de la història de la difunta o de les difuntes, parles de la llengua.

Em fa gràcia de comentar el punt nº 5: A mi m'agrada que posis al blog tot el que et passa pel cap. Que et llegeixo cada dia i encara et trobaria a faltar si t'ho pensessis massa.

Bon dia, Miquel!

miquel ha dit...

Ja tinc feina, doncs, A. :) Les teues indicacions les trobo molt encertades i segur que si jo tingués capacitat per fabular podria sortir una bona història, no gaire llarga, tens raó. A veure si algun dia...

Definitivament, Carme, la llengua la protagonista, sempre recordant que no hi ha llengua si no hi ha parlants concrets.
Gràcies pels teus ànims, Carme, i recorda que la fidelitat lectora és mútua :-)
Bon dia!