autodidactes

A part del que em deien a casa i a l'escola, durant els anys de batxillerat em van anar ensenyant -després ho apliques o no- allò que en diuen bons costums, urbanitat, etc., és a dir, les normes de comportament i convivència. La cosa anava des de saludar i donar les gràcies, al lloc que havies d'ocupar en una passejada segons qui eren els teus acompanyants, passant per com s'havia de pelar una taronja o tractar un practicant del xintoisme (aquest darrer cas el tinc més aviat oblidat). Suposo que moltes d'aquestes convencions socials, algunes seculars, avui no només estan oblidades sinó que fins i tot es consideren de mal gust o, com a mínim, mancades de l'espontaneïtat tan fresca i desitjable que fa sortir el millor de cada persona. Jo, com deia, conservo algun d'aquests vells costums (per exemple, mai portaria uns guants de pell de color gris si no és en un casament) i n'he bandejat uns altres definitivament.

La qüestió és que l'educació dels 50 o dels 60 del segle passat no podia preveure totes les situacions socials, i encara menys des d'un poble. Ningú ens va dir res, per exemple, dels ascensors. Quan devia ser el primer cop que vaig pujar en un ascensor? Potser al del Corte Inglés? Les consultes en els nombrosos manuals del XIX o de bona part del XX no aclareixen res sobre l'ús d'aquestes baluernes, de manera que em calia actuar per intuïció o per imitació. Sí és per imitació, el model a seguir eren les pel·lícules americanes on, ja en blanc i negre, la gent pujava i baixava pisos i pisos. Repassem ascensors sense ascensorista: el primer que arriba se situa on vol, si arriba més gent, els primers ocupen el fons i els nouvinguts la part més exterior, sempre d'esquena a la paret del fons i també d'esquena els uns respecte els altres. Sembla una opció lògica, però em nego a donar l'esquena a ningú, per cortesia i perquè després, ho hem vist moltes vegades al cinema, pot passar el que passa. La meua opció als ascensors és cara a cara o, en tot cas, de gairell, encara que hagi de fer alguna passa més a l'hora de sortir en arribar al pis de destí. Si es tracta de l'ascensor veïnal, el possible dubte desapareix, no com el veí del... que enclou la cara a la porta mentre esbufega sons intraduïbles... Però aquesta és una altra història.

Ai, com trobo a faltar els manuals d'urbanitat! Esclar que possiblement la seua publicació seria un fracàs editorial total, ruïnós. Però, com i quan fer servir el mòbil? S'ha de dir al senyor o la senyora que cal que recullin la merda del seu gos o s'ha de callar si abans no te'ls han presentat? No insisteixo; centenars de situacions sense ni un sol manual de butxaca que et doni les pautes.