Durant anys, al menys de manera
esporàdica, vaig estar pensant com m'ho podia fer per eliminar els
exàmens -em refereixo a l'ensenyament secundari, obligatori i no
obligatori- i que tothom quedés satisfet: alumnes, pares, companys,
societat en general i jo mateix. La meua idea no tenia l'origen en
aquella frase tantes vegades sentida i escoltada, i d'una frivolitat
exasperant, de: la vida ja et suspendrà, sinó en la seguretat que
el dia a dia eren no només suficients, sinó molt superiors per
jutjar si els alumnes assolien els objectius proposats que uns quants
exàmens -deixo de banda els treballs individuals i, sobretot, els de
grup- que només representen una aproximació a coneixements,
mètodes, actituds, valors, possibilitats, progrés... Però no hi
havia res a fer, la gent vol papers, la gent vol conservar constància
revisable. Els alumnes volen papers, els pares volen papers, els
companys volen papers, la societat vol papers...; a mi mateix m'era
més fàcil tenir papers i poder-los mostrar. I qui diu papers diu
qualsevol equivalent tecnològic inventat o per inventar. No importa
que a l'hora d'elaborar els exàmens o de proposar els temes i les
línies dels treballs em deixessin plena llibertat, dintre d'un
suposat ordre, la llibertat per prescindir dels comprovants m'era
vetada; es confiava en el meu criteri a l'hora de proposar preguntes
i de jutjar les respostes, però no a l'hora d'arribar a conclusions
a partir de cada minut de cada hora de cada setmana de cada mes. Tot
aquests temps estava bé, però, sobretot, calia proves.
En definitiva, tot això és aigua passada, encara que em quedi un llunyà regust de fracàs, de no haver estat prou insistent o prou convincent, potser per desídia, per comoditat, per no perseverar a anar contracorrent.
Com em passa tan sovint, se me n'ha anat el cap i el teclat, perquè el que volia es deixar la meua opinió, unes quantes consideracions morals i vitals, sobre una notícia procedent de l'Índia il·lustrada per una imatge magnífica en què es veu familiars d'alumnes de 15 i 16 anys que pugen per les parets d'un edifici i s'acosten a les finestres per passar les respostes en paper o oralment als joves que s'examinen. Sembla que la policia va detenir 300 persones en tota la regió acusades de copiar -qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra- i ..., en fi, aquí es pot llegir la notícia. Que cadascú pensi el que vulgui, inclosos els perills de copiar en els exàmens.
3 comentaris:
a l'Índia tot ho fan a l'engros, fins i tot copiar als exàmens. La foto diu molt més del que sembla de tota una mena de societat.
La foto impacta quan saps el propòsit dels escaladors.A l´Índia tot és d´una magnitud extraordinària a ulls occidentals.
Al principi del post pensava que et referies a un article que va sortir fa pocs dies a França, on s´estant plantejant suprimir els exàmens.La crònica anava acompanyada d´una fotografia d´una classe amb 10 nens. No cal dir que el nombre d´alumnes és molt important per plantejar-se el tipus d´avaluació.
Ara que torno a ser estudiant, corroboro que els exàmens no són un mal sistema, especialment combinats amb d´altres items. Són un repte, i per als joves, un bon entrenament per afrontar els problemes que aniran trobant al llarg de la vida.
Francesc i Assum, no sé si estic preparat per veure les magnituds de l'Índia.
FRancesc, segur que sí que diu molt més; aquí els pares i familiars no s'atrevirien a fer aquestes escalades.
Assum, no t'ho sabria explicar, però els exàmens que a mi em feien (i els que jo feia) a penes servien per mesurar coneixements, i encara. Els examinats, jo m'hi incloc, podien continuar sent uns tanoques i uns bàrbars, fins i tot quan es tractava d'estudis superiors. En molts casos és fàcil agafar la tècnica dels exàmens (o dels treballs): pura mecànica. Potser sí que ha canviat el sistema.
Publica un comentari a l'entrada