Dissabte vaig trobar el forn tancat.
Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner.
Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja
no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però
sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap
com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista,
però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat
i una presència en el record.
En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.
I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.
3 comentaris:
cada dia mor molta gent, aqui i arreu. és un fet natural que es trenca quan hi ha un accident com el d'ahir on moren 150 persones de cop. El tractament dels mitjans és desorbitat, fora de lloc, pero així funciona aquesta societat. Donem excessiva impprtànca a la mort, sobretot si els morts són d'aqui, si són d'allí, n'han de morir molts més per que sigun noticia.
Ja he tancat teles i ràdios perquè em fa vergonya com es tracten aquests temes. Tot s'atura, menys l'esport i la publicitat. Fa quatre dies els voltors del periodisme estaven assetjant el domicili del pobre matrimoni mort en l'atemptat,ara ja tenen una altra feina i demà en serà una de nova.
Però no són només ells,per les xarxes socials es llegeixen moltes bestieses de tots colors, no només amb aquest motiu però ara fan més angúnia, la veritat.
Francesc, les morts inesperades, sempre solen ser més doloroses per parents i amics, però les hores dedicades als accidents on moren moltes persones són increïblement llargues i els dols que expressen els que no coneixen els morts sovint són sospitosos de poc convenciment. En fi, les coses són així i sembla que s'encomanen.
Tens raó, publicitat i esport, Júlia. Just pensava en això quan ahir va començar un programa d'esports on el presentador, somrient, va anar explicant les gestes i desgràcies dels esportistes.
De tota manera, la nostra vida ja és la nostra i la que ens proporciona els mitjans de comunicació.
Publica un comentari a l'entrada