-¿Qué
sabes de tu madre? De niño te parecías mucho a ella, ahora no... ¡Cuántas veces te tuve en mi regazo! ¿No te acuerdas de mí?
Yo
murmuré indeciso. -Me acuerdo de la voz...
Y callé evocando el pasado. La Princesa Gaetani me contemplaba sonriendo, y de pronto, en el dorado misterio de sus ojos, yo adiviné quién era. A mi vez sonreí. Ella entonces me dijo:
-¿Ya te acuerdas?
-Sí...
Ramón
María del Valle-Inclán: Sonata de primavera.
Avui, com un alumne aplicat, he respost
dues preguntes seguides del concurs que solc mirar havent dinat:
-Yeyuno! -o potser era duodeno o ileón
(jo pronuncio ileon aguda), ja no me'n recordo perquè m'ha sortit
tot seguit. Ho he dit en castellà, esclar, que és la llengua de la
meua vasta cultura generalista.
-Marqués de Bradomín!- abans que el
concursant, ho he dit!
Pensant-ho bé, no hauria d'estar tan
satisfet de la meua rapidesa identificadora: seria incapaç de
reconèixer un duodeno a plena llum del dia al mig del passeig de
Gràcia, i encara menys un yeyuno. El meu record del marquès de
Bradomín és tan boirós que ni tan sols sé si hi veia bé, si li
faltava un braç o si coixejava; a l'actual marquès, fill del primer
marquès, crec que no l'he vist mai ni conec si té fortuna o només
el títol.
Fet i fet, suposo que una bona part de
la nostra vida està feta de referents sense gaires conceptes al
darrere i els nostres interlocutors, per si de cas, solen tenir la
deferència de no preguntar-nos si som digestòlegs (digestòlogs?) o
experts en las Sonatas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada