pretardoral

Visito la planta baixa on descansen la mare, la tia, la iaia, el pare... Xarrem una estoneta, no gaire, que poc o mot ja ens parlem cada dia. Fa un dia esplèndid amb sol ja ponent i ombres allargades. Vaig a veure altres parents i mantenim converses breus, lleugeres, velles, intemporals. La sensació de calma és extrema i allargo el passeig. Parlo una estoneta alguns de tanta gent com conec, ja molta més que la que viu uns centenars de metres més amunt, al poble. Fa pocs dies que s'ha traslladat el propietari del restaurant de la carretera; ocupa, també, una planta baixa plena de flors, ha deixat el negoci en mans dels seus fills: ja s'ho faran. En un segon pis -no m'hi havia fixat abans- hi ha la mare, el pare i la filla de la botigueta on anava a intercanviar llibres de jovenet: un llibre, més una pesseta; fa anys que el negoci està tancat, no quedava ningú més de la família per mantenir-lo quan van decidir canviar de casa. Al costat, un amic del pare amb el cotxe del qual havíem anat una vegada al poble castellà on havia nascut, el pare. Es fa fosc, escurço el passeig. Em fixo que aquest any hi ha unes quantes banderes catalanes, amb estel o sense, algunes fetes amb flors trenades. Ja hi devien ser, però veig per primer cop unes quantes inscripcions arran de terra de forasters que sense voler-ho es van quedar aquí, alguns són joveníssims. Em commou que per fi tinguin un lloc en la memòria, encara que la seua cara i els seus fets siguin desconeguts. Penso que un d'ells potser era parent nostre; ja li ho preguntaré un altre dia a la mare, o potser la iaia m'ho sabrà dir.