19.10.15

ginjolejant


Entro per la porta de més avall. La foscor i la sensació d'humitat i de brutícia no ha canviat des del meu passat remot en la memòria. Quan arribo al passadís central, just davant de l'entrada principal, em trobo uns basquets vermells de plàstic que fan de tauletes amb gots de transparència opaca plens de sucs i de trossos de fruites que barren la meitat del pas; les venedores anuncien els productes i conviden a la compra. Em ve al cap l'episodi de Jesús fent fora els mercaders del temple i m'entren ganes d'imitar-lo, però s'imposa la veu del meu altre jo s'imposa i em recorda que no estic en cap temple sinó justament en un mercat , el més sagrat de la ciutat, on els venedors tenen tot el dret a organitzar-se com vulguin.

He entrat amb la intenció de comprar gínjols a la primera parada, que és l'únic lloc de Barcelona on sé que en tenen. Just quan hi arribo, una noia els està retirant, però encara sóc a temps de preguntar el preu i de demanar-ne un quart. El preu és exageradament alt, com si es tractes d'una espècie protegida escassa i exòtica; l'estat del producte és divers: alguns fruits tenen un grau de maduració excessiu, la majoria estan massa verds, molt pocs estan al punt. En una altra ocasió hagués discutit sobre l'assumpte, però sé que la venedora no el coneix i vull estalviar-me que em digui qualsevol bestiesa. Pago i surto amb la meua bosseta de paper; podria dir que content com un gínjol si no fos que...

Tasto tres gínjols... Mmmmm! Procuraré administra-los bé sense esperar el miracle de trobar-los perfectes; a la fi, la perfecció és avorrida.


3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la Ruscalleda en té un davant de casa seva de ginjoler, els podries anar a buscar d'amagagotis a Sant Pol, i a Sant Quirze del vallès n'hi ha dos de localitzats.


salut

PS ha dit...


Fa uns quants dies,no massa lluny d'on visc,vaig arribar-me a un lloc on sé que n'hi ha. A més de trobar-n'hi pocs, eren verds per fora i tous -quasi podrits- per dins. Res d'aquella sensació de clavar-li la dent i sentir-lo cruixir.
Deu haver estat mal any. Tampoc les figues han anat a l'hora, molt primerenques i poc substancioses.
A veure si amb les castanyes hi haurà més sort...

miquel ha dit...

Em sembla, Francesc, que t'encomanaré a tu que me'n cullis uns quants, que ets més viatger i els tens més a mà. Després ja passarem comptes :-)

Uf, els meus gínjols, A., que ja veus que en bona part són verds per fora, ja s'han entovat, encara que en vaig poder menjar uns quants amb el cruixit que ens agrada i és preceptiu.
Jo, aquí a Barna, ja no sé quan l'any és bo o dolent al camp, tot i que t'he de dir que he menjat un codonyat extraordinari amb codonys collits a la vora del Ter :-)
I qui sap d'on menjaré les castanyes.