les ones

Vaig mirar per la televisió de manera intermitent la pel·lícula Contact, protagonitzada per Jodie Foster. No recordava l'alegria de la protagonista quan de petita, a través de la seua emissora de radioaficionada, busca algú que en aquell moment estigués compartint la mateixa ona. Al cap d'uns quants intents li respon una veu. L'alegria, l'emoció, de la nena és intensa. Més tard, en un mapa, traça una línia que uneix el lloc des d'on ella parlava fins al punt on li havien respost. Al mapa hi havia poques línies i aquesta -fins a Pennsilvània?- era la més llarga. A partir d'aquí, converses elementals (quin temps fa? Etc.) que després es podien convertir en més personals. La màgia, el miracle, però, era simplement el fet d'haver pogut contactar a través de les ones hertzianes.

Ara, tot aquell sistema sembla enormement primitiu. A través de l'ordinador o als nostres mòbils trobem el temps que fa a qualsevol part del món, fins i tot les previsions climàtiques. A traves dels ordinadors o els mòbils -o aparells semblants- ens podem interrelacionar amb pràcticament tothom de -pràcticament- qualsevol part del planeta, fins i tot ens podem veure mentre parlem. Podem estar tot el dia intercomunicats i variar d'interlocutor immediatament després de contactar amb l'anterior. Podem tenir converses en grup. Els canals de comunicació resten permanentment oberts, àvids de ser utilitzats. Quanta gent que ha acabat desapareixent de la vida real per convertir.-se en éssers virtuals s'ha menjat aquest sistema de noves relacions? Les dades que tenim són vagues, inconcretes, canviants. El temps, respecte l'escena que he descrit al principi, s'ha accelerat, la saturació de contactes és aclaparadora, la màgia, si existeix, és més difícil de definir, l'ansietat de l'espera s'ha convertit en l'ansietat de l'acumulació.

El processos de comunicació actual, que encara seran molt més sofisticats, ja no són cap novetat, ja són sistemes per als qui no tenen iniciativa, per als conformistes, per a la massa. Els més avançats, els inconformistes, els heterodoxos, tornen a buscar el miracle del misteri de les ones: envien missatges a l'espai interestel·lar esperant una resposta d'intel·ligències extraterrestres. Quin desengany si resulta que aquests éssers de l'espai, físicament ben estranys, també estant inscrits i abduïts per centenars de xarxes socials superperfeccionades i es passen el dia (de 182 hores) pujant holografies i frases hiperenginyoses de només dos caràcters alfanumèrics... Potser llavors hi haurà qui buscarà a les seues ones interior -qui sap què trobarà- i tot recomençarà?