Miro el rellotge, que
és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que
el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de
desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de
l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament
despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les
síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre
excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de
natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de
les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he
banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor
intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan
remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i
calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per
als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es
contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment
europeus la cosa serà molt pitjor...
Prou! Fora rellotges, que
l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.
