lluny

Tants poemes per la ciutat i no em ve de gust -m’abelleix, dirien alguns, o alguna cosa pitjor- escoltar-ne cap. Vaig llegint, mirant trossos de pel·lícules, el diari i el pa, un passeig per esbargir-me en aquesta ciutat que em sembla, avui, massa plena, massa estranya, massa distant, la meua. A la nit torno a la sardana –què m’ha agafat, sardanista malenconiós del sud?-, i escolto Enric Casals, el germà d’en Pau. M’hauria de quedar amb l’alegria reiterada de “la sardana del carrer”, però em sembla que somiaré els suggeriments de “lluny”.

I si hagués de triar una poesia de Josep Lluís Aguiló –què dirà Hereu quan li concedeixi oficialment el premi dels Jocs Florals d’enguany al Saló de Cent?-, avui em quedaria amb “paraules”:


Solia dormir amb un quadern
a la taula de nit.
Si es despertava
escrivia alguna paraula
per recordar l'endemà
el contingut dels somnis.

Al matí, quan es llevava, veia
que havia escrit paraules
com terra, arròs, cornucòpia o compàs.

Tot el que havia estat clar s’esvania
i enyorava l'instant de claredat
on tot es conjugava en un terme
i una paraula sola era sinònima de l'univers.