En aquest món de les celebracions dels aniversaris literaris està passant força desapercebut el centenari de la publicació (7 de maig de 1910) d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (i la seva continuació: Noves aventures de Massagran), de Josep Maria Folch i Torres, una de les obres més populars de la literatura infantil en català. No sé si s’ha reeditat darrerament ni crec que el divendres se’n regalin gaires exemplars, però al menys la principal institució del nostre país ha pensat en l’efemèride (bons assessors els de la ILC) i el dijous, a partir de dos quarts de cinc, al Parlament es llegiran fragments del llibre, amb acompanyament musical de l’orquestra de Cambra de l’Empordà. Des d’aquí aplaudeixo la iniciativa.
M’hagués agradat assistir a l’acte, però diverses obligacions m’impediran anar-hi, tot i que tinc l’esperança que TV3 el retransmeti en directe, o com a mínim ho faci el Canal Parlament i, a més, pengin el vídeo.
M’imagino –ja ho veurem- que diputats i altres participants faran una lectura expressiva i suggeridora en la qual la literatura, que com se sap sempre ofereix múltiples possibilitats d’interpretació, triomfi plenament. Imagino Benach, per exemple, començant la seva actuació amb aquestes paraules:
Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
[...]
-Kukamuskes! -els va dir-. Estem davant d'un perill imminent. Els Karpantes ens bloquegen, i si tot va com em penso, demà a aquesta hora més d'un bocí de la nostra carnadura s'haurà de treure amb escuradents d'entre els queixals d'aquests massa tips.
En Massagran, veient que tots l'escoltaven amb molta atenció, i comprenent que tots plegats tenien més por que goig, va aprofitar-ho per a exposar una idea lluminosa que se li havia acudit.
Qui són els Karpantes, aquests terribles antropòfags? Els del Tribunal Constitucional? Determinat partit polític? Triomfarà la idea d’en Massagran? Quina idea? Ah, ja es veurà.
Després, qui continuï, potser mirarà amb un somriure irònic el diputat corresponent de l’oposició i començarà:
-Aquests ximples de simis ens faran a la peterrellada!...
Posteriorment, un altre, mirant de gairell el portaveu d’una opció minoritària i responent a la seva inintel·ligible intervenció:
-Senyor Penkamuska. Jo no sé el que m’heu dit, però heu estat molt eloqüent. A Espanya ja us haurien fet diputat. Us dono les gràcies per la bona acollida que em feu, i us prometo que, si un dia puc tornar al meu país, us enviaré una postal amb la vista general del meu poble.
Ah, si, el parlament era aquest, que com veieu és una amenaça realment poc subtil repetida sovint en els darrers temps:
Kukanova: Benarri bat tusi gasen kasan ostra. Sinofas kosa malanotin dràsfat ics; aprosifas kosadol en tallavores tela karrega ras.
En fi, potser imagino massa, i parlamentaris i invitats es limitaran a fer un recitat des del principi del llibre i sense cap intencionalitat. Quina llàstima sí és així, perquè com es pot comprovar, Massagran permet matisos que al menys els més petits, n’estic segur, saben captar.
M’hagués agradat assistir a l’acte, però diverses obligacions m’impediran anar-hi, tot i que tinc l’esperança que TV3 el retransmeti en directe, o com a mínim ho faci el Canal Parlament i, a més, pengin el vídeo.
M’imagino –ja ho veurem- que diputats i altres participants faran una lectura expressiva i suggeridora en la qual la literatura, que com se sap sempre ofereix múltiples possibilitats d’interpretació, triomfi plenament. Imagino Benach, per exemple, començant la seva actuació amb aquestes paraules:
Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
[...]
-Kukamuskes! -els va dir-. Estem davant d'un perill imminent. Els Karpantes ens bloquegen, i si tot va com em penso, demà a aquesta hora més d'un bocí de la nostra carnadura s'haurà de treure amb escuradents d'entre els queixals d'aquests massa tips.
En Massagran, veient que tots l'escoltaven amb molta atenció, i comprenent que tots plegats tenien més por que goig, va aprofitar-ho per a exposar una idea lluminosa que se li havia acudit.
Qui són els Karpantes, aquests terribles antropòfags? Els del Tribunal Constitucional? Determinat partit polític? Triomfarà la idea d’en Massagran? Quina idea? Ah, ja es veurà.
Després, qui continuï, potser mirarà amb un somriure irònic el diputat corresponent de l’oposició i començarà:
-Aquests ximples de simis ens faran a la peterrellada!...
Posteriorment, un altre, mirant de gairell el portaveu d’una opció minoritària i responent a la seva inintel·ligible intervenció:
-Senyor Penkamuska. Jo no sé el que m’heu dit, però heu estat molt eloqüent. A Espanya ja us haurien fet diputat. Us dono les gràcies per la bona acollida que em feu, i us prometo que, si un dia puc tornar al meu país, us enviaré una postal amb la vista general del meu poble.
Ah, si, el parlament era aquest, que com veieu és una amenaça realment poc subtil repetida sovint en els darrers temps:
Kukanova: Benarri bat tusi gasen kasan ostra. Sinofas kosa malanotin dràsfat ics; aprosifas kosadol en tallavores tela karrega ras.
En fi, potser imagino massa, i parlamentaris i invitats es limitaran a fer un recitat des del principi del llibre i sense cap intencionalitat. Quina llàstima sí és així, perquè com es pot comprovar, Massagran permet matisos que al menys els més petits, n’estic segur, saben captar.
P. S. També a Torroella de Montgrí dedicaran el Sant Jordi a Massagran, el del còmic; però allà em sembla que, a més, se'l menjaran, cosa que no van fer els terribles karpantes de la ficció.
7 comentaris:
Va ser un llibre important en la meva infantesa. Ben recordat!
El que em preocupava de joveneta amb els contes d'en Massagran i molts d'altres era la poca presència femenina-activa, fins i tot els barrufets només tenen una barrufeta.
L'havia de comprar per la meva filla (al seu cole sí han recordat l'aniversari) i va resultar impossible.
jo diria que se n'han fet mes, almenys recordo que en Ramón Folch i Camarasa el seu fill m'havia comentat fa set o vuit anys que encara els feia ell el guions i que el dibuixant era de Rubí, el que em sembla és que aquest dibuixant es va morir i com en Folch i Camarasa és ja molt gran, potser ara ja no es fan aventures noves.
Júlia! a aquestes alçades et sorprens d'unes coses....., i dona gràcies que encara hi hagi una barrufeta.
als meus fills els vaig comprar tots els còmics i ens agradaven molt :) m'has fet pensar-hi, n'hi compraré un pel meu nebot demà :)
I espero que rellegit algun dia, SM :-)
Dona, Júlia, mira-t'ho pel cantó positiu: tenies tot en Massagran per a tu. En canvi a mi em tocava compartir una barrufeta amb desenes de barufets més llestos i més hàbils que jo :-)
Tens raó, irati, aquesta tarda ho he comprovat; tot i que crec que hi ha una editorial petita que no fa gaire en va fer una reedició, però ara mateix no sabria concretar-la. De tota manera, segur que es pot trobar en llibreries de vell. Sigui com sigui, és inperdonable aquest oblit.
Sí, Francesc, el dibuixant dels còmics es va morir. Continuen, però, fent reedicions.
Són uns molt bons còmics, Clidice. El meu nebot petit els té tots. Ei, però cal rellegir la novel·la :-)
Publica un comentari a l'entrada