rentrée de setembre

Llegeixo, o al menys ho intento, el que s'escriu sobre el finançament. Em sembla lamentable que es donin tantes voltes a la premsa -i als blocs- a un tema vellíssim per no dir res de nou. És la inutilitat i el barroquisme en estat pur. Quina pèrdua de temps!

Fora del territori ningú no es pot creure que a Barcelona, o a Catalunya, no hi hagi un muntatge audiovisual per aula a l'ensenyament públic. Et prenen per mentider o per jubilat. Què es pot fer amb aquests mitjans a cada classe ja és una altra història.

M'arriben i busco les novetats editorials de la tardor. És aclaparadora la quantitat de banalitats que apareixeran. De reedicions, ben poca cosa. Tinc la sensació que les editorials es poden convertir, ves per on, en el negoci complementari de les cadenes de televisió. Bé, d'alguna cosa s'ha de viure. La televisió, a l'estiu es converteix en una mena d'espai dedicat als malalts d'Alzehimer i de dèbils mentals. Tampoc és que en temporada alta sigui, en general, gaire cosa més, mani qui mani i caigui qui caigui. Ara, algú em podria preguntar per què la miro. La resposta es pot trobar en una de les dues patologies anteriors.

Parlàvem d'aquestes coses i d'algunes altres amb una amiga basca mentre sopàvem a Paco Meralgo, lloc amb una excel·lent relació qualitat-preu (fa dies que no parlo de cuina). Sobre el primer tema, em deia la gràcia que fa als del seu país tot això del finançament. Una conversa distesa i gratificant perquè a la fi les coses són el que són i els pallassos són la cara del poder.

M'explica uns quants acudits sobre bascos i catalans -entre nosaltres gairebé tot és permès- que no reproduiré per no ferir sensibilitats, però, demanant disculpes per avançat per la meva incapacitat en aquest gènere, deixeu-me que us en passi un de curtet només de bascos que no és nou i que és d'un primitivisme notori, tot i que se li pot trobar alguna altra lectura, jo diria que fins i tot política.

Es trobaven dos bascos a la barra d'un bar (situeu-lo on us sembli) amb unes ganes de lligar extraordinàries que no havien tingut sort en tota la nit. En això que arriben dues noies que estan boníssimes i s'asseuen al seu costat. Els nois les miren i es miren, i un li diu a l'altre (recordeu que molts bascos parlen castellà): “Oye, tú, les decimos que somos de Bilabao -el noi ja anava un xic col·locat-?”. L'altre les mira i se'l mira i li respon: “Que se jodan!” Doncs, això.