apunt inacabat

Creia, quan era adolescent i cada dia aprenia coses noves i tenia ganes d'aprendre'n, que a mesura que la humanitat, és a dir, les dones i els homes, anessin avançant en el temps, el progrés material, social i individual seria un fet inqüestionable que jo mateix podria anar observant. Creia -temps era temps- que cada nova generació tindria uns individus més savis, més feliços i fins i tot més guapos. Els llibres d'història, més aviat sintètics, i quatre observacions de camp, semblaven avalar la meva creença, malgrat que altres llibres i altres observacions, a les quals no feia gaire cas perquè jo era savi, parlaven de moviments circulars.

Ara, que només recordo vagament l'adolescència, crec que l'únic canvi consistent que he vist és el dels pentinats, els vestits i altres externalitats, i encara, que la resta és qüestió de percentatges. Ara em sembla entendre que cada vida és, com sempre, un procés d'aprenentatge que comença des del zero més absolut i que no serveixen de gaire els aprenentatges, èxits i fracassos, dels qui han viscut abans. Quant a la matèria, continua interessant-me relativament.

Pluja persistent durant tot el dia. A l'estació el metro del passeig de Gràcia de la línia groga hi ha filtracions...

Massa pluja en aquest país. Una apagada de la llum em deixa ara mateix l'apunt a mitges (afegeixo els punts suspensius al paràgraf inacabat). No el refaré, no continuaré. Entenc que és un senyal de la natura o de la companyia elèctrica que em demanen contenció i rigor. Sigui.