S'ha parlat -i s'ha escrit- extensament sobre la immigració a Catalunya, des de Candel fins a Pérez Andújar, per citar escriptors coneguts arribats de fora, tenim ficcions, complementades amb estudis diversos, que ens ho diuen gairebé tot; i, si convé, també tenim versos. En canvi, s'ha parlat i s'ha escrit molt poc sobre la immigració interior, com si fos una anècdota intranscendent. Quina diferència hi ha entre els que marxaven de Granada per trobar un lloc on la vida els fos possible i finalment arribaven a Gavà o a Barcelona i els que arribaven al mateix lloc en circumstàncies semblants des de Rasquera, per exemple? Una diferència de distància, de llengua, de costums? El procés d'adaptació al nou territori era més fàcil en segons quin cas? L'aventura de la supervivència tenia menys incògnites? Algú se'n recorda de la gelada del 56 -les oliveres mortes-que va fer fugir tanta gent del camp cap a la indústria o vés a saber què?
La mare mos va fer la maleta,
mig plorosa, mig contenta.
Lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portar, la nova i la vella.
Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.
...
Desideri Lombarte
No vull, ni sé, continuar amb el tema general de la immigració interior sinó amb el de la llengua dels desplaçats de parla catalana. Me'l suggereix una anotació a l'interessant bloc Do de llengua!:
Actor Pep Molina, natural d'Alcoi. Fa de Blai (propietari del bar). També li fan fer el ridícul, a TV3 parlar valencià no està ben vist. Fa prou bé les neutres, però de tant en tant se li escapa alguna "e" sense reduir...
[...]
Altres actors se'n surten molt molt bé. Es veu que tenen tanta pràctica que dissimulen a la perfecció d'on són. Molt sovint són actors de les Illes. Un exemple? Na Margalida Grimalt.
[...]
En fi, per què a TV3 no agraden els dialectes? Per què seria tan estrany que un cambrer d'un bar de Barcelona fos valencià? La directora d'una residència d'avis de Catalunya ha de ser per força de Barcelona?
Trist, molt trist. Després lluitem perquè TV3 es vegi més enllà del Principat.
Com que no miro sèries, no puc saber alguns detalls que serien determinants en el que diré, però m'arrisco i ja se'm corregirà.
Deixo de banda la ficció i els seus interessos, que segurament existeixen, i passo a la realitat que conec. No és possible que un cambrer valencià -i aquí val qualsevol ofici i qualsevol procedència- d'un bar de Barcelona, acabi parlant amb més o menys fluïdesa el dialecte del seu entorn si porta uns quants anys a la ciutat -em refereixo a un entorn català, és clar-, encara que no aconsegueixi imitar les neutres orientals i continuï fent servir alguns característiques lèxiques del seu dialecte original? Aquest cambrer, o qui sigui, ha de fer bandera del seu dialecte original? S'ha de mantenir impermeable a la modalitat lingüística majoritària amb què conviu diàriament? Per què? Com?
Imagino ara un cambrer del Gràcia, de parla catalana, evidentment- que porti un temps treballant en un bar de la ciutat de València -no sé si a les ficcions del canal 9 abunden casos semblants. No acabarà adquirint, fins i tot sense adonar-se, molts trets del català de la ciutat? Potser aquest exemple no és gaire bo, perquè el més segur és que el cambrer de Gràcia acabi tenint una certa gràcia en el castellà valencià. Però ja se m'entén.
Jo mateix, que sóc originàriament parlant del dialecte nord-occidental i porto tants anys a Barcelona, puc autoexaminar-me. Encara predomina en la meua parla el tancament d'unes quantes es que aquí són obertes, la neutra m'és definitivament adversa, però si necessito comprar una granera demano una escombra, tot i que continuo parlant d'arena i no de sorra; si volgués comprar un test de timó a can Navarro -cosa que no faré perquè el timó és una planta sagrada de garriga- demanaria farigola, però continu demanant tomates a la parada del mercat, i... La llista és interminable. I quan vaig al lloc on vaig nàixer, o rodalies -compte, que en alguns pobles del costat determinats elements lèxics i fonètics són diferents-, és inevitable que deixi anar la meua -poca o molta- parla barcelonina -o empordenesa -ai, Joana, com m'emboliques a vegades!-. Cap problema, la llengua és així. Benvingut l'inevitable mestissatge dialectal, i també benvinguda la puresa, dels qui la tenen per tria conscient -no parlaré de cortesies i descortesies territorials, que no és això- o per incapacitat.
----------------------------------------------------------------------
I de regal:
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 5 hores
3 comentaris:
Aquest tema és molt interessant i ja n'he parlat en moltes ocasions. Crec que, com comenta al final el blog que linques, es confon també 'barceloní' amb tevetresí. De tots els dialectes el barceloní original de barri humil ha estat dels més reprimits, només cal veure què ens en queda de la llengua que va recollir Vallmitjana.
En tot plegat hi ha el tema de les normalitzacions i d'aclarir què és o no una llengua i un dialecte (cosa que és impossible aclarir per més definicions que s'inventin els instituts i acadèmies). Les formes dialectals prenen volada quan les entoma un bon escriptor, altrament queden com a 'pintoresques', per més que les sèries de la tele facin de tant en tant un esforç. Això a Catalunya i a tot arreu. Com sempre, és un tema de 'poder', en aquest cas de poders culturals i acadèmics i de les grans dificultats en assolir una necessària unitat i respectar la gran diversitat. Per cert, això no passa tan sols en el camp de la llengua.
Sobre la sequera del cinquanta-sis, és molt poc coneguda encara, potser per falta de rondallística al seu entorn, les desgràcies protagonitzades pels humils costen de ser conegudes ja que no s'acostumen a recollir enlloc. Els del canvi climàtic sembla que tampoc estan gaire al cas.
És veritat, Júlia que aquest és un tema força tractat en el teu bloc (i alguna vegada en el meu). A part del qe dius (llengua, dialecte, oficialitats, etc.), el que m'interessava especialment era reflexionar, o simplement insinuar, sobre si l'individu que es troba de sobte immers en una modalitat més o menys diferent de la seua llengua s'adapta o no a la nova modalitat i fins a quin punt ho fa; també si es planteja, de forma conscient aquesta adaptació o shi deixa portar incosncientment; o si hi ha casos en què vol mantenirsense interferències la parla que tenia. Avui no m'interessava gaire parlar del català escrit que no crec que interfereixi gaire en els casos que plantejo, encara que sí que ho ot fer el "prestigi" de determinada parla.
Ni la sequera del 56 ni altres movients migratoris interiors són coneguts; imagino que en part perquè el fet que la població en moviment fos de parla catalana no els va donar tanta visibilitat com quan aquestes mobilitats procedien d'altres llengües: castellà, àrab, etc.
Jo crec que el més intel·ligent per a la subsistència és adaptar-te on vas, parlant, si pots, com els d'allà, però hi ha qui té moltes dificultats en el tema de les llengües i les formes dialectals.
En un divertit llibre en el qual Ramon y Cajal parla de la seva infantesa explica com a causa de la feina del seu pare van viure a diferents poblets aragonesos, les formes dialectals de l'època devien tenir més diferències que avui l'alemany i el xinès, exagerant una mica. Els nois del poble es ficaven amb ell i es fotien de la seva manera 'de ciutat' de parlar però al cap de quatre dies ell ja parlava com ells i fins i tot els liderava en les malifetes, tema en el qual excel·lia, pel que explica, però el primer pas era la parla, això sí. Era un nen llest i amb un gran poder d'adaptació.
Crec que el tema va a persones i sovint s'ha confós el parlar 'com els d'allà' a una virtut i voluntat d'integració cosa també errònia, hi ha gent que és incapaç de parlar res més que el seu llenguatge original, per molts motius però que sent devoció per la terra o poble d'acollida i també a l'inrevés.
En el camp dels mestres n'he vist amb el gran títol de reciclatge, parlant perfectament però amb un esperit absolutament espanyolista no reciclat, havien assolit l'excel·lència per demostrar als autòctons que 'si volien, podien'.
Publica un comentari a l'entrada