En aquest sentit, un conegut meu ha escampat
llibres primorosament dedicats (i, sovint, per autors encara vius)
lluny de casa seva. Puc imaginar-me la cara d'aquests autors que han
tramès -firmat- un llibre amb tota la bona fe del món quan, al cap
dels anys, se'l troben en una llibreria de vell perquè aquell a qui
van distingir amb l'endreça se l'ha tret de sobre per quatre xavos.
Molt trist, i lleig!
Jordi Llavina: A “La Vanguardia”
He llegit els darrers dies uns quants articles
d'escriptors que es refereixen a Sant Jordi i, dins del tot, alguns
parlen de les firmes. Em va sorprendre el final de l'article de
Llavina de no fa gaire. Molt trist i lleig? Si no és per necessitat
monetària, que els llibres canviïn de mans, firmes incloses em
sembla perfecte. Que bonic anar a una llibreria de vell i en arribar
a casa veure l'afegit d'una dedicatòria! Com pot volar la
imaginació! Si és per necessitat econòmica, malament rai, al preu que es paga el llibre, sobretot el nou. Aquest article i d'altres a què feia esment i no
concretaré m'han recordat que la festa de Sant Jordi tothom la viu
segons la seua perspectiva, però que si haguéssim de parlar només
de llibres, podríem dibuixar un pentàgon i escriure en cada costat
els noms següents: escriptors, editors, llibreters, lectors,
no-lectors. Els cinc elements es toquen en els vèrtex (no faré el
dibuix), però mantenen la seua independència (ja sé que els
escriptors són lectors, etc.) i, per tant, les seves visions de la
diada coincideixen i divergeixen en la mesura que calgui; fins i tot
el pentàgon podria ser irregular; fins i tot algú podria incloure
altres elements, alguna institució pública o privada, per exemple,
i parlar d'hexàgons, o encara més.
Dit això, no està de més recordar que per als
lectors, per als qui no llegeixen i per als amants de les roses, la
diada de Sant Jordi és sobretot una festa -molt millor si fa sol-
més enllà de la litúrgia del dia i del fet que encara toqui
treballar als qui treballen.
3 comentaris:
També es firmen llibres a dojo a gent que no es coneix de res, potser són els escriptors els que s'haurien de plantejar aquesta pràctica tan habitual, ni lleig ni trist, és la vida... literària.
Jo de vegades n'he comprat algun de vell dedicat de forma personalitzada a algú però crec que provenien del buidatge de pisos i cases i l'objecte de la dedicatòria ja hi devia tenir poca cosa a dir.
Jo tampoc ho trobo lleig ni trist. Pot ser que els propietaris dels llibres siguin morts o s'hagin hagut de desprendre de moltes més coses quecels llibres...
Jo l'any passat vaig comprar un llibre de Pedrolo aue no tenia i em va fer il·lusió que portés una dedicatòria. Misteriosa, bonica, suggeridora... Una altra vida, als llibres i a la dedicatòria.
Suposo, Júlia, que sobretot els escriptors més "famosos" firmen la majoria de llebres a lectors del tot desconeguts. Ja està bé. I que els lectors facin el que vulguin amb els seus llibres, també. De fet, no he acabat de veure clar el procés mental de l'articulista.
Carme, a mi també m'agrada trobar llibres firmats. De fet, penso que no només el llibre, sinó la persona a qui li van dedicar revien una mica en mi.
Publica un comentari a l'entrada