les roses que s'esfullen

Ahir (despús-ahir dirien els qui van a dormir abans de les dotze) llegia el text de Ricard Torrents i encara estic pensant si la nena s'hauria d'haver emportat o no la rosa. Aquesta tarda, just a la cantonada del carrer de dalt de casa, he vist Navarro parlant amb un home i una dona; quan m'hi he creuat, he sentit només uns mots de dona: i ara descansa. No m'estranya que li digués això després de l'assumpte de Girona. He tornat a pensar en les roses que s'esfullen. Tres vegades en pocs dies. La primera va ser potser divendres o dissabte, llegint Pla.

Tot plegat ho he vist com un senyal: has de parlar de roses, bonic tema per Sant Jordi i tant de bo ens en regalin alguna o en regalem. Però no en tinc ganes, així que cediré el blog a Pla, mort tal dia com avui de fa més de trenta anys. Que parli ell; encara que faré allò tan terrible de tallar -i molt- parts de la conversa. Qui la vulgui recuperar sencera ja sap on anar.

 

Les roses es desfullen i passen amb molta més facilitat que els deutes que hom ha contret, que les creus i honors que sobre els pits dels homes i de les dones s'han posat. De la constatació -elemental- que les coses agradables fugen i s'esfumen i que tot el que és desagradable i nefast resta, obsessiu i anquilosat, n'ha nascut un corrent poètic, en el qual les roses han arribat a tenir la màxima importància.

[...]

totes les literatures europees ofereixen, probablement, el cicle de la rosa. No crec pas que hi hagués cosa més agradable que arribar a ser una mica erudit de la literatura que s'ha produït. [...] Són una meravella, sobretot en l'època que estem vivint, tan violenta, tan aspra i bèstia. Perdre aquest temps mirant les roses, mirant com s'esfullen les roses -totes les coses de la vida s'esfullen com les roses-, és una meravella.

[...]

Estimar per ser estimat no sembla pas una fórmula infal·lible, segura i indefectible i és gairebé segu que el mateix Tasso en tingués una amarga experiència. Les roses s'han de collir on es troben i s'ha d'estar més a la que salta que fer gaires compliments.

[...]

La mort de les roses és impressionant, perquè ve seguida d'una resurrecció. El seu pas no és més que un moment que irà seguit d'altres moments. Sense aquest fet, seria tolerable la vida? Quan les roses es van desfullant:

...trobarem en el gerro les òrfenes verdors

i un sospir olorós suspès en l'aire
i el camp tot estrellat de noves flors

[...]

Riba, quan arribà a la maduresa, semblà sentir una tal fascinació per les roses, que semblà com si es volgués recuperar de la desviació jovenívola. La fascinació és evident.

L'alba gelosa

ha robat el meu somni.
Son bes, sa gorja.
Tres roses m'esperaven:
he perdonat el dia.

O aquesta altra meravellosa joia:

L'última rosa
s'ha obert sobre l'espina;
sembla una dama.
No la cullis; guardem-la
pels rossinyols de l'ombra.

O aquesta altra de tanta profunditat humana:

Mira més vida

més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.

Carles Riba és un poeta de darrera hora -i un gran poeta. Això vol dir que segueix la tendència del seu temps i sempre té un punt d'intel·ligibilitat, per la pobra gent que vivim en aquest país i utilitzem una llengua tan poc treballada i tan precària. Aquests poetes -els poetes d'avui en tots els països són iguals- parlen d'ells mateixos o de la senyora que puguin tenir d'una manera fixa o esporàdica. Ells i la seva senyora s'entenen. Els altres hi entenem menys. No parlen mai en general? Només al·ludeixen a les coses personals. Al meu entendre, el fet és equivocat, perquè, donada la situació del nostre país, necessitaria més intel·ligibilitat permanent.

[...]

Jo, modèstia a part, discrepo de l'olor que els poetes, sobretot Ronsard, han donat al perfum de les roses. Les roses no fan l'olor de la seva bellesa. Jo no m'atreviria a dir que fan olor de mort; que fan una olor de cosa mortífera és evident. Entre l'olor de les roses i al tendència a la mort hi ha un paral·lelisme evident. No demanin, per favor, més coses que les que el món pot, normalment, produir. Potser les roses són tan belles perquè fan una olor que no té res a veure amb la dels perfums perfectes.

Josep Pla: “Sobre les roses”, a Articles amb cua.