Per avui ja tenia pensat comentar-vos algunes idees sobre l’aprovació de l’Estatut, però m’he passat tanta estona fullejant la magnífica Alícia en terra de meravelles que em suggereixen des d’ima(t)ginari que decideixo deixar els meus comentaris per un altre moment. Per cert, no estic segur que la tria just avui del post a què al·ludeixo no tingui algun significat que va més enllà de la lectura superficial. Sóc massa desconfiat.
De totes maneres tinc temps suficient per acabar el meu post afegint un poema horrible, però estranyament adient, trobat en un llibret sense datar de Pere Marianao que es titula Compliments apòcrifs.
Ma millor salutació
a l’Estatut aprovat.
I un brindis per al nounat
com en la millor ocasió.
Tot i que la religió
a l’ensenyament reglat
trobo que és exagerat.
No es podia fer millor?
Potser la Constitució
caldrà reformar aviat
en una gran reunió.
Perquè em temo que l’estat,
exaltant la transició,
deixarà el text ben ratat.
P. S. Suposo que, després de llegir aquest post i d’altres, algú es deu haver adonat que el meu coneixement del text de l’Estatut és força imprecís i ha volgut que d’ara en endavant, si en torno a parlar, ho faci amb més coneixement de causa, de manera que aquest matí m’ha enviat un e-mail amb el text de més avall. Faré cas a dues de les seves tres propostes. De moment començo per la darrera, per si vosaltres us trobeu en la mateixa ignorància que jo.
Assumpte: LA VERITAT ÉS UN DRET. TEXT ÍNTEGRE DE L'ESTATUT DE CATALUNYA.
T'enviem el text integre de la proposta d'Estatut de Catalunya.
De vegades cal fer un petit esforç per assegurar el futur del nostre pais. Cal llegir l'original per poder opinar amb criteri propi.
Pots enviar un email al PSOE per demostrar la teva adhesió al projecte d'Estatut de Catalunya , pulsant aquí.
Els polítics ja han fet la seva feina. Ara ens cal fer-ho a nosaltres.
Si tens algú a qui aquest email pot interessar. Reenvia-l'hi.
Gràcies.
30.9.05
29.9.05
subactualitat
Arribo a casa passades les dues i em faig el dinar. Mentre el vaig fent i dino veig i escolto les notícies de TV3. Anuncien el nou programa d’Àngels Barceló, la filla pròdiga (o tieta, germana, mare, amant..., el que us vagi millor). El podrem escoltar i/o veure (l’altre dia Cuní confessava que el seu programa matinal segueix l’estructura pròpia de la ràdio, és a dir, la de les veus que fan companyia sense necessitat d’estar pendent de l’aparell -la pantalla-) els dijous, a partir del dia 6 d’octubre, “en rigorós directe” (quin és el directe no rigorós?). En els seu “infoxou” podrem seguir notícies de tot tipus, i la pròpia Barceló ens deia avui que encara està perfilant els darrers detalls per aconseguir que l’actualitat i la informació “enganxin” els espectadors.
-Vaja –m’he dit a mi mateix-, un altre programa que no parlarà de l’Àfrica. I si jo escric avui –sense dir res substancial, és veritat- sobre l’Àfrica és perquè he vist una altra vegada aquest intent de sortir de la misèria, la fam i la mort que han tornat a protagonitzar a Ceuta i a Melilla els eterns nòmades que busquen la salvació en uns països que els ignoren –ignorem- fins que els fan –ens fan- nosa, en uns països que no veuen en els africans negres més que una molèstia que es pot convertir en un maldecap important si no es regula. Escric sobre l’Àfrica perquè ahir sentia el que deia Sánchez Piñol, mentre somreia -perquè ell s’expressa enmig de somriures- sobre el Congo i els seus milions de morts. Esmento l’Àfrica perquè m’ha cridat l’atenció sentir-ne parlar dos dies seguits. M’estic referint a l’Àfrica subsahariana, ja m’enteneu. No és que a mi, com a vosaltres, suposo, m’interessi especialment l’Àfrica. Si desapareguessin tots els seus habitants, si és convertís en una mena d’Atlàntida virtual o real, no crec que la meva vida canviés gaire, no crec que hi pensés massa temps. Total, suposo que ens continuarien passant els documentals sobre animals pel 33 o per TV2 i que encara podria trobar en els llibres la informació sobre les cultures desaparegudes que aquí, a casa, potser més aviat em produirien una cert malestar.
No us penseu, si avui escric sobre l’Àfrica és perquè en aquest moment no sé m’acut cap altre tema. De què us podria parlar avui? Si a la feina he fet més o menys el de cada dia, si no he començat cap lectura nova, si la conclusió de l’assumpte de l’Estatut la sabrem demà, si no sé què puc dir sobre el 70è aniversari del POUM, si el fet que Obaba sigui la representant espanyola als Òscars em deixa fred...
Deixeu-me, doncs, que avui doni un toc exòtic al post. I no incloc el mapa del continent, que encara us faria perdre temps aprenent els noms de països que ni vosaltre ni jo visitarem mai.
-Vaja –m’he dit a mi mateix-, un altre programa que no parlarà de l’Àfrica. I si jo escric avui –sense dir res substancial, és veritat- sobre l’Àfrica és perquè he vist una altra vegada aquest intent de sortir de la misèria, la fam i la mort que han tornat a protagonitzar a Ceuta i a Melilla els eterns nòmades que busquen la salvació en uns països que els ignoren –ignorem- fins que els fan –ens fan- nosa, en uns països que no veuen en els africans negres més que una molèstia que es pot convertir en un maldecap important si no es regula. Escric sobre l’Àfrica perquè ahir sentia el que deia Sánchez Piñol, mentre somreia -perquè ell s’expressa enmig de somriures- sobre el Congo i els seus milions de morts. Esmento l’Àfrica perquè m’ha cridat l’atenció sentir-ne parlar dos dies seguits. M’estic referint a l’Àfrica subsahariana, ja m’enteneu. No és que a mi, com a vosaltres, suposo, m’interessi especialment l’Àfrica. Si desapareguessin tots els seus habitants, si és convertís en una mena d’Atlàntida virtual o real, no crec que la meva vida canviés gaire, no crec que hi pensés massa temps. Total, suposo que ens continuarien passant els documentals sobre animals pel 33 o per TV2 i que encara podria trobar en els llibres la informació sobre les cultures desaparegudes que aquí, a casa, potser més aviat em produirien una cert malestar.
No us penseu, si avui escric sobre l’Àfrica és perquè en aquest moment no sé m’acut cap altre tema. De què us podria parlar avui? Si a la feina he fet més o menys el de cada dia, si no he començat cap lectura nova, si la conclusió de l’assumpte de l’Estatut la sabrem demà, si no sé què puc dir sobre el 70è aniversari del POUM, si el fet que Obaba sigui la representant espanyola als Òscars em deixa fred...
Deixeu-me, doncs, que avui doni un toc exòtic al post. I no incloc el mapa del continent, que encara us faria perdre temps aprenent els noms de països que ni vosaltre ni jo visitarem mai.
28.9.05
puc concursar?
Connectats als llibres
Ja coneixeu la darrera proposta de l'Any del llibre i la lectura? És un joc a Internet en què els participants llegeixen llibres, recomanen lectures i guanyen un bon grapat de premis. [26/09/05]
Entro a Lletra per veure-hi les novetats i suggeriments i em trobo el text de més amunt. Vaig directe al gra i clico el segon enllaç. Llegeixo entre línies, i en un rampell d’exconcursant amb poca sort, i sense encomanar-me a ningú, començo a omplir el qüestionari de registre amb les meves dades. Quan arribo a la pregunta “la teva escola/institut és”, començo a sospitar que no m’admetran com a concursant, tot i que podria respondre la pregunta sense mentir. Vaig enrere i em repasso les bases.
Qui pot jugar?
Per jugar només cal un ordinador connectat a Internet i una adreça electrònica. El joc es divideix en 6 partides de 15 dies cadascuna i va dirigit a jugadors de totes les edats: infantil (fins a 11 anys), juvenil (de 13 a 16) i adults (a partir de 17).Concloc que entro en la tercera categoria, però no ho acabo de veure clar. Puc competir amb els nois de 17 anys? Res no m’ho impideix, segons sembla.
L’últim punt de les bases, però, em torna a fer reflexionar.
Per a escoles i instituts hi haurà els següents premis:
El centre més llegit: guanyarà l'escola o institut que hagi proporcionat més participants al joc o que hagi col·locat més alumnes entre els primers 500 classificats de la categoria "El més valuós".
El centre amb més amics: guanyarà l'escola o institut d'on siguin els alumnes que hagin generat més comentaris de llibres.
Crec que el primer punt d’aquesta base em pot incloure, però no em resulta tan evident que pugui ser considerat apte per al segon, a no ser que el concepte “alumnes” tingui un sentit ample: qui és que no es pot considerar alumne d’alguna cosa?
Què faig? M’inscric i participo i ja veurem què passa? Em torno a llegir les bases? Envio un correu als organitzadors preguntant-los si realment puc concursar? Desisteixo directament?
27.9.05
malabarismes
La carn és dèbil. Em miro una part del programa sobre l’Estatut a Àgora. Parlen Iceta (res a veure amb el minicotxe Iseta inventat pel italians a la dècada dels 50 que s’obria pel morro), Boada (no confondre amb la cocteleria que no accepta calça curta), Puig (augmentatiu de Pujol?), Vendrell (poca sintonia amb els nens del mateix nom: aquest més aviat baixa que puja), Ridao (potser sorgit de la pel·lícula Antonio das Mortes, matador de cangaceiros). Diuen que dintre de poc potser tindrem la solució a l’enigma que planteja l’acord sobre l’Estatut.
La seva sola presència i el seu verb m’aclaparen. Sé que tenen més coneixements sobre la realitat del país de la que jo tindré per molts anys que visqui, sé que són com una mena de narradors omniscients, uns déus, que em coneixen més que el que jo mateix m’arribaré a conèixer mai i que em perdonen els meus dubtes sobre el futur del país, sé que no tindran en compte les meves opinions perquè saben que el que jo penso i dic no té cap bases sòlida sinó que és conseqüència del cansament, m’adono que la seva precisió en l’ús de la llengua és sublim, intueixo que per fi canviaran un país que depèn massa del totxo i del sol –sense i amb accent-, arribo a entendre que, en un acte d’humilitat, tots i cadascun estan al meu servei i dels altres mortals que els hem donat el poder.
El que em sorprèn més, però, el que em fa sentir com un ésser insignificant al seu costat, com una mena d’insecte sense fibló, el que em mostra definitivament la seva superioritat, és que han agafat tres o quatre conceptes i els han donat voltes fins a l’infinit, en una mostra de virtuosisme que jo mai no seré capaç d’imitar.
Llarga vida a Iceta, Boada, Puig, Vendrell i Ridao i als seus successors, els reis del malabarisme, els pares (o cosins o germans o fills o nebots) de la Pàtria. Que el seu exemple clarificador, plani per sempre més sobre nosaltres. De què van parlar exactament, dius? Si t’ho acabo d’explicar: de com mantenir les pilotes en continu moviment.
La seva sola presència i el seu verb m’aclaparen. Sé que tenen més coneixements sobre la realitat del país de la que jo tindré per molts anys que visqui, sé que són com una mena de narradors omniscients, uns déus, que em coneixen més que el que jo mateix m’arribaré a conèixer mai i que em perdonen els meus dubtes sobre el futur del país, sé que no tindran en compte les meves opinions perquè saben que el que jo penso i dic no té cap bases sòlida sinó que és conseqüència del cansament, m’adono que la seva precisió en l’ús de la llengua és sublim, intueixo que per fi canviaran un país que depèn massa del totxo i del sol –sense i amb accent-, arribo a entendre que, en un acte d’humilitat, tots i cadascun estan al meu servei i dels altres mortals que els hem donat el poder.
El que em sorprèn més, però, el que em fa sentir com un ésser insignificant al seu costat, com una mena d’insecte sense fibló, el que em mostra definitivament la seva superioritat, és que han agafat tres o quatre conceptes i els han donat voltes fins a l’infinit, en una mostra de virtuosisme que jo mai no seré capaç d’imitar.
Llarga vida a Iceta, Boada, Puig, Vendrell i Ridao i als seus successors, els reis del malabarisme, els pares (o cosins o germans o fills o nebots) de la Pàtria. Que el seu exemple clarificador, plani per sempre més sobre nosaltres. De què van parlar exactament, dius? Si t’ho acabo d’explicar: de com mantenir les pilotes en continu moviment.
26.9.05
Solidarnosc. Mury
Deixeu-me recordar des d’aquí el 25è aniversari del sindicat Solidarnosc, principal impulsor del canvi de règim a Polònia. Després – i durant- les coses van anar com solen anar a tot arreu. Demà sabrem definitivament si, tal com sembla, els partits de centredreta (el PIS i el PO, hereus de Solidarnosc ) han guanyat definitivament les eleccions.
Bé, mentrestant si voleu fer-vos una volta pel Museu d’Història de Catalunya, podeu veure l’exposició muntada sobre aquest aniversari. Jo, modestament, us deixo unes estrofes de Mury (disculpeu-me els errors ortogràfics), la cançó que es va convertir en l’himne del sindicat i que estic segur que us sona i que sabreu cantar fins al final sense més ajuda per part meva que una entrada musical. No us he fet la traducció al polonès occidental, el nostre, perquè penso que la majoria deveu dominar el polonès oriental, el seu. Aprofito també per deixar-vos una mostra al l’atzar del que es fa en aquell país relacionat amb Catalunya i viceversa (si voleu donar un cop de mà a l' Anna Sawicka...)
Mury
...
Patrzył na równy tłumów marsz,
Milczał wsłuchany w kroków huk,
A mury rosły, rosły, rosły
Łańcuch kołysał się u nóg...
Patrzy na równy tłumów marsz,
Milczy wsłuchany w kroków huk,
A mury rosną, rosną, rosną
Łańcuch kołysze się u nóg...
Bé, mentrestant si voleu fer-vos una volta pel Museu d’Història de Catalunya, podeu veure l’exposició muntada sobre aquest aniversari. Jo, modestament, us deixo unes estrofes de Mury (disculpeu-me els errors ortogràfics), la cançó que es va convertir en l’himne del sindicat i que estic segur que us sona i que sabreu cantar fins al final sense més ajuda per part meva que una entrada musical. No us he fet la traducció al polonès occidental, el nostre, perquè penso que la majoria deveu dominar el polonès oriental, el seu. Aprofito també per deixar-vos una mostra al l’atzar del que es fa en aquell país relacionat amb Catalunya i viceversa (si voleu donar un cop de mà a l' Anna Sawicka...)
Mury
...
Patrzył na równy tłumów marsz,
Milczał wsłuchany w kroków huk,
A mury rosły, rosły, rosły
Łańcuch kołysał się u nóg...
Patrzy na równy tłumów marsz,
Milczy wsłuchany w kroków huk,
A mury rosną, rosną, rosną
Łańcuch kołysze się u nóg...
contra el consumisme... la Caixa
Com us avançava ahir, ara acabarem la història d’en Nick (quin nom més modern per una rondalla popular). En les vuit pàgines finals de l’obreta, ja fora del conte, es fan unes quantes reflexions encaminades que els nens i els joves siguin conscients de la importància de les petites coses: de la conservació del que tenen, de l’estudi i, sobretot, de l’estalvi. En reprodueixo, amb alguns comentaris i confiant que vosaltres en fareu les reflexions adients, uns fragments:
I, finalment, no menyspreïs mai les monedes que vinguin a parar a les teves mans. Les peces de coure, brutes avui i que la lleugeresa dels més esguarda amb menyspreu, poden transformar-se, amb el temps, en
Monedes d’or
Rosses i brillants, i no pas per art de màgia, sinó responent a principis de tots exactitud i veritat.
Acaba de dir Nick a una dona feinera que en el món no hi ha res que mereixi menyspreu; car el diner suposa la possessió de moltes coses; és un símbol del seu valor; ens és indispensable per a viure.
A veure, la cosa ha canviat, en el conte no es parlava de monedes sinó d’allò que considerem inútil, sense importància, sobrer...
Aqueixes petites monedes, llençades avui, podran ésser un dia, totes juntes, l’auxili per a millorar la situació; per a viatges i estudis útils; remei a les afliccions, a les teves malalties o a les de les persones que et són cares. ¿Qui sap si d’aqueixes petites monedes insignificants podrà dependre fins la teva pròpia vida?
Ui, ui, ui, que m’està pujant la mosca al nas. A veure que em suggereixin que faci amb aquests deu cèntims que sovint em queden oblidats per qualsevol lloc i que quan veig no recullo perquè només són un trencabutxaques.
En suma, si la marxa ascendent del capital exigeix molt de compte, ¿n’hi haurà prou de col·locar les nostres petites monedes en una guardiola o en un racó de la casa? Tots sabem amb quina facilitat es perden o es gasten les petites economies posades prop de la mà?
On col·locar, doncs, el petit tresor?
Això, té raó, on col·locar-lo?
Segurament que hauràs sentit parlar de l’obra social, de l’educació i beneficència que ve desenrotllant la CAIXA DE PENSIONS PER A LA VELLESA I D’ESTALVIS. Si no la coneixes, visita el pavelló de l’Institut de Serves Socials [...] Tu podries ésser un dels nostres petits i estimats imponents i podries associar-te a aquesta obra de pau i de progrés, vetllant, endemés, pels teus interessos, i sinó, pensa en
El que estàs perdent
perquè, dintre l’amorós desvetllament de les persones que tant estimes i et volen i tenen cura que no et manqui res, el diner en les teves mans més aviat et proporcionarà dolors que goigs. Si malgastes diàriament deu cèntims, cosa gens extraordinària, per espai de vint anys hauràs perdut set-centes trenta pessetes. [...]
Si lliures deu cèntims cada dia i pel mateix espai de temps, a la Mutualitat o Agrupació escolar que funcioni en el teu Col·legi, la CAIXA DE PENSIONS PER A LA VELLESA I D’ESTALVIS et liquidaria la teva Llibreta de DOT INFANTIL, abonant-te mil cent vint-i-nou pessetes, a base del càlcul de bonificacions màximes.
[...]
Si saps aprofitar la lliçó de Nick, aconseguiràs ésser sobri, previsor i prudent. Teixiràs la teva vida amb brins d’or fi i brillant, obtinguts de totes les coses petites que t’envolten i que ara descuides i menysprees.
Marededéu Senyor, un espai publicitari de la Caixa!!! M’he llegit un conte que l’únic que pretenia era fer-me impositor d’una de les entitats financeres més importants del país. Ho sabia la Carme Karr quan escrivia el conte? Quan li van pagar? Els diners en les meves mans “més aviat em proporcionaran dolors que goigs”? Que vinguin els dolors: “veniu, oh creus, mon or i ma fortuna”, com deia Verdaguer. I, així que abans a les escoles en lloc de màquines de condons es proposaven Mutualitats o agrupacions d’estalvi de la Caixa? Qui governava el país?
Quan passis pel nostre Casal, en la Via Laietana de Barcelona, o per qualsevol de les nostres Agències a Catalunya i Balears, aixeca el teu front mira amb respecte i simpatia aqueixos edificis.
Representen el triomf de les petites coses acumulades per la voluntat, l’abnegació i els sacrificis de bon nombre d’homes cautelosos treballadors, units sota els plecs de la bandera d’un mateix i noble ideal.
No, no només miro amb simpatia les oficines de la Caixa i la gran seu negra de la Diagonal amb escultura daurada a l’exterior, sinó que faig una genuflexió i reso un parenostre en llatí per veure si obtinc alguna gràcia, econòmica, evidentment.
............
El conte i comentaris que has llegit són escrits per a tu; te’ls dediquem amb tot fervor guiats per la simpatia que ens inspires. Seria una llàstima que esquincessis o abandonessis aquest llibret. Abans pensa que un altre infant podrà gaudir amb la seva lectura. Podries regalar-li
Vaja, el súmmum de l’estalvi. Resulta que la Caixa va fer una tirada curta de l’edició del conte, preveient que els lectors se’l passarien religiosament (la religió dels calés, esclar). I ja ho veieu, jo no els he fet cas del tot, però gairebé he seguit el suggeriment que van imprimir fa més de 70 anys. ¿M’ho tindran en compte a l’hora de descomptar-me les quotes de la Visa i tantes altres coses o em demandaran perquè encara és vàlid el “Propietat i drets de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Prohibida tota reproducció”? Bé, repeteixo, sempre puc al·legar al meu favor que no faig més que regalar, tal com diuen, el conte i les reflexions, encara que sigui amb retard i parcialment. I que no oblidin que contribueixo a ressuscitar l'esperit inicial que guiava aquesta gran institució abans de... i tantes altres coses.
I, finalment, no menyspreïs mai les monedes que vinguin a parar a les teves mans. Les peces de coure, brutes avui i que la lleugeresa dels més esguarda amb menyspreu, poden transformar-se, amb el temps, en
Monedes d’or
Rosses i brillants, i no pas per art de màgia, sinó responent a principis de tots exactitud i veritat.
Acaba de dir Nick a una dona feinera que en el món no hi ha res que mereixi menyspreu; car el diner suposa la possessió de moltes coses; és un símbol del seu valor; ens és indispensable per a viure.
A veure, la cosa ha canviat, en el conte no es parlava de monedes sinó d’allò que considerem inútil, sense importància, sobrer...
Aqueixes petites monedes, llençades avui, podran ésser un dia, totes juntes, l’auxili per a millorar la situació; per a viatges i estudis útils; remei a les afliccions, a les teves malalties o a les de les persones que et són cares. ¿Qui sap si d’aqueixes petites monedes insignificants podrà dependre fins la teva pròpia vida?
Ui, ui, ui, que m’està pujant la mosca al nas. A veure que em suggereixin que faci amb aquests deu cèntims que sovint em queden oblidats per qualsevol lloc i que quan veig no recullo perquè només són un trencabutxaques.
En suma, si la marxa ascendent del capital exigeix molt de compte, ¿n’hi haurà prou de col·locar les nostres petites monedes en una guardiola o en un racó de la casa? Tots sabem amb quina facilitat es perden o es gasten les petites economies posades prop de la mà?
On col·locar, doncs, el petit tresor?
Això, té raó, on col·locar-lo?
Segurament que hauràs sentit parlar de l’obra social, de l’educació i beneficència que ve desenrotllant la CAIXA DE PENSIONS PER A LA VELLESA I D’ESTALVIS. Si no la coneixes, visita el pavelló de l’Institut de Serves Socials [...] Tu podries ésser un dels nostres petits i estimats imponents i podries associar-te a aquesta obra de pau i de progrés, vetllant, endemés, pels teus interessos, i sinó, pensa en
El que estàs perdent
perquè, dintre l’amorós desvetllament de les persones que tant estimes i et volen i tenen cura que no et manqui res, el diner en les teves mans més aviat et proporcionarà dolors que goigs. Si malgastes diàriament deu cèntims, cosa gens extraordinària, per espai de vint anys hauràs perdut set-centes trenta pessetes. [...]
Si lliures deu cèntims cada dia i pel mateix espai de temps, a la Mutualitat o Agrupació escolar que funcioni en el teu Col·legi, la CAIXA DE PENSIONS PER A LA VELLESA I D’ESTALVIS et liquidaria la teva Llibreta de DOT INFANTIL, abonant-te mil cent vint-i-nou pessetes, a base del càlcul de bonificacions màximes.
[...]
Si saps aprofitar la lliçó de Nick, aconseguiràs ésser sobri, previsor i prudent. Teixiràs la teva vida amb brins d’or fi i brillant, obtinguts de totes les coses petites que t’envolten i que ara descuides i menysprees.
Marededéu Senyor, un espai publicitari de la Caixa!!! M’he llegit un conte que l’únic que pretenia era fer-me impositor d’una de les entitats financeres més importants del país. Ho sabia la Carme Karr quan escrivia el conte? Quan li van pagar? Els diners en les meves mans “més aviat em proporcionaran dolors que goigs”? Que vinguin els dolors: “veniu, oh creus, mon or i ma fortuna”, com deia Verdaguer. I, així que abans a les escoles en lloc de màquines de condons es proposaven Mutualitats o agrupacions d’estalvi de la Caixa? Qui governava el país?
Quan passis pel nostre Casal, en la Via Laietana de Barcelona, o per qualsevol de les nostres Agències a Catalunya i Balears, aixeca el teu front mira amb respecte i simpatia aqueixos edificis.
Representen el triomf de les petites coses acumulades per la voluntat, l’abnegació i els sacrificis de bon nombre d’homes cautelosos treballadors, units sota els plecs de la bandera d’un mateix i noble ideal.
No, no només miro amb simpatia les oficines de la Caixa i la gran seu negra de la Diagonal amb escultura daurada a l’exterior, sinó que faig una genuflexió i reso un parenostre en llatí per veure si obtinc alguna gràcia, econòmica, evidentment.
............
El conte i comentaris que has llegit són escrits per a tu; te’ls dediquem amb tot fervor guiats per la simpatia que ens inspires. Seria una llàstima que esquincessis o abandonessis aquest llibret. Abans pensa que un altre infant podrà gaudir amb la seva lectura. Podries regalar-li
Vaja, el súmmum de l’estalvi. Resulta que la Caixa va fer una tirada curta de l’edició del conte, preveient que els lectors se’l passarien religiosament (la religió dels calés, esclar). I ja ho veieu, jo no els he fet cas del tot, però gairebé he seguit el suggeriment que van imprimir fa més de 70 anys. ¿M’ho tindran en compte a l’hora de descomptar-me les quotes de la Visa i tantes altres coses o em demandaran perquè encara és vàlid el “Propietat i drets de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Prohibida tota reproducció”? Bé, repeteixo, sempre puc al·legar al meu favor que no faig més que regalar, tal com diuen, el conte i les reflexions, encara que sigui amb retard i parcialment. I que no oblidin que contribueixo a ressuscitar l'esperit inicial que guiava aquesta gran institució abans de... i tantes altres coses.
25.9.05
contra el consumisme...
Ja fa una temporada llarga que sembla que això que anomenen “recuperar la memòria històrica” sigui una de les tasques fonamentals del país. Jo no tinc res en contra d’aquesta lloable i necessària campanya aparentment sorgida de la iniciativa d’historiadors i periodistes conscienciats, aplaudida i seguida per amplis sectors de la població, i sovint fomentada i pagada per institucions oficials. De totes maneres, espero aquesta recuperació del passat no ens faci oblidar ni ens amagui la història més propera i els esdeveniments polítics, socials i econòmics que demà considerarem història.
La majoria de vegades, aquestes recuperacions del passat ens mostren fets i persones que podríem considerar singulars, en el sentit que protagonitzen, sigui individualment o en grup, situacions que afectaven directament una part reduïda de la societat. Historiadors de diari o de llibre deixen de banda la petita història quotidiana i sense brillantor que afectava sectors importants de la societat i que van ser claus en el desenvolupament del país per dedicar-se a investigar all+ò que la sociatat -vosaltres- demana. Deixeu-me recuperar avui a mi, historiador de blog, una història personal, però que devia ser la de molta gent de l’època en què transcorre.
He trobat els fets en un conte suposadament infantil escrit per Carme Karr l’any 1931. A falta de documents fotogràfics, fou Lola Anglada qui s’encarregà d’il·lustrar l’acció. Nick. Conte de mitjanit explica la història de Mariagna, una mare preocupada perquè pel proper casament de la seva filla gran amb l’hereu del Mas Roig no podrà oferir als nuvis el que amb motiu de la boda es mereixen. Els darrers anys les collites han estat escasses i la família ha hagut de sobreviure amb la venda de molts del petits tresors que conservaven en el mas.
-Déu meu! Déu meu! –murmura-. ¿On trobar el que cal per a conservar la casa pairal on nasqueren els nostres avis, els nostres pares, els fills de les meves entranyes?... ¿D’on treure les robes que Na Maria Rosa necessita per la seu nuviatge?... ¿D’on el gra per a la sembra i la llenya per a l’hivern?...
I mentre la pobra dona es troba fent consideracions semblants a aquestes i es desespera davant d’un futur més negre que incert, se li materialitza de sobte un petitíssim gnom al qual reconeix, malgrat no haver-lo vist mai, de les rondalles que li explicava de la padrina. Es tracta de “Nick, el follet de les llars, el qui recull tot allò que en les llars es malmès”. Davant d’aquesta aparició, la pobra dona se sent al mateix temps contenta i ofesa; ofesa perquè ella creu que a casa seva tot s’ha aprofitat sempre. El follet, però li demostra que no ha estat així, i en companyia d’altres companys diminuts com ell recorre la casa i els voltants recollint tot el que inadvertidament la família ha llençat perquè creia que no servia per a res o simplement no s’ha adonat que desapareixia.
En Nick li diu a la bona dona: “-Diga’m què en fas, d’aquelles engrunes de pa, d’aquells grans perduts que cerquen les formigues per omplir llurs rebosts? ¿Què dels retalls despresos de les teves estisores, del fils que llences, de les agulles que cauen del coixí de fer puntes de la teva filla? ¿Què es fa dls borrallons de llana que els xais deixen en els arsos dels caminals, en les argelagues de bosc?... ¿I d’aquells flocs de cànem que l’aire s’endú d’entorn de la filosa de l’àvia? [...] ¿I de la polpa que resta adherida a la pell dels tubèrculs quan prepares el menjar?..."
Ja us heu adonat a partir del fragment anterior, suposo, que fins i tot en les famílies més conscients del valor de les coses i alienes al consumisme hi ha petits detalls que ens mostren que no fan tot el que caldria per conservar el patrimoni. En fi, tornem a la història. Al final resulta que els follets troben i retornen tantes coses que Mariagna pot fer el vestit de casament de la seva filla i fins i tot regalar-li una joia, i, a més, la família podrà subsistir molt de temps (després ja es veurà) sense preocupacions tot i que segurament la mare ja no tornarà a veure en Nick perquè tindrà molta més cura de tot el que posseeix.
“Mariagna ensenyà a les seves tres filles a comprendre, a cercar, a estimar, el tresor de les petites coses, d’aquelles que hom creu inútils i, no obstant, són quantes vegades, font dolcíssima i fecunda de consol i de benestar!... "
Com sempre, doncs, un final moralitzant i optimista en uns història que reflecteix la penúria econòmica en què es trobaven abans de la guerra civil una bona part de la pagesia del país, que anys abans havia estat almenys relativament benestant si no rica. Serveixi aquest post per recuperar la seva memòria, perquè d’ells, que van viure sense subvencions, crèdits tous i altres ajudes, depèn en bona part la prosperitat actual del país.
Però no acabaré aquí, d’aquesta manera tan sobtada, perquè malgrat que el conte ha arribat a la seva fi, el llibret s’allarga una mica més. Si heu llegit totes les misèries que afectaven Mariagna i la seva família, segur que voldreu saber quina solució tenien ella i els que com ella patien la falta d’ajudes oficials pels volts de l’any 31. Demà trobareu la solució definitiva que, evidentment, no pot dependre de l’arbitrarietat dels fantàstics follets que tal com apareixent se’n van i et deixen, a la llarga, amb una sensació de precarietat.
La majoria de vegades, aquestes recuperacions del passat ens mostren fets i persones que podríem considerar singulars, en el sentit que protagonitzen, sigui individualment o en grup, situacions que afectaven directament una part reduïda de la societat. Historiadors de diari o de llibre deixen de banda la petita història quotidiana i sense brillantor que afectava sectors importants de la societat i que van ser claus en el desenvolupament del país per dedicar-se a investigar all+ò que la sociatat -vosaltres- demana. Deixeu-me recuperar avui a mi, historiador de blog, una història personal, però que devia ser la de molta gent de l’època en què transcorre.
He trobat els fets en un conte suposadament infantil escrit per Carme Karr l’any 1931. A falta de documents fotogràfics, fou Lola Anglada qui s’encarregà d’il·lustrar l’acció. Nick. Conte de mitjanit explica la història de Mariagna, una mare preocupada perquè pel proper casament de la seva filla gran amb l’hereu del Mas Roig no podrà oferir als nuvis el que amb motiu de la boda es mereixen. Els darrers anys les collites han estat escasses i la família ha hagut de sobreviure amb la venda de molts del petits tresors que conservaven en el mas.
-Déu meu! Déu meu! –murmura-. ¿On trobar el que cal per a conservar la casa pairal on nasqueren els nostres avis, els nostres pares, els fills de les meves entranyes?... ¿D’on treure les robes que Na Maria Rosa necessita per la seu nuviatge?... ¿D’on el gra per a la sembra i la llenya per a l’hivern?...
I mentre la pobra dona es troba fent consideracions semblants a aquestes i es desespera davant d’un futur més negre que incert, se li materialitza de sobte un petitíssim gnom al qual reconeix, malgrat no haver-lo vist mai, de les rondalles que li explicava de la padrina. Es tracta de “Nick, el follet de les llars, el qui recull tot allò que en les llars es malmès”. Davant d’aquesta aparició, la pobra dona se sent al mateix temps contenta i ofesa; ofesa perquè ella creu que a casa seva tot s’ha aprofitat sempre. El follet, però li demostra que no ha estat així, i en companyia d’altres companys diminuts com ell recorre la casa i els voltants recollint tot el que inadvertidament la família ha llençat perquè creia que no servia per a res o simplement no s’ha adonat que desapareixia.
En Nick li diu a la bona dona: “-Diga’m què en fas, d’aquelles engrunes de pa, d’aquells grans perduts que cerquen les formigues per omplir llurs rebosts? ¿Què dels retalls despresos de les teves estisores, del fils que llences, de les agulles que cauen del coixí de fer puntes de la teva filla? ¿Què es fa dls borrallons de llana que els xais deixen en els arsos dels caminals, en les argelagues de bosc?... ¿I d’aquells flocs de cànem que l’aire s’endú d’entorn de la filosa de l’àvia? [...] ¿I de la polpa que resta adherida a la pell dels tubèrculs quan prepares el menjar?..."
Ja us heu adonat a partir del fragment anterior, suposo, que fins i tot en les famílies més conscients del valor de les coses i alienes al consumisme hi ha petits detalls que ens mostren que no fan tot el que caldria per conservar el patrimoni. En fi, tornem a la història. Al final resulta que els follets troben i retornen tantes coses que Mariagna pot fer el vestit de casament de la seva filla i fins i tot regalar-li una joia, i, a més, la família podrà subsistir molt de temps (després ja es veurà) sense preocupacions tot i que segurament la mare ja no tornarà a veure en Nick perquè tindrà molta més cura de tot el que posseeix.
“Mariagna ensenyà a les seves tres filles a comprendre, a cercar, a estimar, el tresor de les petites coses, d’aquelles que hom creu inútils i, no obstant, són quantes vegades, font dolcíssima i fecunda de consol i de benestar!... "
Com sempre, doncs, un final moralitzant i optimista en uns història que reflecteix la penúria econòmica en què es trobaven abans de la guerra civil una bona part de la pagesia del país, que anys abans havia estat almenys relativament benestant si no rica. Serveixi aquest post per recuperar la seva memòria, perquè d’ells, que van viure sense subvencions, crèdits tous i altres ajudes, depèn en bona part la prosperitat actual del país.
Però no acabaré aquí, d’aquesta manera tan sobtada, perquè malgrat que el conte ha arribat a la seva fi, el llibret s’allarga una mica més. Si heu llegit totes les misèries que afectaven Mariagna i la seva família, segur que voldreu saber quina solució tenien ella i els que com ella patien la falta d’ajudes oficials pels volts de l’any 31. Demà trobareu la solució definitiva que, evidentment, no pot dependre de l’arbitrarietat dels fantàstics follets que tal com apareixent se’n van i et deixen, a la llarga, amb una sensació de precarietat.
22.9.05
més enllà de...
I direu:”què diu ara aquest?” No, no, no només és el que sembla. És un poema de vitalitat, de continuïtat, d’amor. És un poema de tardor i de primavera, mai un poema d’hivern. És un dels poemes que llegia avui. Quina suavitat i quina contundència!
Si ja no em trobes viu
quan arribi el pit-roig amb corbatí
vermell, deu-li una engruna
de pa i penseu en mi.
Si no us dono les gràcies
perquè ja m’he adormit,
heu de saber que ho provo
amb llavis de granit.
Emily Dickinson.
M'he permès una petita llicència sobre la traducció de M. Manent. L’original no el tinc.
Si ja no em trobes viu
quan arribi el pit-roig amb corbatí
vermell, deu-li una engruna
de pa i penseu en mi.
Si no us dono les gràcies
perquè ja m’he adormit,
heu de saber que ho provo
amb llavis de granit.
Emily Dickinson.
M'he permès una petita llicència sobre la traducció de M. Manent. L’original no el tinc.
21.9.05
projecte de tardor
Fa uns dies que he començat a notar la tardor, la tardor barcelonina. Aquesta mica de fresca del matí, quan el sol a penes escalfa, que t’obliga a posar-te alguna peça a sobre de la camisa de màniga curta; el dia que s’escurça i que t’insinua que a l’hora de dormir només un llençol et serà insuficient; el cel d’un blau intens, nítid, després de la calitja de l’estiu; les olors perdudes, ara recuperades; la gent que ja ha agafat un altre ritme i es prepara pel llarg període de feina, mentre encara li queden restes en la memòria de la lassitud de l’estiu. Comerços que es deixondeixen , exposicions que s’inauguren, cartelleres teatrals i cinematogràfiques que comencen a tenir sentit, projectes de feina i de vida: és ara quan comença el canvi entre els humans, no al mes de gener, que inicia un temps fictici, pura tria adminsitrativa.
I a mi, cada tardor, quan detecto, gairebé inconscientment aquests canvis, m’entren ganes d’anar a Lisboa. I passa un any i un altre, i París i Berlín i Atenes... i em queda Lisboa, la ciutat que se’m resisteix, la ciutat en que sé que no em caldria planificar visites a museus, teatres, llibreries, perquè sé que en tindria prou passejant, badant, sense cap intenció més que la de veure, la de fondre’m amb ella i amb les seves gents i que l’atzar decideixi, que és com m’enamoro de les ciutats.
Potser la tardor que ve podré trobar-me amb aquest amor en la distància. Amb aquesta Lisboa que té nom femení: la Maria que canta la meva estimada Amália Rodrigues. Amb la Lisboa que ens arriba tan poc a través dels escriptors portuguesos. Amb aquesta Lisboa, que ja no és la de 1938, que descriu Tabucchi, i que estima fins a la mort, i per la qual deambula una mica perplex, però fidel i coseqüent Mastroianni. Amb aquesta Lisboa atlàntica on em sembla que encara trobaré essències mediterrànies.
Malenconia de tardor, saudade.
P. S. M'he decidit a posar una paraula de pas per poder deixar comentaris. No us importa, oi? És que em feia ràbia rebre comentaris en anglès: no els entenia.
I a mi, cada tardor, quan detecto, gairebé inconscientment aquests canvis, m’entren ganes d’anar a Lisboa. I passa un any i un altre, i París i Berlín i Atenes... i em queda Lisboa, la ciutat que se’m resisteix, la ciutat en que sé que no em caldria planificar visites a museus, teatres, llibreries, perquè sé que en tindria prou passejant, badant, sense cap intenció més que la de veure, la de fondre’m amb ella i amb les seves gents i que l’atzar decideixi, que és com m’enamoro de les ciutats.
Potser la tardor que ve podré trobar-me amb aquest amor en la distància. Amb aquesta Lisboa que té nom femení: la Maria que canta la meva estimada Amália Rodrigues. Amb la Lisboa que ens arriba tan poc a través dels escriptors portuguesos. Amb aquesta Lisboa, que ja no és la de 1938, que descriu Tabucchi, i que estima fins a la mort, i per la qual deambula una mica perplex, però fidel i coseqüent Mastroianni. Amb aquesta Lisboa atlàntica on em sembla que encara trobaré essències mediterrànies.
Malenconia de tardor, saudade.
P. S. M'he decidit a posar una paraula de pas per poder deixar comentaris. No us importa, oi? És que em feia ràbia rebre comentaris en anglès: no els entenia.
20.9.05
jocs de cartes
Comença la guerra dels estatuts. Després del precedent de l’espectacular, però inofensiva escaramussa del Pla Ibarretxe, aquesta tarda començarà –ha començat- la primera batalla al congrés espanyol. Ja ha arribat a Madrid, encara que potser també havia sortit d’allà, el primer intent de reforma d’un estatut, el del País Valencià.
Potser no és gaire correcte parlar de guerra, potser s’hauria de comparar amb un concurs de cartes en què es juguen diverses partides i on diversos participants van guanyant i perdent bases. No hi ha dubte sobre qui guanyarà la primera partida, encara que entre els simpatitzants de la parella guanyadora s’alcin veus hipòcrites que diguin que s’ha d’anar amb compte amb els altres, que no els deixin fer tantes bases o fins i tot que s’haurien de canviar els carteristes (no, la paraula no deu ser carteristes, però ara no me’n ve al cap cap altra). No ho acabo d’entendre, perquè a mi em sembla que la majoria dels jugadors són força amics i que aquesta partida és només un entrenament.
En les altres partides que es realitzaran, intervindran alguns dels mateixos jugadors d’ara: els guanyadors amb la moral més alta, i se n’incorporaran de nous. És aviat per dir com quedarà la nostra partida, però em temo que tant si guanyem com si perdem, quedaran en mans de l’oponent moltes bases que pensarem que haguessin pogut ser nostres. Perquè en els jocs de cartes, guanyi qui guanyi, tots pensen que ho haurien pogut fer millor, ningú queda del tot satisfet, tots es dolen de la inoportunitat de llançar aquella carta que s’hagués pogut guardar per més endavant o que, al contrari, potser hagués pogut sortir en la jugada anterior.
Sigui com sigui, qui sempre queda més insatisfet és l’espectador que assisteix a un joc en què té poca cosa a fer, perquè els professionals mai no els convidaran a seure a la taula, ni tan sols per fer un entrenament. És clar que a l’espectador sempre li queda l’opció de comentar les jugades i aconsellar els jugadors i pensar que ell ho hauria fet molt millor i enfadar-se amb els professionals a qui animava si se’ls ha girat la sort. Ja és alguna cosa. De totes maneres, el plaer del joc li haurà estat negat.
I de moment les coses són i seran així. Quan arribi el moment, ja parlarem del joc. Esperem que no es facin massa trampes.
Potser no és gaire correcte parlar de guerra, potser s’hauria de comparar amb un concurs de cartes en què es juguen diverses partides i on diversos participants van guanyant i perdent bases. No hi ha dubte sobre qui guanyarà la primera partida, encara que entre els simpatitzants de la parella guanyadora s’alcin veus hipòcrites que diguin que s’ha d’anar amb compte amb els altres, que no els deixin fer tantes bases o fins i tot que s’haurien de canviar els carteristes (no, la paraula no deu ser carteristes, però ara no me’n ve al cap cap altra). No ho acabo d’entendre, perquè a mi em sembla que la majoria dels jugadors són força amics i que aquesta partida és només un entrenament.
En les altres partides que es realitzaran, intervindran alguns dels mateixos jugadors d’ara: els guanyadors amb la moral més alta, i se n’incorporaran de nous. És aviat per dir com quedarà la nostra partida, però em temo que tant si guanyem com si perdem, quedaran en mans de l’oponent moltes bases que pensarem que haguessin pogut ser nostres. Perquè en els jocs de cartes, guanyi qui guanyi, tots pensen que ho haurien pogut fer millor, ningú queda del tot satisfet, tots es dolen de la inoportunitat de llançar aquella carta que s’hagués pogut guardar per més endavant o que, al contrari, potser hagués pogut sortir en la jugada anterior.
Sigui com sigui, qui sempre queda més insatisfet és l’espectador que assisteix a un joc en què té poca cosa a fer, perquè els professionals mai no els convidaran a seure a la taula, ni tan sols per fer un entrenament. És clar que a l’espectador sempre li queda l’opció de comentar les jugades i aconsellar els jugadors i pensar que ell ho hauria fet molt millor i enfadar-se amb els professionals a qui animava si se’ls ha girat la sort. Ja és alguna cosa. De totes maneres, el plaer del joc li haurà estat negat.
I de moment les coses són i seran així. Quan arribi el moment, ja parlarem del joc. Esperem que no es facin massa trampes.
19.9.05
retroneologisme
Avui he tornat a llegir la paraula colpejar en dos textos narratius actuals. És possible que ja us hagi dit alguna cosa sobre aquest mot en altres ocasions, no ho recordo. De totes maneres, ara hi torno, perquè encara no he esbrinat el motiu del seu ús abundant i en progressió.
M’explico. Jo, des de sempre, he fet servir el nom cop i el verb copejar. És el que vaig aprendre de petit, des d’abans de copejar-me el cap de tant en tant amb la taula a la qual a penes arribava, des que amb els companys d’entremaliadures copejava alguna porta del veïnat i fugíem ràpidament només sentir els passos que s’apropaven per obrir al suposat visitant, des que en algunes incursions campestres en menjàvem la fruita caiguda de l’arbre, copejada, perquè encara no arribàvem a segons quines branques ... En fi, no insistiré perquè ja deu haver quedat clar. Molt més tard, llegint textos literaris medievals –i fins i tot de la renaixença-, em vaig adonar que el meu copejar es devia haver dit abans colpejar, és a dir, que jo estava fent servir un mot que havia canviat, que havia perdut la ela –una tendència evolutiva normal-. Més endavant, em vaig sorprendre quan vaig constatar que en textos moderns de diversos gèneres anava apareixien el que jo considerava un arcaisme ja superat. Pensava, no obstant, que es tractava simplement d’una opció literària d’algú que com jo feia servir la paraula més moderna però que tenia ganes de cridar l’atenció, de jugar amb el lèxic... ja sabeu com són els escriptors, sobretot els poetes. Amb el pas del temps, aquell colpejar esporàdic es va anar convertint en un colpejar incessant, inevitable, gairebé en l’única forma verbal. Ningú ja no copejava.
No diré que aquest fet em preocupava, però sí que em preguntava internament què és el que havia passat. Arribat un moment determinat, també interrogava companys i amics de Barcelona (als del meu poble no em calia preguntar-los res perquè seguien parlant com sempre) sobre el seu ús del vocable, sobre si el feien servir des de petits. La majoria no ho tenien gaire clar, però em deien que ells segurament dirien donar cops i els més il·lustrats em responien que si haguessin d’escriure aquest concepte, triarien colpejar. De fet, es pot dir que no eren conscients que s’hagués produït cap canvi. Feien servir cop i no colp, però en canvi deien –o escrivien- colpejar i no copejar. Podeu entendre perfectament que aquestes explicacions no em deixaven satisfet.
Consultar dicionaris tampoc no m’ha servit de res. Deixem de banda l’etimològic de Coromines, que dedica espai a cop i colp, però no a copejar i colpejar. El DCVB, tampoc no m’aclareix la qüestió. Si busqueu colpejar us diu que heu d’anar a copejar. Allí us posa la definició, però, curiosament, tots els exemples són de colpejar, absolutament tots! En cap cas és parla de l’àmbit d’ús geogràfic de cada variant, tal com es fa en altres paraules. Tot i així, en l’apartat final sobre la pronunciació de la paraula, que reproduiré a continuació, es deixa anar una mica de llum:
Fon.: kupəʒá (pir-or., or.); kopeʒá (occ.); kolpeʤáɾ (Cast., Al.); kolpeʧáɾ (Val.); kopəʤá (mall.); kupəʤá (men.); kulpəʤá (eiv.). (No us importa, veritat que no m’hagi entretingut a refer les fricatives? No cal.)
Fixeu-vos que apareix la ela en el cas del País Valencià i a Eivissa.
Les úniques conclusions a què puc arribar de moment, vistos els antecedents que tinc, i tenint en compte que avui ja estic cansat d’escriure –i possiblement vosaltres de llegir-, és que:
a) Ens trobem davant d’un subtil procés de colonització lingüística dintre del mateix territori fomentat per ves a saber qui: algú del País Valencià o d’Eivissa que s’ha volgut venjar de la colonització lingüística més poderosa i evident d’altres llocs del territori de parla catalana. Per alguna cosa es comença.
b) Assistim al renaixement d’un esperit romàntic generalitzat entre els escriptors (no crec que l’aparició de colpejar sigui el fruit d’una circular interna secreta) que han optat per fixar la mirada en l’esplendor literària d’altres èpoques.
c) Es tracta d’un fenomen espontani inexplicable que només m’ha agafat per sorpresa a mi.
d) Certs sectors del país pensin que copejar algú fins a deixar-lo baldat no és reprovable, però que l’accepció “anar de copes” pot ser perillosa de cara la promoció interna i externa de la ciutat. Que una cosa és copejar i l’altra que els copejats vomitin pels carrers.
e) La combinació d’alguns o de tots els punts anteriors, o d’algun altre fet que, ara per ara, se m’escapa.
Des d’aquí us adverteixo que continuaré investigant el cas fins que arribi a una conclusió que sigui realment inqüestionable. Mentrestant, si algú de vosaltres vol avançar-me la solució del misteri, deixo constància que li quedaré summament agraït, perquè m’haurà estalviat moltes hores de treball de camp i de consultes erudites.
En fi, espero que l’exposició dels meus pensaments més íntims no us hagi trasbalsat. Sigueu benèvols, no em copegeu els que heu arribat fins aquí, que tampoc no m’agrada convertir-me en l’ase dels cops.
M’explico. Jo, des de sempre, he fet servir el nom cop i el verb copejar. És el que vaig aprendre de petit, des d’abans de copejar-me el cap de tant en tant amb la taula a la qual a penes arribava, des que amb els companys d’entremaliadures copejava alguna porta del veïnat i fugíem ràpidament només sentir els passos que s’apropaven per obrir al suposat visitant, des que en algunes incursions campestres en menjàvem la fruita caiguda de l’arbre, copejada, perquè encara no arribàvem a segons quines branques ... En fi, no insistiré perquè ja deu haver quedat clar. Molt més tard, llegint textos literaris medievals –i fins i tot de la renaixença-, em vaig adonar que el meu copejar es devia haver dit abans colpejar, és a dir, que jo estava fent servir un mot que havia canviat, que havia perdut la ela –una tendència evolutiva normal-. Més endavant, em vaig sorprendre quan vaig constatar que en textos moderns de diversos gèneres anava apareixien el que jo considerava un arcaisme ja superat. Pensava, no obstant, que es tractava simplement d’una opció literària d’algú que com jo feia servir la paraula més moderna però que tenia ganes de cridar l’atenció, de jugar amb el lèxic... ja sabeu com són els escriptors, sobretot els poetes. Amb el pas del temps, aquell colpejar esporàdic es va anar convertint en un colpejar incessant, inevitable, gairebé en l’única forma verbal. Ningú ja no copejava.
No diré que aquest fet em preocupava, però sí que em preguntava internament què és el que havia passat. Arribat un moment determinat, també interrogava companys i amics de Barcelona (als del meu poble no em calia preguntar-los res perquè seguien parlant com sempre) sobre el seu ús del vocable, sobre si el feien servir des de petits. La majoria no ho tenien gaire clar, però em deien que ells segurament dirien donar cops i els més il·lustrats em responien que si haguessin d’escriure aquest concepte, triarien colpejar. De fet, es pot dir que no eren conscients que s’hagués produït cap canvi. Feien servir cop i no colp, però en canvi deien –o escrivien- colpejar i no copejar. Podeu entendre perfectament que aquestes explicacions no em deixaven satisfet.
Consultar dicionaris tampoc no m’ha servit de res. Deixem de banda l’etimològic de Coromines, que dedica espai a cop i colp, però no a copejar i colpejar. El DCVB, tampoc no m’aclareix la qüestió. Si busqueu colpejar us diu que heu d’anar a copejar. Allí us posa la definició, però, curiosament, tots els exemples són de colpejar, absolutament tots! En cap cas és parla de l’àmbit d’ús geogràfic de cada variant, tal com es fa en altres paraules. Tot i així, en l’apartat final sobre la pronunciació de la paraula, que reproduiré a continuació, es deixa anar una mica de llum:
Fon.: kupəʒá (pir-or., or.); kopeʒá (occ.); kolpeʤáɾ (Cast., Al.); kolpeʧáɾ (Val.); kopəʤá (mall.); kupəʤá (men.); kulpəʤá (eiv.). (No us importa, veritat que no m’hagi entretingut a refer les fricatives? No cal.)
Fixeu-vos que apareix la ela en el cas del País Valencià i a Eivissa.
Les úniques conclusions a què puc arribar de moment, vistos els antecedents que tinc, i tenint en compte que avui ja estic cansat d’escriure –i possiblement vosaltres de llegir-, és que:
a) Ens trobem davant d’un subtil procés de colonització lingüística dintre del mateix territori fomentat per ves a saber qui: algú del País Valencià o d’Eivissa que s’ha volgut venjar de la colonització lingüística més poderosa i evident d’altres llocs del territori de parla catalana. Per alguna cosa es comença.
b) Assistim al renaixement d’un esperit romàntic generalitzat entre els escriptors (no crec que l’aparició de colpejar sigui el fruit d’una circular interna secreta) que han optat per fixar la mirada en l’esplendor literària d’altres èpoques.
c) Es tracta d’un fenomen espontani inexplicable que només m’ha agafat per sorpresa a mi.
d) Certs sectors del país pensin que copejar algú fins a deixar-lo baldat no és reprovable, però que l’accepció “anar de copes” pot ser perillosa de cara la promoció interna i externa de la ciutat. Que una cosa és copejar i l’altra que els copejats vomitin pels carrers.
e) La combinació d’alguns o de tots els punts anteriors, o d’algun altre fet que, ara per ara, se m’escapa.
Des d’aquí us adverteixo que continuaré investigant el cas fins que arribi a una conclusió que sigui realment inqüestionable. Mentrestant, si algú de vosaltres vol avançar-me la solució del misteri, deixo constància que li quedaré summament agraït, perquè m’haurà estalviat moltes hores de treball de camp i de consultes erudites.
En fi, espero que l’exposició dels meus pensaments més íntims no us hagi trasbalsat. Sigueu benèvols, no em copegeu els que heu arribat fins aquí, que tampoc no m’agrada convertir-me en l’ase dels cops.
18.9.05
dels nens, les realitats i les ficcions
Avui he tornat a la Fira del llibre. M’hi he passat una mica més d’una hora amb més calma que ahir, és a dir, amb la intenció de veure si trobava alguna cosa a l’atzar que m’interesses, però també mirant de resseguir la pista d’una de les meves velles aficions: la literatura infantil i juvenil d’abans de la guerra. I he trobat unes quantes coses que m’han alegrat la tarda. Concreto: Nick. Conte de mitjanit, de Carme Karr, del qual ja us en parlaré més endavant perquè té un aspecte força curiós; alguns exemplars de “Fatty”, una revista infantil de l’any 1919, que ja coneixia però de la qual no tenia cap mostra, i també el primer número de “Teatre infantil Fatty”, que és una obreta de Lluís Millà, editor i llibreter, que encara conserva la casa al carrer de Sant Pau, on podeu trobar els seus besnéts, i la paradeta al mercat de Sant Antoni; també he comprat el Calendari d’en Clovis de 1928, el segon i darrer que va publicar en Clovis Eimeric, prolífic i avui semioblidat autor de literatura infantil, col·laborador de moltes revistes de l’època i únic autor de la “Biblioteca Damisel·la”, la mostra més interessant de novel·la sentimental d’abans de la guerra, juntament amb la “Biblioteca Gentil” de Folch i Torres... Uf, em sembla que m’hauré d’aturar perquè, emportat per la passió, m’està sortint un post excessivament erudit. No us indico cap enllaç a totes aquestes obres, però heu de saber que si us interessa tenir més informació, Google us en proporcionarà –o jo, si esteu interessats en el tema-.
Em resisteixo a acabar el post sense dir-vos que també he comprat alguns exemplars de “La Mainada” (1921-1923), editada per Avel·lí Artís i que tenia en nòmina alguns dels millors escriptors i il·lustradors del país (podeu fer un clic aquí per comprovar-ho). I acabo amb “La Mainada” perquè us vull presentar una de les delicioses proses que Salvat-Papasseit va dedicar a la seva filla Salometa sota el títol genèric de “Els nens de la meva escala”, on es demostra que la realitat cadascú la pot veure i valorar de diferent manera, trieu vosaltres, però ja sabeu que es diu que els nens no menteixen:
La Salometa és una nena menuda, menuda, però com l'argent viu de bellugadissa i gosada. I amb uns ulls grossos, que és el que se li veu més. Porta unes calcetes curtes, i un vestidet més curt, i ara a l'istiu, amb els cabells tallats, fins sembla un xicotot. No vol que res li facin, sinó que ho vol fer sola, i quan ho aconsegueix exclama:Heus, mama... tota tola he fet! tota tola!La Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L'altre dia assajava de veure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tant oberta que era. Ui, ui, ui quina por!... El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia: Heus, mama... tota tola, he fet! tota tola!El diumenge passat l'oncle li feia festes. I jugaven a ponts. La Salometa passava sota les cames de l'oncle, i reia... i no queia. Al vespre, en arribar el papa, la Salometa es posava a peu dret i obria les cametes i saltava:- Pazza, papa, pazza!
A l'August anireu coneixent-lo. És un nen de cinc anys que viu al tercer pis, a vegades rebec, però ja comença d'anar a estudi i es millorarà molt. Porta un davantalet a ratlles, unes espardenyetes, i branda la cartera com si passés molts llibres. Però no en passa cap, que hi duu el berenar només. A vegades s'atura a la font del cantó i es mulla com un peix d'aquells de coloraines. Pel demés, és un bon nen, que no es mossega les ungles, s'acaba totes les sopes i fins sap dibuixar.Mireu si en sap, que n'està segur. No vol que el contradiguin. Ahir mateix dibuixava un cavall. En fer-li observar el seu avi que aquell cavall havia cinc potes, i que els cavalls no en tenen sinó quatre, l'August va replicar:- Oh, quatre, quatre... Els meus cavalls en tenen cinc!
És més real el cavall de l’avi o el del net? Dit d’una altra manera, qui és el avi i el nét en la percepció del domini .cat que es té des del govern de Catalunya o des del govern del País Valencià? I ara no em digueu que us complico la vida i que què té a veure una cosa amb l'altra. Que és la mateixa història de buscar-li tres peus al gat.
O potser no...
Em resisteixo a acabar el post sense dir-vos que també he comprat alguns exemplars de “La Mainada” (1921-1923), editada per Avel·lí Artís i que tenia en nòmina alguns dels millors escriptors i il·lustradors del país (podeu fer un clic aquí per comprovar-ho). I acabo amb “La Mainada” perquè us vull presentar una de les delicioses proses que Salvat-Papasseit va dedicar a la seva filla Salometa sota el títol genèric de “Els nens de la meva escala”, on es demostra que la realitat cadascú la pot veure i valorar de diferent manera, trieu vosaltres, però ja sabeu que es diu que els nens no menteixen:
La Salometa és una nena menuda, menuda, però com l'argent viu de bellugadissa i gosada. I amb uns ulls grossos, que és el que se li veu més. Porta unes calcetes curtes, i un vestidet més curt, i ara a l'istiu, amb els cabells tallats, fins sembla un xicotot. No vol que res li facin, sinó que ho vol fer sola, i quan ho aconsegueix exclama:Heus, mama... tota tola he fet! tota tola!La Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L'altre dia assajava de veure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tant oberta que era. Ui, ui, ui quina por!... El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia: Heus, mama... tota tola, he fet! tota tola!El diumenge passat l'oncle li feia festes. I jugaven a ponts. La Salometa passava sota les cames de l'oncle, i reia... i no queia. Al vespre, en arribar el papa, la Salometa es posava a peu dret i obria les cametes i saltava:- Pazza, papa, pazza!
A l'August anireu coneixent-lo. És un nen de cinc anys que viu al tercer pis, a vegades rebec, però ja comença d'anar a estudi i es millorarà molt. Porta un davantalet a ratlles, unes espardenyetes, i branda la cartera com si passés molts llibres. Però no en passa cap, que hi duu el berenar només. A vegades s'atura a la font del cantó i es mulla com un peix d'aquells de coloraines. Pel demés, és un bon nen, que no es mossega les ungles, s'acaba totes les sopes i fins sap dibuixar.Mireu si en sap, que n'està segur. No vol que el contradiguin. Ahir mateix dibuixava un cavall. En fer-li observar el seu avi que aquell cavall havia cinc potes, i que els cavalls no en tenen sinó quatre, l'August va replicar:- Oh, quatre, quatre... Els meus cavalls en tenen cinc!
És més real el cavall de l’avi o el del net? Dit d’una altra manera, qui és el avi i el nét en la percepció del domini .cat que es té des del govern de Catalunya o des del govern del País Valencià? I ara no em digueu que us complico la vida i que què té a veure una cosa amb l'altra. Que és la mateixa història de buscar-li tres peus al gat.
O potser no...
17.9.05
aliments diversos
Aprofito que la Tina fa momentàniament vacances als blogs i que, per tant, potser teniu una mica de mono, per passar-vos la senzilla recepta dels espaguetis amb anxoves i tòfona –les quantitats són cosa vostra, jo, com podeu suposar, treballo per a dues persones, més són multitud-.
Poseu oli d’oliva en una paella i quan estigui roent tireu la tomata de pot (la meva preferida és de la marca Apis), no massa, que els espaguetis no han de nedar en la salsa. Afegiu la sal que us sembli, poca, i una mica de sucre per treure l’acidesa de la tomata. Quan hagi desaparegut pràcticament tota l’aigua que portava la tomata, hi afegiu tres o quatre filets d’anxova de llauna (res d’anxoves de L’Escala, sinó del nord) que prèviament haureu aixafat amb una forquilla fins a convertir-la en una massa homogènia. Poseu en els plats els espaguetis que haureu acabat de coure i hi tireu la salsa. A sobre hi repartireu una tòfona ben picada i una mica de julivert fresc (imprescindible). Si heu seguit correctament les instruccions menjareu un plat deliciós, ràpid de preparar i a bon preu (depèn de la tòfona, esclar). Abans us aconsello una amanida al gust.
Aquest ha estat avui el meu menú. Un dels més adequats per anar després a fer un volt per la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que s’estarà al passeig de Gràcia fins el 2 d’octubre.
Només he pogut fer la part esquerra del passeig perquè tenia un compromís previ. Tot i així ha estat suficient per endur-me una bona quantitat de pes concretada majoritàriament –dels altres ja us en parlaré- en uns llibres verds que sé que no podré llegir immediatament: la Divina Comèdia i el Decameró (llegits anteriorment en castellà), una antologia de poesia italiana i una altra de poesia anglesa i nord-americana (ja us amenaço ara que en algun dels pròxims posts us en passaré algun poema), Montaigne, quatre obres de Shakespeare...
És increïble com s’apuja el preu de la cosa vella, ni que fos gasolina o una premonició del preu que ens tocarà pagar per l’aigua. 17 euros per un llibret de poc més de 100 pàgines sobre “El be negre”, de Lluís Solà, em sembla un abús. No, no l’he comprat, em limito a constatar.
Encara que el meu cartell preferit d’aquesta fira és el de Tàpies de la 23a edició (a la fundació no el tenen), m’ha agradat força la idea del d’enguany: la immensa biblioteca on dos personatges beuen l’essència dels llibres –qui sap si acabaran ebris-. El lloc representat m’ha fet venir a la memòria La sombra del viento i El nom de la rosa, més la primera que la segona. Més avall podeu veure el punt de llibre que es reparteix, que mostra una petita part del cartell.
I ja us deixo. Vaig a llegir una estoneta..
Ah, la imatge de dalt de tot és per gentilesa de letter james, que sembla que està de moda en els blogs: la Tina, l'Helena... Per cert, a mi la sopa no m'agrada gaire, si exceptuem la de peix que faig jo i l'escudella que fan uns quants.
15.9.05
ens veurem ... i ballarem
Va, acompanyeu-me: feu uns passets de ball, ara atreviu-vos a fer un salt unint les cames i separant els braços, cap a l’esquerra, uns moviments des del maluc cap amunt esquerra i dreta. Acompanyeu la Maria, la Consuelo, la Rosalia i la Francisca a través de la música de Leonard Bernstein.
Acompanyem Robert Wise, que va morir ahir als 91 anys, mentre la seva dona participava a Donosti en els prolegòmens de l’homenatge que li havien preparat en el festival de cinema.
Deixeu-me manifestar el meu amor a l’amor impossible que ens explica West Side Story. Deixeu-me que el manifesti a través de “I feel pretty” (us la podeu baixar, esclar), que potser no és una de les millors peces de la pel·lícula, però que té una alegria, una innocència i una vitalitat formidables. Deixeu-me –quan us ho podria dir si no?- que us confessi el meu amor impossible d’adolescència –d’infantesa gairebé- per Natalie Wood.
Deixeu-me recórrer al tòpic que no ho és i dir que Robert Wise no ha mort perquè el podrem recordar com a muntador de la que es considera la millor pel·lícula de la història del cinema: Ciutadà Kane, que no és una de les meves preferides, o com a director de Somriure i llàgrimes, Helena de Troia, Vull viure, 55 dies a Pequín, Ultimàtum a la Terra... i d'altres que sovint van tenir més bona acollida entre el públic que entre la crítica.
(Una mica més tard d'escriure això, llegeixo el que en diu mcguffin i que la judith en vol parlar. No sé si d'altres ens en diran alguna cosa.)
P. S. Sembla que la meva condemna a l’ostracisme a catapings s’ha acabat. No sé ben bé com i per què. Certament no hi deu haver ajudat gaire el correu que m’ha arribat avui i que el meu fidel Panda ha interceptat (els designis de Panda també són inescrutables): “Notificación de Panda Titanium Antivirus 2005:El archivo Registre a Catapings.com era potencialmente peligroso y ha sido borrado.”
Ai, ai, ai, Maria!
Acompanyem Robert Wise, que va morir ahir als 91 anys, mentre la seva dona participava a Donosti en els prolegòmens de l’homenatge que li havien preparat en el festival de cinema.
Deixeu-me manifestar el meu amor a l’amor impossible que ens explica West Side Story. Deixeu-me que el manifesti a través de “I feel pretty” (us la podeu baixar, esclar), que potser no és una de les millors peces de la pel·lícula, però que té una alegria, una innocència i una vitalitat formidables. Deixeu-me –quan us ho podria dir si no?- que us confessi el meu amor impossible d’adolescència –d’infantesa gairebé- per Natalie Wood.
Deixeu-me recórrer al tòpic que no ho és i dir que Robert Wise no ha mort perquè el podrem recordar com a muntador de la que es considera la millor pel·lícula de la història del cinema: Ciutadà Kane, que no és una de les meves preferides, o com a director de Somriure i llàgrimes, Helena de Troia, Vull viure, 55 dies a Pequín, Ultimàtum a la Terra... i d'altres que sovint van tenir més bona acollida entre el públic que entre la crítica.
(Una mica més tard d'escriure això, llegeixo el que en diu mcguffin i que la judith en vol parlar. No sé si d'altres ens en diran alguna cosa.)
P. S. Sembla que la meva condemna a l’ostracisme a catapings s’ha acabat. No sé ben bé com i per què. Certament no hi deu haver ajudat gaire el correu que m’ha arribat avui i que el meu fidel Panda ha interceptat (els designis de Panda també són inescrutables): “Notificación de Panda Titanium Antivirus 2005:El archivo Registre a Catapings.com era potencialmente peligroso y ha sido borrado.”
Ai, ai, ai, Maria!
14.9.05
de pujol a martín passant per tura
Que la consellera Tura és un dels membres del govern més actius i que les seves intervencions solen ser sempre oportunes no ho dubta gairebé ningú. Sense anar gaire enrere, recordeu que va ser ella en bona part qui va aconseguir que Pujol no assistís a l’acte institucional de la Diada al Parc de la Ciutadella. Va ser també ella qui va proposar directament a Mayte Martín –potser havent rebut ordres superiors-, a través d’una trucada personal, que anés a cantar a l’acte esmentat; i suposo que entre les dues van acordar les condicions i els detalls.
I resulta que ara és la M. M. qui rep unes crítiques de les quals només en part és responsable. Perquè, què faríeu vosaltres si us diguessin des de les màximes instàncies de la Generalitat que sou un dels símbols de la catalanitat del país i us convidessin a demostrar-ho? La carn és dèbil, fins i tot la dels artistes. ¿Que la vostra percepció de la realitat que ha de presentar l’acte de la Ciutadella no concedeix amb la de la consellera Tura i altres membres del govern? Ja m’ho pensava.
Avui, Joan Josep Isern dedica el seu post a l’assumpte i, a més, reprodueix l’article de Monzó a “L V”. Un Monzó que acaba dient: “Pues a mí me hubiese gustado saber los detalles, de qué dificultades ( "muchas y muy grandes") habla exactamente Mayte Martín." A mi també m’hagués agradat conèixer aquestes dificultats, i a Cuní -amb qui m’uneix el fet que cap dels dos bevem llet-, però ell, segurament també lector d’en Monzó, es pot permetre de preguntar-li directament a la cantant. L’únic que puc fer jo és indicar-vos on podeu trobar aquesta entrevista que dura 27 minuts. Fet i fet, tot aigua d'estiu a la serralada prelitoral.
I resulta que ara és la M. M. qui rep unes crítiques de les quals només en part és responsable. Perquè, què faríeu vosaltres si us diguessin des de les màximes instàncies de la Generalitat que sou un dels símbols de la catalanitat del país i us convidessin a demostrar-ho? La carn és dèbil, fins i tot la dels artistes. ¿Que la vostra percepció de la realitat que ha de presentar l’acte de la Ciutadella no concedeix amb la de la consellera Tura i altres membres del govern? Ja m’ho pensava.
Avui, Joan Josep Isern dedica el seu post a l’assumpte i, a més, reprodueix l’article de Monzó a “L V”. Un Monzó que acaba dient: “Pues a mí me hubiese gustado saber los detalles, de qué dificultades ( "muchas y muy grandes") habla exactamente Mayte Martín." A mi també m’hagués agradat conèixer aquestes dificultats, i a Cuní -amb qui m’uneix el fet que cap dels dos bevem llet-, però ell, segurament també lector d’en Monzó, es pot permetre de preguntar-li directament a la cantant. L’únic que puc fer jo és indicar-vos on podeu trobar aquesta entrevista que dura 27 minuts. Fet i fet, tot aigua d'estiu a la serralada prelitoral.
13.9.05
dimarts (divendres) 13
Dimarts i tretze! No em veig capaç d’escriure un post propi avui. Sé que seria malinterpretat (no és cap novetat), o no només oblidat, sinó perseguit per “catapings”... o alguna cosa pitjor. En conseqüència, m’ha semblat que us podia deixar alguna cosa escrita per algú a qui no li pogués passar res. Què li pot passar a Asimov, si ja fa temps que va morir? Que no es reeditin les seves obres? Potser sí, però no ho crec.
Us he triat un fragment del relat titulat “Divendre tretze” del llibre titulat en anglès More tales of the black widowers, que va publicar en castellà Ediciones Buenos Aires S. R. L. l’any 1980. El llibre conté una sèrie de relats inspirats en les trobades que feien per dinar Asimov i alguns amics (Donald Bensen, Gilbert Cant, Lin Carter, John D. Clarck, L. Sprague de Camp, Lester del Rey –estic segur que als aficionats a la ciència ficció us deuen sonar alguns d’aquests noms dels inicis del gènere als USA-). En aquestes reunions gastronòmiques, els membres del club “Aranyes Porta-Trampa” sembla que s’explicaven històries similars a les que apareixen en l’obra d’Asimov que esmento.
En aquest mateix recull, Asimov publica un relat que va escriure en homenatge a J. R. R. Tolkien, mort el 2 de setembre de 1973. L’editor de “Ellery Queen’s Mistery Magagazine” va decidir no publicar-li al·legant que els lectors no estarien prou familiaritzats amb Tolkien com per poder apreciar la narració. Imagineu-vos!
-En realitat –digué Rubin, atacant la col farcida amb gust-, tot aquest assumpte del divendres tretze és força modern i sens dubte va sorgir basat en la Crucifixió. L a Crucifixió va ser un divendres i l’Última Cena, que tingué lloc abans, va ser, evidentment, un cas de tretze comensals, els dotze apòstols i...
[...]
-Realment -digué Halsted amb veu suau, una mica vacil·lant-, hi ha un bon motiu per considerar el tretze un número desafortunat i no té res a veure amb l’Última Cena. Aquesta explicació la van inventar després.
“S’ha de pensar que la gent primitiva, poc sofisticada, trobava molt còmode el número dotze perquè podia dividir-se per dos, per tres, per quatre i per sis. Si hom venia objectes per dotzena, es podia vendre mitja dotzena, un terç, un quart o un sisè de dotzena. Ara imaginem un pobre tipus que compta la seva mercaderia i descobreix que té tretze unitats d’alguna cosa. No pot dividir el tretze per res. La seva aritmètica es confon i diu: “Oh, merda, tretze! Quina mala sort!”... i aquesta és l’explicació.
-Oh, això és un munt d’escombraria, Roger. Aquest tipus de raonament faria del tretze un número afortunat. Qualsevol negociant oferiria incloure el tretzè article per millorar el tracte.
-La dotzena del flequer –digué James Drake amb la seva veu de fumador.
-El flequer –digué Avalon- incloïa una tretzè pa per formar una dotzena de flequer, a fi d’evitar les dures penes aplicades per la manca de pes. En afegir el tretzè, estava segur de superar el pes encara que alguns dels pans fos mesquí. Ell podria considerar la necessitat com quelcom afortunat.
-El client podia considerar-la afortunada –mormolà Rubin.
Quant al divendres –digué Halsted- s’anomena Friday en angle`s, nom que s’origina en el de Freya, la deessa de l’amor als mites nòrdics. En les llengües d’origen llatí el nom del dia deriva de Venus; és vendredi en francès, per exemple. Jo diria que s’hauria e considerar un dia afortunat per aquest motiu. Ara bé, si agafen el dissabte, batejat en honor d’aquest vell déu malcarat, Saturn...
[...]
-Nois, tots vosaltres intenteu raonar alguna cosa que va més enllà de la raó. El fet és que la gent té por del divendres i té por del tretze i sobretot té por de la combinació. La pròpia por pot fer que es produeixin coses dolentes. Jo podria estar tan preocupat per la possibilitat que aquest local s’incendiï, per exemple, perquè és divendres tretze, que deixaria d’estar atent i em clavaria la forquilla a la galta.
-Si això et tanques la boca, seria una bona idea –digué Avalon.
Heu llegit els motius de considerar el divendres el dia de la mala sort en el món anglosaxó. Ja sabeu que aquí és el dimarts, el dia de Mart, el déu de la guerra.
Us he triat un fragment del relat titulat “Divendre tretze” del llibre titulat en anglès More tales of the black widowers, que va publicar en castellà Ediciones Buenos Aires S. R. L. l’any 1980. El llibre conté una sèrie de relats inspirats en les trobades que feien per dinar Asimov i alguns amics (Donald Bensen, Gilbert Cant, Lin Carter, John D. Clarck, L. Sprague de Camp, Lester del Rey –estic segur que als aficionats a la ciència ficció us deuen sonar alguns d’aquests noms dels inicis del gènere als USA-). En aquestes reunions gastronòmiques, els membres del club “Aranyes Porta-Trampa” sembla que s’explicaven històries similars a les que apareixen en l’obra d’Asimov que esmento.
En aquest mateix recull, Asimov publica un relat que va escriure en homenatge a J. R. R. Tolkien, mort el 2 de setembre de 1973. L’editor de “Ellery Queen’s Mistery Magagazine” va decidir no publicar-li al·legant que els lectors no estarien prou familiaritzats amb Tolkien com per poder apreciar la narració. Imagineu-vos!
-En realitat –digué Rubin, atacant la col farcida amb gust-, tot aquest assumpte del divendres tretze és força modern i sens dubte va sorgir basat en la Crucifixió. L a Crucifixió va ser un divendres i l’Última Cena, que tingué lloc abans, va ser, evidentment, un cas de tretze comensals, els dotze apòstols i...
[...]
-Realment -digué Halsted amb veu suau, una mica vacil·lant-, hi ha un bon motiu per considerar el tretze un número desafortunat i no té res a veure amb l’Última Cena. Aquesta explicació la van inventar després.
“S’ha de pensar que la gent primitiva, poc sofisticada, trobava molt còmode el número dotze perquè podia dividir-se per dos, per tres, per quatre i per sis. Si hom venia objectes per dotzena, es podia vendre mitja dotzena, un terç, un quart o un sisè de dotzena. Ara imaginem un pobre tipus que compta la seva mercaderia i descobreix que té tretze unitats d’alguna cosa. No pot dividir el tretze per res. La seva aritmètica es confon i diu: “Oh, merda, tretze! Quina mala sort!”... i aquesta és l’explicació.
-Oh, això és un munt d’escombraria, Roger. Aquest tipus de raonament faria del tretze un número afortunat. Qualsevol negociant oferiria incloure el tretzè article per millorar el tracte.
-La dotzena del flequer –digué James Drake amb la seva veu de fumador.
-El flequer –digué Avalon- incloïa una tretzè pa per formar una dotzena de flequer, a fi d’evitar les dures penes aplicades per la manca de pes. En afegir el tretzè, estava segur de superar el pes encara que alguns dels pans fos mesquí. Ell podria considerar la necessitat com quelcom afortunat.
-El client podia considerar-la afortunada –mormolà Rubin.
Quant al divendres –digué Halsted- s’anomena Friday en angle`s, nom que s’origina en el de Freya, la deessa de l’amor als mites nòrdics. En les llengües d’origen llatí el nom del dia deriva de Venus; és vendredi en francès, per exemple. Jo diria que s’hauria e considerar un dia afortunat per aquest motiu. Ara bé, si agafen el dissabte, batejat en honor d’aquest vell déu malcarat, Saturn...
[...]
-Nois, tots vosaltres intenteu raonar alguna cosa que va més enllà de la raó. El fet és que la gent té por del divendres i té por del tretze i sobretot té por de la combinació. La pròpia por pot fer que es produeixin coses dolentes. Jo podria estar tan preocupat per la possibilitat que aquest local s’incendiï, per exemple, perquè és divendres tretze, que deixaria d’estar atent i em clavaria la forquilla a la galta.
-Si això et tanques la boca, seria una bona idea –digué Avalon.
Heu llegit els motius de considerar el divendres el dia de la mala sort en el món anglosaxó. Ja sabeu que aquí és el dimarts, el dia de Mart, el déu de la guerra.
12.9.05
neologismes
M’agrada trobar de tant en tant algun neologisme oral o escrit. Al contrari del que alguns poden pensar, indica que una llengua està viva i té la capacitat de trobar i adaptar paraules noves o nous significats a les ja existents, que responen a l’aparició de nous conceptes, noves sensibilitats, noves formes d’enfocar el món. Si una llengua no admet neologismes, si només hi apareixen barbarismes, aquesta llengua es troba en un procés de degradació, de mort imminent. Estic veient que m’embolico i que ara em tocaria parlar sobre el concepte de barbarisme i neologisme, les seves diferències, els sistemes d’adaptació, però no caure en el parany de fer un apunt filològic, que els meus coneixements són escassos, i em centraré en el tema que m’ha portat aquí.
Jo he estat testimoni, com alguns de vosaltres, d’un neologisme d’aquells en què s’ha donat un nou significat a una paraula ja existent en català. Quin privilegi, veure com s’enriqueix la llengua! En el principi dels temps -els meus- era la paraula xampany i posteriorment, per raons comercials, vam anar assistint a la seva substitució pel mot cava. Ara sembla que designen dos productes diferents, un de francès i un altre de català, per molt que en les ampolles del país encara es pugui llegir de tant en tant “mètode champagnoise”. No sé si hi ha molta diferència entre el producte que s’elabora a França i el que fa a Catalunya. Jo, per tradició i per eufonia, segueixo demanant xampany (o marc de xampany) a costa de semblar poc actualitzat, per dir-ho amb un eufemisme, i també inadvertidament, perquè tot i que la meva pobra capacitat com a enòleg aficionat sovint no em permet distingir les diferències –hi ha marques i marques, de totes maneres-, el que sí que és segur és que la meva butxaca se’n pot ressentir força si no paro atenció.
En fi, serveixi tota aquesta digressió per dir-vos que ara mateix estic impacient per veure quan apareixerà i com es concretarà un eufemisme que calculo que no pot trigar gaire. Tots heu estat testimonis com sostenidors, calces i calçotets fa temps que han anat perdent la vergonya que els caracteritzava i han anat abocant-se a l’exterior des de les samarretes, les faldilles, els pantalons... Els sostenidors, després de posar-se en contacte amb el món a través de les tires superiors, que es varen rebel·lar i decidiren no amagar-se ja més sota els tirants de samarretes i altres peces, van deixar-se veure també per davant, pel darrere o pels costats. Els dissenyadors de moda, conscients d’aquesta novetat espontània, van decidir que calia ampliar les gammes de colors i models i fer que conjuntessin amb la roba amb què es relacionaven, de manera que ara, qualsevol noia ha de comprar-se necessàriament dues peces si vol anar com cal. Les calces –i tangues- , tan amigues dels sostenidors, van començar la seva aventura potser una mica més tard, però amb un procés molt similar i van aconseguir que els pantalons i les faldilles s’adaptessin a les seves necessitats. Els calçotes, envejosos, van ser els darrers a donar-se a conèixer i encara es troben en desavantatge...
Sigui com sigui, és evident que continuar anomenant aquestes peces roba interior és faltar a la veritat, al menys en part. Cal un neologisme. Un mot que jo sóc incapaç d’imaginar (roba semiinterior em semblaria una bestiesa) , però que no dubto que algú l’acabarà trobant. Estic segur que dintre de poc entraré en uns grans magatzems i quan pregunti per la secció habitual el dependent, amablement, però burleta, em dirà que la secció ha desaparegut, que ara cal anar a... I jo seré feliç d’haver assistit, que no col·laborat, a la formació d’un nou mot que representa un nou concepte i un element de riquesa del la llengua, d’una llengua sempre en moviment.
Jo he estat testimoni, com alguns de vosaltres, d’un neologisme d’aquells en què s’ha donat un nou significat a una paraula ja existent en català. Quin privilegi, veure com s’enriqueix la llengua! En el principi dels temps -els meus- era la paraula xampany i posteriorment, per raons comercials, vam anar assistint a la seva substitució pel mot cava. Ara sembla que designen dos productes diferents, un de francès i un altre de català, per molt que en les ampolles del país encara es pugui llegir de tant en tant “mètode champagnoise”. No sé si hi ha molta diferència entre el producte que s’elabora a França i el que fa a Catalunya. Jo, per tradició i per eufonia, segueixo demanant xampany (o marc de xampany) a costa de semblar poc actualitzat, per dir-ho amb un eufemisme, i també inadvertidament, perquè tot i que la meva pobra capacitat com a enòleg aficionat sovint no em permet distingir les diferències –hi ha marques i marques, de totes maneres-, el que sí que és segur és que la meva butxaca se’n pot ressentir força si no paro atenció.
En fi, serveixi tota aquesta digressió per dir-vos que ara mateix estic impacient per veure quan apareixerà i com es concretarà un eufemisme que calculo que no pot trigar gaire. Tots heu estat testimonis com sostenidors, calces i calçotets fa temps que han anat perdent la vergonya que els caracteritzava i han anat abocant-se a l’exterior des de les samarretes, les faldilles, els pantalons... Els sostenidors, després de posar-se en contacte amb el món a través de les tires superiors, que es varen rebel·lar i decidiren no amagar-se ja més sota els tirants de samarretes i altres peces, van deixar-se veure també per davant, pel darrere o pels costats. Els dissenyadors de moda, conscients d’aquesta novetat espontània, van decidir que calia ampliar les gammes de colors i models i fer que conjuntessin amb la roba amb què es relacionaven, de manera que ara, qualsevol noia ha de comprar-se necessàriament dues peces si vol anar com cal. Les calces –i tangues- , tan amigues dels sostenidors, van començar la seva aventura potser una mica més tard, però amb un procés molt similar i van aconseguir que els pantalons i les faldilles s’adaptessin a les seves necessitats. Els calçotes, envejosos, van ser els darrers a donar-se a conèixer i encara es troben en desavantatge...
Sigui com sigui, és evident que continuar anomenant aquestes peces roba interior és faltar a la veritat, al menys en part. Cal un neologisme. Un mot que jo sóc incapaç d’imaginar (roba semiinterior em semblaria una bestiesa) , però que no dubto que algú l’acabarà trobant. Estic segur que dintre de poc entraré en uns grans magatzems i quan pregunti per la secció habitual el dependent, amablement, però burleta, em dirà que la secció ha desaparegut, que ara cal anar a... I jo seré feliç d’haver assistit, que no col·laborat, a la formació d’un nou mot que representa un nou concepte i un element de riquesa del la llengua, d’una llengua sempre en moviment.
10.9.05
tres onzes
Vosaltres direu el que vulgueu, però no és el 13 sinó l’11 que porta mala sort. Ho podem contrarestar amb festes i recordatoris justificatius, però és el que és. No espereu que sigui jo, de totes maneres qui us aigualeixi la festa. Ja ho sentiu, fins i tot us he posat una mica de ritme i al matí me’n aniré a escoltar el que es diu i a veure el que es fa. ¿Algú ens demanarà que ens manifestem per l’Estatut, com ja vam fer fa força anys o és que ara no toca i només veurem pancartes institucionals no firmades, que les coses es fan d’una altra manera, com si diguéssim més tècnica, menys popular? Quants se’n podrien comptar al carrer si ens ho demanessin? Pocs, pocs. Potser ni tan sols arribaríem a veure els que s’han llegit The deplorable History of the catalans (*), aquest llibret facsímil que va publicar Enciclopèdia Catalana el setembre de 1991, que reprodueix l’exemplar publicat a Londres l’any 1714 en forma de fulletó per J. Baker i que mostrava la simpatia que la causa catalana havia despertat en els anglesos.
Per cert, que breu el discurs d'aquesta nit del president! Quan he sortit de la cuina, deixant-t'ho tot enllestit perquè no es cremés, ja s'havia acabat l'al·locució. Demà l'hauré de llegir al diari. Entre poc i massa... Ep, no, no, ja m'està bé.
Si deixo de banda el sentiment de pertinença a un país, el meu 11 de setembre més emotiu, més “viscut” fou el de 1973. Per edat, molt jove encara, i per conviccions polítiques, la mort de Salvador Allende em va ser profundament dolorosa. I com que el dolor de vegades es manifesta en una cançó, aquí us deixo Amanda, interpretada per Raimon. No és una cançó excel·lent en la seva veu, però és una cançó sentida, és un símbol més d’una generació.
L’11 de setembre de les torres ja em va agafar gran i escèptic. No en parlaré, però també us deixaré una cançó que és de les poques que he baixat d’Internet i que si ho hagués recordat quan em va tocar fer el meme, potser hauria dit que és una d’aquelles que em feia vergonya de tenir, sinó que no me’n fa, perquè Mèxic em fascina, encara que sigui d’aquesta manera tan mexicana (No us perdeu la lletra del “Mariachi Norteño”: em sembla que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que després de tants anys en Bush hagi deixat entrar les tropes dels amics del sud).
(*)Resumit i adaptat del final:
La tempesta arribà a Barcelona l'11 de setembre i va ser molt sagnant i tenaç. Els assetjats defensaren aferrissadament cada pam de terra. La lluita més forta es lliurà al bastió de Sant Pere, que va ser pres i reprès onze vegades aquell mateix dia. Finalment, a les vuit del vespre, per estalviar a la ciutat el saqueig i la barbàrie, tres persones negociaren la rendició amb aquestes condicions: la ciutat no seria saquejada; acceptaven rendir-se al rei d’Espanya; es disposaria immediatament la rendició de Cardona i mallorca, i finalment tots aquells que havent servit l’exèrcit regular no volguessin entrar al servei dels de França o Espanya quedarien en llibertat d’anar on volguessin.
Aquest darrer tractat tampoc no es respectà. Molts ho patiren immediatament essent desautoritzats i desarmats, forçats a compensar amb grans quantitats de diners els actes de pillatge, distribuïts per les presons o treballant com a esclaus a les mines. Bé poden dir els conqueridors que han d’assegurar les guarnicions en els monestirs i els convents per preservar-se del ressentiment d’un poble que encara viu en l’esperança de tenir l’oportunitat de recobrar la llibertat i els seus privilegis.
[...]
Aquest setge va costar als francesos i als espanyols una suma increïble, a més de la pèrdua de 20.000 homes escollits.
Continuarà
Per cert, que breu el discurs d'aquesta nit del president! Quan he sortit de la cuina, deixant-t'ho tot enllestit perquè no es cremés, ja s'havia acabat l'al·locució. Demà l'hauré de llegir al diari. Entre poc i massa... Ep, no, no, ja m'està bé.
Si deixo de banda el sentiment de pertinença a un país, el meu 11 de setembre més emotiu, més “viscut” fou el de 1973. Per edat, molt jove encara, i per conviccions polítiques, la mort de Salvador Allende em va ser profundament dolorosa. I com que el dolor de vegades es manifesta en una cançó, aquí us deixo Amanda, interpretada per Raimon. No és una cançó excel·lent en la seva veu, però és una cançó sentida, és un símbol més d’una generació.
L’11 de setembre de les torres ja em va agafar gran i escèptic. No en parlaré, però també us deixaré una cançó que és de les poques que he baixat d’Internet i que si ho hagués recordat quan em va tocar fer el meme, potser hauria dit que és una d’aquelles que em feia vergonya de tenir, sinó que no me’n fa, perquè Mèxic em fascina, encara que sigui d’aquesta manera tan mexicana (No us perdeu la lletra del “Mariachi Norteño”: em sembla que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que després de tants anys en Bush hagi deixat entrar les tropes dels amics del sud).
(*)Resumit i adaptat del final:
La tempesta arribà a Barcelona l'11 de setembre i va ser molt sagnant i tenaç. Els assetjats defensaren aferrissadament cada pam de terra. La lluita més forta es lliurà al bastió de Sant Pere, que va ser pres i reprès onze vegades aquell mateix dia. Finalment, a les vuit del vespre, per estalviar a la ciutat el saqueig i la barbàrie, tres persones negociaren la rendició amb aquestes condicions: la ciutat no seria saquejada; acceptaven rendir-se al rei d’Espanya; es disposaria immediatament la rendició de Cardona i mallorca, i finalment tots aquells que havent servit l’exèrcit regular no volguessin entrar al servei dels de França o Espanya quedarien en llibertat d’anar on volguessin.
Aquest darrer tractat tampoc no es respectà. Molts ho patiren immediatament essent desautoritzats i desarmats, forçats a compensar amb grans quantitats de diners els actes de pillatge, distribuïts per les presons o treballant com a esclaus a les mines. Bé poden dir els conqueridors que han d’assegurar les guarnicions en els monestirs i els convents per preservar-se del ressentiment d’un poble que encara viu en l’esperança de tenir l’oportunitat de recobrar la llibertat i els seus privilegis.
[...]
Aquest setge va costar als francesos i als espanyols una suma increïble, a més de la pèrdua de 20.000 homes escollits.
Continuarà
9.9.05
del país més ... del món
En Sani ens parlava abans d’ahir de James Nolan , escriptor nord-americà de Nova Orleans que havia residit uns quants anys a Barcelona i que va fugir est enllà de la ciutat arrasada fins arribar a Barcelona. A “L V”, saltant-se la norma, l’han tornat a entrevistar a “La contra”. Hi ha unes frases de la primera entrevista que reprodueix en Sani que ara prenen un nou sentit: “envidio el modo mediterráneo de vivir que ustedes están abandonando para seguir el que nosotros ya no queremos. El coche está ahogando sus vidas”. Ara, la ciutat literalment ofegada és la seva, però l’ofec de la seva ciutat, com podem llegir i intuir, ja venia de molt abans i és una situació contra la qual ell ens adverteix. Tranquil Nolan, no et farem cas.
Anant a l’entrevista d’avui, em crida l’atenció, o potser no tant, el que plana del principi al final: la falta de planificació en el país més... del món, la incapacitat de resposta digna en el país més... del món, la precarietat dels valors ètics en el país més... del món, la perplexitat dels mateixos americans quan davant de la crisi interna (no provocada per l’omnipresent i amenaçador terrorisme dels incivilitzats) s’han adonat que la seva administració els tracta com a iraquians. I han necessitat que la força de la natura els alerti sobre com són les coses al país més ... del món.
James Nolan és un dels privilegiats de la vella Nova Orleans. Vivia en el barri francès, allà on els efectes de l’huracà van ser menors i la renda per càpita més alta. I Nolan ha emigrat, de moment ben lluny, com ho han fet milers dels seus conciutadans en el procés migratori més gran als USA des dels anys 60. I molts ja no tornaran perquè els USA és un país de gran mobilitat interna i trobaran una feina que els farà arrelar en un altre estat, o potser només serà un primer descans en un llarg viatge cap al no-res. D’aquests negres de les pintoresques cases de fusta n’hem sentit poques veus amb discurs estructurat, només se’ns deixa escoltar els seus sentiments més immediats, el seu blues tallat per l’altre blues inacabat del veí.
Nolan –i perdona que personalitzi, James- diu que se sent avergonyit del seu país i es troba a gust aquí, en el nostre país, on les coses són encara ben diferents. Tant diferents, James? Per quant de temps? No ens enganyis.
Anant a l’entrevista d’avui, em crida l’atenció, o potser no tant, el que plana del principi al final: la falta de planificació en el país més... del món, la incapacitat de resposta digna en el país més... del món, la precarietat dels valors ètics en el país més... del món, la perplexitat dels mateixos americans quan davant de la crisi interna (no provocada per l’omnipresent i amenaçador terrorisme dels incivilitzats) s’han adonat que la seva administració els tracta com a iraquians. I han necessitat que la força de la natura els alerti sobre com són les coses al país més ... del món.
James Nolan és un dels privilegiats de la vella Nova Orleans. Vivia en el barri francès, allà on els efectes de l’huracà van ser menors i la renda per càpita més alta. I Nolan ha emigrat, de moment ben lluny, com ho han fet milers dels seus conciutadans en el procés migratori més gran als USA des dels anys 60. I molts ja no tornaran perquè els USA és un país de gran mobilitat interna i trobaran una feina que els farà arrelar en un altre estat, o potser només serà un primer descans en un llarg viatge cap al no-res. D’aquests negres de les pintoresques cases de fusta n’hem sentit poques veus amb discurs estructurat, només se’ns deixa escoltar els seus sentiments més immediats, el seu blues tallat per l’altre blues inacabat del veí.
Nolan –i perdona que personalitzi, James- diu que se sent avergonyit del seu país i es troba a gust aquí, en el nostre país, on les coses són encara ben diferents. Tant diferents, James? Per quant de temps? No ens enganyis.
8.9.05
dels normals, l' (el) anormal, els gossos i el ratolí
El concepte d’intel·ligència és tan ple de matisos que de vegades un es troba una mica perdut i no sap quin triar-ne. Habitualment s’associa aquest concepte a la memòria i a la capacitat de relacionar que té una persona. En els darrers anys es parla i es valora l’anomenada intel·ligència emocional. I aneu posant tots els adjectius que us sembli. A mi, cada vegada més, em sembla que la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a l’entorn i de treure’n profit, i no parlo necessàriament de profit material, que també.
Difícilment es pot considerar intel·ligent, segons aquesta concepció, aquell qui només sap dir la veritat, perquè amotllar-se al món que t’envolta i treure’n algun benefici comporta la majoria de vegades haver de mentir o de callar el que penses. I des d’aquesta perspectiva, el protagonista de El curiós incident del gos a mitjanit té molt poques possibilitats de sortir-se’n de les situacions que se li presenten. En Christopher , de 15 anys, pot ser un geni de les matemàtiques i potser acabarà brillantment una carrera de ciències, però no té cap possibilitat de triomfar socialment en el món en què viu perquè la seva intel·ligència emocional i pràctica(*) es troba a anys llum de la dels seus contemporanis, que no tenen gaire temps ni capacitat per acostar-se a la seva singularitat, al seu pensament essencialment lògic, per molt que el noi vagi captant que la conducta de la gent es mou per estímuls i interessos diferents als seus i intenti adaptar-s’hi per sobreviure. Els nois com en Christopher són escassos, rars, potser fins i tot perillosos en aquesta societat que reivindica la llibertat i la diferència però sempre dintre d’un ordre, en què els diferents es puguin comunicar i, si convé, associar.
En Christopher, que assisteix a les classes d’una escola especial on la barreja de coeficients intel·lectuals i de sensibilitats és enormement diferent, es troba una psicòloga que l’entén perquè té temps i ganes d’entendre’l –i en sap prou- i el va guiant en aquest territori estrany anomenat Terra. I una de les teràpies, diguem-ho així, és escriure un llibre amb les seves experiències, que el protagonista va dividint en capítols encapçalats per un número primer i no pels avorrits 1, 2, 3... ( aquí no puc deixar de recordar la poc valorada pel·lícula Contact, de Robert Zemeckis, en què la civilització superior de Vega, amb qui Jodie Foster té el primer contacte, estableix la comunicació més primària amb els subdesenvolupats humans a través dels números primers). A través d’aquests capítols i a partir d’una anècdota, la mort del gos de la veïna que Chris intentarà resoldre emulant els mètodes del seu admirat Sherlock Holmes (no ho sabia, jo, que la frase “elemental, estimat Watson” només apareix a les pel·lícules i no a les novel·les) , el lector va entrant en la vida i el pensament del protagonista. Després d’uns quants capítols veiem que no aconsegueix descobrir directament l’assassí del gos perquè abans rep la confessió de l’homicida i que l’aventura policíaca inicial ha anat deixant pas a l’aventura vital general del personatge que acaba amb un final obert no necessàriament esperançador, com la vida mateixa.
El curiós incident comença amb un to d’humor que continua mantenint fins al final, però el lector s’adona aviat que sota aquest distanciament hi ha la duresa, amb poques concessions, d’una existència que té dificultats de desenvolupar-se amb naturalitat perquè no és “normal” i aquesta anormalitat no només l’afecta a ell, sinó que actua sobre els qui l’estimen que han d’esforçar-se per entendre’l, per ajudar-lo en un procés d’adaptació inevitable. I els qui l’estimen no sempre aconsegueixen vèncer les dificultats que aquest amor comporta. En darrer terme, per exemple, En Chistopher és el motiu de la separació dels seus pares –i també del seu retrobament posterior-.
Cal llegir el llibre? Bé, sembla que molts dels qui escriuen en els blogs ja ho han fet (fins i tot veig que ha aparegut en el famós “Rincón del vago”, en l’apartat d’Ètica) i les seves valoracions són diverses: Xavi Caballé, Un que passava, ulyse, l’anna, en litus... L’Eva Piquer en parlava al diari “Avui”... Cal llegir-lo, però? Doncs jo crec que sí, si teniu més de 15 anys. Si el voleu recomanar a gent més jove i amb finalitat didàctica, crec que, en general, us equivocareu, encara que com diu algú com un retret, el protagonista pateixi només una forma lleu d’autisme.
I si algú es pregunta perquè parlo d’un llibre que ja gairebé tothom ha llegit li hauré de respondre que perquè jo me l’acabo de llegir fa poc i perquè m’ha agradat. I m’agrada parlar de les coses que m’agraden, encara que preferiria més dialogar amb vosaltres sobre el tema i podríem debatre sobre la visió el món, l’estil, les metàfores i en Mark Haddon..., però aquest mitjà no admet massa floritures i jo no participo en fòrums.
(*) I quan sóc en un lloc nou i ho veig tot, és com si un ordinador estigués fent massa coses a la vegada i el processador central se saturés i no quedés gens d’espai per pensar en res més [... ] i he de tancar els ulls, posar-me les mans a les orelles i gemegar, que vindria a ser com prémer les tecles CRTL + ALT +SUPR per tancar tots els programes, apagar l’ordinador i tornar-lo a reiniciar, perquè així puc recordar què faig i on se suposa que vull anar.
Per això sóc tan bo en escacs, matemàtiques i lògic, perquè la majoria de la gent es podria dir que està cega i no veu la major part de les coses, i malgasten una barbaritat de capacitat mental amb coses que no tenen res a veure i són estúpides, com ara “No sé sí m’he deixat el gas obert”.
Difícilment es pot considerar intel·ligent, segons aquesta concepció, aquell qui només sap dir la veritat, perquè amotllar-se al món que t’envolta i treure’n algun benefici comporta la majoria de vegades haver de mentir o de callar el que penses. I des d’aquesta perspectiva, el protagonista de El curiós incident del gos a mitjanit té molt poques possibilitats de sortir-se’n de les situacions que se li presenten. En Christopher , de 15 anys, pot ser un geni de les matemàtiques i potser acabarà brillantment una carrera de ciències, però no té cap possibilitat de triomfar socialment en el món en què viu perquè la seva intel·ligència emocional i pràctica(*) es troba a anys llum de la dels seus contemporanis, que no tenen gaire temps ni capacitat per acostar-se a la seva singularitat, al seu pensament essencialment lògic, per molt que el noi vagi captant que la conducta de la gent es mou per estímuls i interessos diferents als seus i intenti adaptar-s’hi per sobreviure. Els nois com en Christopher són escassos, rars, potser fins i tot perillosos en aquesta societat que reivindica la llibertat i la diferència però sempre dintre d’un ordre, en què els diferents es puguin comunicar i, si convé, associar.
En Christopher, que assisteix a les classes d’una escola especial on la barreja de coeficients intel·lectuals i de sensibilitats és enormement diferent, es troba una psicòloga que l’entén perquè té temps i ganes d’entendre’l –i en sap prou- i el va guiant en aquest territori estrany anomenat Terra. I una de les teràpies, diguem-ho així, és escriure un llibre amb les seves experiències, que el protagonista va dividint en capítols encapçalats per un número primer i no pels avorrits 1, 2, 3... ( aquí no puc deixar de recordar la poc valorada pel·lícula Contact, de Robert Zemeckis, en què la civilització superior de Vega, amb qui Jodie Foster té el primer contacte, estableix la comunicació més primària amb els subdesenvolupats humans a través dels números primers). A través d’aquests capítols i a partir d’una anècdota, la mort del gos de la veïna que Chris intentarà resoldre emulant els mètodes del seu admirat Sherlock Holmes (no ho sabia, jo, que la frase “elemental, estimat Watson” només apareix a les pel·lícules i no a les novel·les) , el lector va entrant en la vida i el pensament del protagonista. Després d’uns quants capítols veiem que no aconsegueix descobrir directament l’assassí del gos perquè abans rep la confessió de l’homicida i que l’aventura policíaca inicial ha anat deixant pas a l’aventura vital general del personatge que acaba amb un final obert no necessàriament esperançador, com la vida mateixa.
El curiós incident comença amb un to d’humor que continua mantenint fins al final, però el lector s’adona aviat que sota aquest distanciament hi ha la duresa, amb poques concessions, d’una existència que té dificultats de desenvolupar-se amb naturalitat perquè no és “normal” i aquesta anormalitat no només l’afecta a ell, sinó que actua sobre els qui l’estimen que han d’esforçar-se per entendre’l, per ajudar-lo en un procés d’adaptació inevitable. I els qui l’estimen no sempre aconsegueixen vèncer les dificultats que aquest amor comporta. En darrer terme, per exemple, En Chistopher és el motiu de la separació dels seus pares –i també del seu retrobament posterior-.
Cal llegir el llibre? Bé, sembla que molts dels qui escriuen en els blogs ja ho han fet (fins i tot veig que ha aparegut en el famós “Rincón del vago”, en l’apartat d’Ètica) i les seves valoracions són diverses: Xavi Caballé, Un que passava, ulyse, l’anna, en litus... L’Eva Piquer en parlava al diari “Avui”... Cal llegir-lo, però? Doncs jo crec que sí, si teniu més de 15 anys. Si el voleu recomanar a gent més jove i amb finalitat didàctica, crec que, en general, us equivocareu, encara que com diu algú com un retret, el protagonista pateixi només una forma lleu d’autisme.
I si algú es pregunta perquè parlo d’un llibre que ja gairebé tothom ha llegit li hauré de respondre que perquè jo me l’acabo de llegir fa poc i perquè m’ha agradat. I m’agrada parlar de les coses que m’agraden, encara que preferiria més dialogar amb vosaltres sobre el tema i podríem debatre sobre la visió el món, l’estil, les metàfores i en Mark Haddon..., però aquest mitjà no admet massa floritures i jo no participo en fòrums.
(*) I quan sóc en un lloc nou i ho veig tot, és com si un ordinador estigués fent massa coses a la vegada i el processador central se saturés i no quedés gens d’espai per pensar en res més [... ] i he de tancar els ulls, posar-me les mans a les orelles i gemegar, que vindria a ser com prémer les tecles CRTL + ALT +SUPR per tancar tots els programes, apagar l’ordinador i tornar-lo a reiniciar, perquè així puc recordar què faig i on se suposa que vull anar.
Per això sóc tan bo en escacs, matemàtiques i lògic, perquè la majoria de la gent es podria dir que està cega i no veu la major part de les coses, i malgasten una barbaritat de capacitat mental amb coses que no tenen res a veure i són estúpides, com ara “No sé sí m’he deixat el gas obert”.
gulf coast blues
En volia dir alguna cosa, però si ells no porten pressa, tampoc no en tinc jo, que estic més lluny. No, no és ben bé això. Estic massa mediatitzar i no he sabut, en tots aquests dies, què escriure. I ho volia fer, i encara ho vull fer, però em conformaré amb una cançó: “GULF COAST BLUES”, que us deixo aquí per si la voleu conservar. El jazz i els blues de Nova Orleans són una de les meves debilitats. Només desitjo que puguin tornar a escoltar-se ben aviat allà, una mica millor del que vosaltres i jo la podem sentir ara.
7.9.05
de cançons
Si tingués el blog dividit en seccions, us hauria de dir que n’obro una de nova. No és dóna el cas, però considereu-la oberta. La titularem de manera senzilla: MÚSIQUES. És possible que sigui una secció que em resulti perillosa: els meu desconeixement de la legislació vigent –la qual cosa no m’eximeix del seu compliment- i la formalitat que s’observa darrerament en la xarxa, que entenc perfectament, fa que em pregunti si el que ara inicio tindrà continuïtat o em veuré aviat entre reixes. En descàrrec meu he de dir que l’única finalitat de la secció és compartir amb vosaltres el que ja us he dit, una mica de música. De tant en tant, doncs, apareixerà algun fragment de cançó que a mi m’interessi per algun motiu –ja ho podeu preveure: serà una música poc comercial- i vosaltres decidireu si us val la pena baixar-la sencera en mp3. No pretenc res més que, com en altres post, comunicar-me i fer publicitat del CD d’algun cantant o grup que potser comprareu posteriorment. En resum, podríem dir que es tracta d’un espai publicitari no subvencionat. Ep, m’ho deixava: només us podreu baixar la cançó durant uns quants dies –tres o quatre?-, perquè aviat desapareixerà del vostre abast.
En aquest primer lliurament he triat una cançó que sé que pot interessar a algú: tampoc voldria que el meu esforç fos inútil. A la Lola li agrada Bella Ciao, però l’ha d’anar a escoltar fora de casa. Ara, si vol, pot escoltar-ne una cançó, que no és la seva preferida, des d’aquí. No sé si sabrà baixar-se-la, però ja li donarem un cop de mà.
“Amore mio non piangere” és un cant del territori italià de l’Emilia que ens parla de la nostàlgia de l’amor llunyà durant l’època de recol·lecció de l’arròs (sembla que l’arròs em tingui captivat aquests dies). Com que en aquest moment, si heu continuat llegint el post, ja s’haurà acabat el fragment, us haureu adonat que es tracta d’una cançó molt senzilla amb l’únic acompanyament d’una guitarra i amb un to de veu al qual deveu estar poc acostumats la majoria. És una cançó bellíssima que, repeteixo, parla de l’amor a través d’un mitjà de comunicació obsolet, però absolutament suggerent i insuperable per als qui s’estimen: la carta.
El CD on podeu escoltar totes les cançons es titula Bella Ciao. Chansons du peuple en Italie, editat per harmonia mundi. Es divideix en cinc apartats: cançons de treball, cants dominicals, cants d’amor, cants de presoners i cants polítics. Jo, quan se’m va fer malbé el vinil, el vaig comprar a Etnomusic, al carrer Bonsuccés.
Va, avui us deixo la lletra, però no us hi acostumeu:
Amore mio non piangere
Se me ne vado via
Io lascio la risaia
Ritorno a casa mia
Ragazzo mio non piangere
Se me ne vò lontano
Ti escriviró de casa
Per dirti che ti amo
Non sarà piú la capa
Che sveglia a la mattina
Ma là nella casseta
Mi sveglia la mammina
Vedo laggiù fra gli alberi
La bianca mia casseta
E vedo laggiù sull’usciu
La mamma che mi aspetta
Mamma papà non piangere
Non sono più mondina
Son ritornata a casa
A far la signorina
Mamma papà no piangere
Se sono consumata
È stata la risaia
Che mi ha rovinata.
En aquest primer lliurament he triat una cançó que sé que pot interessar a algú: tampoc voldria que el meu esforç fos inútil. A la Lola li agrada Bella Ciao, però l’ha d’anar a escoltar fora de casa. Ara, si vol, pot escoltar-ne una cançó, que no és la seva preferida, des d’aquí. No sé si sabrà baixar-se-la, però ja li donarem un cop de mà.
“Amore mio non piangere” és un cant del territori italià de l’Emilia que ens parla de la nostàlgia de l’amor llunyà durant l’època de recol·lecció de l’arròs (sembla que l’arròs em tingui captivat aquests dies). Com que en aquest moment, si heu continuat llegint el post, ja s’haurà acabat el fragment, us haureu adonat que es tracta d’una cançó molt senzilla amb l’únic acompanyament d’una guitarra i amb un to de veu al qual deveu estar poc acostumats la majoria. És una cançó bellíssima que, repeteixo, parla de l’amor a través d’un mitjà de comunicació obsolet, però absolutament suggerent i insuperable per als qui s’estimen: la carta.
El CD on podeu escoltar totes les cançons es titula Bella Ciao. Chansons du peuple en Italie, editat per harmonia mundi. Es divideix en cinc apartats: cançons de treball, cants dominicals, cants d’amor, cants de presoners i cants polítics. Jo, quan se’m va fer malbé el vinil, el vaig comprar a Etnomusic, al carrer Bonsuccés.
Va, avui us deixo la lletra, però no us hi acostumeu:
Amore mio non piangere
Se me ne vado via
Io lascio la risaia
Ritorno a casa mia
Ragazzo mio non piangere
Se me ne vò lontano
Ti escriviró de casa
Per dirti che ti amo
Non sarà piú la capa
Che sveglia a la mattina
Ma là nella casseta
Mi sveglia la mammina
Vedo laggiù fra gli alberi
La bianca mia casseta
E vedo laggiù sull’usciu
La mamma che mi aspetta
Mamma papà non piangere
Non sono più mondina
Son ritornata a casa
A far la signorina
Mamma papà no piangere
Se sono consumata
È stata la risaia
Che mi ha rovinata.
6.9.05
va com va
Sense voler-ho, sense planejar-ho, sense posar-hi la voluntat, cada cop em torno més intransigent amb els partits polítics, amb aquells qui, sense estar-ne afiliats, en defensen un o altre, també amb els qui els critiquen, amb els qui en defensen les seves decisions sense cap raonament lògic perquè en tenen el carnet o la simpatia, amb qui justifica les seves actuacions dient que són un mal menor. Cada dia veig amb més escepticisme com la gent que té algun poder en els partits, però també tot els altres que els secunden o fins i tot els qui hi “creuen” i estan a favor o en contra, pensen que el món (i aneu baixant de categoria fins arribar a l’esfera més petita de poder institucional) ha de dependre de les seves decisions, per bé o per mal. Les decisions que sorgeixen dels partits en el poder o en l’oposició (l’oposició en un lloc és força majoritària en un altre) tenen en compte un període de temps tan insignificant, van tan a remolc dels fets, estan tan pendents de la propera legislatura... que és vergonyosa l’actitud dels humans (no dic ciutadans perquè em sembla una paraula d’un significat massa concret dintre de la globalitat del món , en la relació persona amb el seu entorn) que, suposadament racionals, entren en el joc.
Només cal fer una mirada a qualsevol actuació per adonar-se que el joc tradicional de governats i governats és un disbarat. No ho comento i afegiu vosaltres les actuacions que s’acostin més a la vostra experiència personal i a la vostra sensibilitat: els impostos indirectes per sanejar la Seguretat Social que no es podrà sanejar perquè és un caos i un conjunt de despropòsits (podeu fer-ne un tast a la columna de Porcel d’avui), els orígens del desastre de Nova Orleans i les decisions immediatament posteriors de l’incompetent i els seus sequaços de l’estat policial, la retallada de prestacions socials de països capdavanters de la “societat del benestar”, la venda d’armes a canvi de petroli i altres productes –o viceversa- , la incongruència d’enviar l’Estatut al Consultiu per acabar dient, fa no fa, el mateix que abans, la manca de vergonya d’un polític que no s’assabenta del motiu pel qual el convoquen a una reunió i d’un convocant que no acabem d’aclarir perquè convoca... I ja no parlo dels grans problemes de fam, de pobresa, d’agressió al planeta, de supervivència i dignitat a mig termini perquè aquí les respostes polítiques són patèticament ridícules.
-Cony, i tu que proposes? - podria preguntar-me algun innocent. Doncs no proposo res. Constato. Veig. Tinc un bon dia que em permet dir-vos el que ja sabeu: que s’acaba un cicle i que fins ara sempre n’ha començat un altre. Preveure el futur, jo? No sigueu babaus, jo sóc un més entre vosaltres. I com vosaltres no crec que sigui “La Caixa” qui reculli els papers de la gespa o qui ajudi a baixar les escales a la que porta cadira de rodes, per molt que ens ho vulguin fer creure a través d’un anunci providencial I, com vosaltres, menjo, bec i dormo cada dia, i protesto des del blog contra l’ajuntament, i escric el meu post quasi diari, i, més tard, si trobo temps, m’asseuré a llegir el llibre que toca i escoltaré una mica de música, i també em guanyo el sou amb la meva feina més o menys satisfactòria, no us penseu... I demà serà un altre dia i us parlaré d’una altra cosa. Ja ho sabeu.
Només cal fer una mirada a qualsevol actuació per adonar-se que el joc tradicional de governats i governats és un disbarat. No ho comento i afegiu vosaltres les actuacions que s’acostin més a la vostra experiència personal i a la vostra sensibilitat: els impostos indirectes per sanejar la Seguretat Social que no es podrà sanejar perquè és un caos i un conjunt de despropòsits (podeu fer-ne un tast a la columna de Porcel d’avui), els orígens del desastre de Nova Orleans i les decisions immediatament posteriors de l’incompetent i els seus sequaços de l’estat policial, la retallada de prestacions socials de països capdavanters de la “societat del benestar”, la venda d’armes a canvi de petroli i altres productes –o viceversa- , la incongruència d’enviar l’Estatut al Consultiu per acabar dient, fa no fa, el mateix que abans, la manca de vergonya d’un polític que no s’assabenta del motiu pel qual el convoquen a una reunió i d’un convocant que no acabem d’aclarir perquè convoca... I ja no parlo dels grans problemes de fam, de pobresa, d’agressió al planeta, de supervivència i dignitat a mig termini perquè aquí les respostes polítiques són patèticament ridícules.
-Cony, i tu que proposes? - podria preguntar-me algun innocent. Doncs no proposo res. Constato. Veig. Tinc un bon dia que em permet dir-vos el que ja sabeu: que s’acaba un cicle i que fins ara sempre n’ha començat un altre. Preveure el futur, jo? No sigueu babaus, jo sóc un més entre vosaltres. I com vosaltres no crec que sigui “La Caixa” qui reculli els papers de la gespa o qui ajudi a baixar les escales a la que porta cadira de rodes, per molt que ens ho vulguin fer creure a través d’un anunci providencial I, com vosaltres, menjo, bec i dormo cada dia, i protesto des del blog contra l’ajuntament, i escric el meu post quasi diari, i, més tard, si trobo temps, m’asseuré a llegir el llibre que toca i escoltaré una mica de música, i també em guanyo el sou amb la meva feina més o menys satisfactòria, no us penseu... I demà serà un altre dia i us parlaré d’una altra cosa. Ja ho sabeu.
5.9.05
darreres instantànies
Un article de “L V” del dia 2 de setembre m’aixafa aquest post. Què puc dir que no hàgiu llegit ja a les pàgines salmó corresponents? Fins i tot l’articulista es va menjar el mateix, o gairebé, arròs amb llamàntol que jo, encara que ell no esmenta que va ser al restaurant “Nuri”, que és d’on surten les flotilles de barcos que fan aquest viatge de tres quarts d’hora fins a la desembocadura de l’Ebre i tornar i tampoc no diu que l’arròs devia estar un pel cru i massa oliós. Bé, no us enllaço amb la pàgina del diari perquè em fa mandra buscar un article que no sé si trobaré.
El que no diu el periodista –no recordo el nom- és que la carta de la Nuri és prou extensa per f
er un molt bon àpat si sabeu triar (mengeu anguila!) i que l’apartat de les postres és d’un avorriment total si no us fixeu en els detalls, com el de més amunt, en què us ofereixen dues modalitats de freses: amb nata i amb suc (no s’especifica el tipus de suc). Ja sé que pensareu que un altre cop us vull comentar els castellanismes que s’estenen o resten arrelats pel nostre país, però en aquest cas aneu errats, si alguna gent del país diu que són freses, doncs són freses; les fresses del local eren importants i els cambreres estaven enfeinats, de manera que no vaig voler fer didàctica de la llengua. No, el que em sap greu de la proposta de postres és la inexactitud conceptual tant estesa arreu del territori de la nostra parla: confonen les freses, altrament dites maduixes, amb els fresons, altrament dits maduixots. Això sí que ho trobo inacceptable, perquè una cosa és la llengua i una altra el que hi tastes i el que hi dius, que, com tothom sap, té molta més importància: de maduixes, pràcticament no en serveixen enlloc, i menys al Delta.
El que tampoc diu el periodista és que els autòctons, que estimen els animals perquè de sempre que els han fet molts serveis, no poden suportar veure com cada setmana algú abandona algun gos, que acabarà indefectiblement, segons diuen, ofegat al riu si ningú no se l’emporta a casa seva. En aquest cas es tractava d’un d’aquests gossos petits de color marró i cua com de porc, que anava impacient a veure si trobava el seu amo entre els passatgers que baixaven dels vaixells. Mentre jo hi vaig ser no va tenir sort. Continuant amb els animals, els peixets de platja van bojos ara que s’acaba la temporada turística. L’aigua només m’arriba als genolls i ja vénen a donar-me copets als turmells i a xuclar-me els pèls de les cames, que deuen confondre amb algues (espero que sigui això). De totes maneres, és possible que amb l’abundància de metrosexuals que ronden per aquests blaus, els peixos que anteriorment es devien repartir les cames tinguin una gran alegria en trobar unes extremitats com les d’abans.
I per acabar amb el periodista, sembla que tampoc no té gaire interès en la contemplació dels altres animals irracionals, o al menys així ho entenc jo quan llegeixo que la gent d’aquests petits creuers ebrencs es pregunta: “i els flamencs, on són? “ Doncs a la teva esquerra, si vas cap a la desembocadura, i a la dreta si hi tornes. Esclar que cal tenir una bona vista, com la meva (haureu d’engrandir una mica la imatge del final si la voleu veure bé). És veritat que si se us acut fer un bon repàs al Delta, en tots els aspectes, hi haureu d’anar amb algú del país, però un cap de setmana multitudinari ja us serà una bona aproximació per fer boca.
Parlant de fer boca, heus aquí repetida una recepta senzilla i gustosa perquè no sigui dit que aquests post és insubstancial: la de les torrades d’anguila fumada.
És fan unes torrades de barra de quart o de mig que no quedin massa seques. A continuació es ratllen les tomates de la pera (fixeu-vos que contràriament a la majoria de tomates, aquestes no deixen anar gens d’aigua –ara ja no en trobareu, si realment són les del país-) que es considerin necessàries segons la gent que participarà en l’àpat. S’estén la tomata per sobre del pa i, a continuació, es posa l’anguila fumada tallada a trossos petits. Una mica d’oli d’oliva per sobre i a menjar. Una mica tebi és millor. Jo us aconsello l’anguila de Roset, de La Cava, que no és gaire difícil de trobar (la modaslitat més barata va perfecta). L’oli, per suposat, d’oliva. Si hi voleu una mica de sal, vosaltres mateixos. No, no, tomata ratllada, no pa sucat amb tomata. Si teniu més dubtes, em consulteu.
El que no diu el periodista –no recordo el nom- és que la carta de la Nuri és prou extensa per f
er un molt bon àpat si sabeu triar (mengeu anguila!) i que l’apartat de les postres és d’un avorriment total si no us fixeu en els detalls, com el de més amunt, en què us ofereixen dues modalitats de freses: amb nata i amb suc (no s’especifica el tipus de suc). Ja sé que pensareu que un altre cop us vull comentar els castellanismes que s’estenen o resten arrelats pel nostre país, però en aquest cas aneu errats, si alguna gent del país diu que són freses, doncs són freses; les fresses del local eren importants i els cambreres estaven enfeinats, de manera que no vaig voler fer didàctica de la llengua. No, el que em sap greu de la proposta de postres és la inexactitud conceptual tant estesa arreu del territori de la nostra parla: confonen les freses, altrament dites maduixes, amb els fresons, altrament dits maduixots. Això sí que ho trobo inacceptable, perquè una cosa és la llengua i una altra el que hi tastes i el que hi dius, que, com tothom sap, té molta més importància: de maduixes, pràcticament no en serveixen enlloc, i menys al Delta.El que tampoc diu el periodista és que els autòctons, que estimen els animals perquè de sempre que els han fet molts serveis, no poden suportar veure com cada setmana algú abandona algun gos, que acabarà indefectiblement, segons diuen, ofegat al riu si ningú no se l’emporta a casa seva. En aquest cas es tractava d’un d’aquests gossos petits de color marró i cua com de porc, que anava impacient a veure si trobava el seu amo entre els passatgers que baixaven dels vaixells. Mentre jo hi vaig ser no va tenir sort. Continuant amb els animals, els peixets de platja van bojos ara que s’acaba la temporada turística. L’aigua només m’arriba als genolls i ja vénen a donar-me copets als turmells i a xuclar-me els pèls de les cames, que deuen confondre amb algues (espero que sigui això). De totes maneres, és possible que amb l’abundància de metrosexuals que ronden per aquests blaus, els peixos que anteriorment es devien repartir les cames tinguin una gran alegria en trobar unes extremitats com les d’abans.
I per acabar amb el periodista, sembla que tampoc no té gaire interès en la contemplació dels altres animals irracionals, o al menys així ho entenc jo quan llegeixo que la gent d’aquests petits creuers ebrencs es pregunta: “i els flamencs, on són? “ Doncs a la teva esquerra, si vas cap a la desembocadura, i a la dreta si hi tornes. Esclar que cal tenir una bona vista, com la meva (haureu d’engrandir una mica la imatge del final si la voleu veure bé). És veritat que si se us acut fer un bon repàs al Delta, en tots els aspectes, hi haureu d’anar amb algú del país, però un cap de setmana multitudinari ja us serà una bona aproximació per fer boca.
Parlant de fer boca, heus aquí repetida una recepta senzilla i gustosa perquè no sigui dit que aquests post és insubstancial: la de les torrades d’anguila fumada.
És fan unes torrades de barra de quart o de mig que no quedin massa seques. A continuació es ratllen les tomates de la pera (fixeu-vos que contràriament a la majoria de tomates, aquestes no deixen anar gens d’aigua –ara ja no en trobareu, si realment són les del país-) que es considerin necessàries segons la gent que participarà en l’àpat. S’estén la tomata per sobre del pa i, a continuació, es posa l’anguila fumada tallada a trossos petits. Una mica d’oli d’oliva per sobre i a menjar. Una mica tebi és millor. Jo us aconsello l’anguila de Roset, de La Cava, que no és gaire difícil de trobar (la modaslitat més barata va perfecta). L’oli, per suposat, d’oliva. Si hi voleu una mica de sal, vosaltres mateixos. No, no, tomata ratllada, no pa sucat amb tomata. Si teniu més dubtes, em consulteu.
4.9.05
sense disculpa
Me’n vaig a passar quatre dies fora –esplèndids, potser els darrers de calor d’estiu-, a gaudir del darrer contacte amb el Delta, i en tornar me n’adono que us he deixat la música dels pallassos. No patiu, ara la trauré, encara que pel sud els pallassos també abunden i fins i tot diria que van menys maquillats; de moment no citaré noms.
El Delta, i rodalies, és un dels territoris en què em moc amb més llibertat. D’una banda perquè aquí la gent –i no em refereixo necessàriament a les autoritats- encara fa i deixa fer mentre no molestis excessivament, d’altra banda per un motiu més personal: només en aquestes terres faig servir la moto per anar a les platges i per transitar pels camins, asfaltats o no, de les planures i muntanyetes civilitzades.
Com que em sembla que el casc em constreny les idees i gairebé sempre vaig per rutes que no tenen lletres ni números per classificar-les, viatjo amb el cabell en contacte amb l’aire. Molt de tant en tant trobo algun cotxe de les policies locals que no tenen feina al poble i van pels camins del terme municipal fins a la platja per veure si tot funciona a la zona rural i per gaudir una mica de la contemplació de la mar i dels/les banyistes. Mai no m’han aturat per preguntar-me si tinc algun motiu de pes per anar amb el cap descobert.
D’un temps ençà, però, apareix alguna patrulla del mossos i cal anar més amb compte, encara que suposo que la seva feina principal no deu ser la de vigilar el trànsit. Són nous en l’ofici i forasters en el territori i s’han de crear un respecte. Ja m’enteneu.
Doncs això, que ahir em trobo amb els mossos i els devia semblar que els sobrava temps. Així que m’aturen i em demanen la documentació, que no sempre tinc a mà. Cap problema en aquest aspecte, però la mossa –jo la vaig trobar maquíssima- em diu que cal portar el casc i fins i tot veig que es preocupa per la meva salut quan em diu que en cas d’accident la seva absència podria arribar a produir-me la mort. No sé si va ser la falta de pràctica amb les converses amb l’autoritat, la calor de les cinc de la tarda, la visió del paisatge o la impressió que em va causar la mossa que vaig i li recito: “Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor...” De seguida vaig comprendre que m’havia precipitat, que un no pot fer aquestes declaracions a una mossa acompanyada per un mosso, que aquesta declaració requeria més temps de tracte personal, que una cosa és la persona i l’altra el que representa... En fi, que vaig entendre que havia estat políticament incorrecte, però ja era massa tard per rectificar. Potser l’estiu que ve, si ens tornem a trobar, tot serà diferent. Un no pot pretendre que hi hagi una comunicació fluïda a la primera, per molt que s’invoqui Ausiàs March i la cara de la noia t’hagi semblat d’un romanticisme aclaparador.
El Delta, i rodalies, és un dels territoris en què em moc amb més llibertat. D’una banda perquè aquí la gent –i no em refereixo necessàriament a les autoritats- encara fa i deixa fer mentre no molestis excessivament, d’altra banda per un motiu més personal: només en aquestes terres faig servir la moto per anar a les platges i per transitar pels camins, asfaltats o no, de les planures i muntanyetes civilitzades.
Com que em sembla que el casc em constreny les idees i gairebé sempre vaig per rutes que no tenen lletres ni números per classificar-les, viatjo amb el cabell en contacte amb l’aire. Molt de tant en tant trobo algun cotxe de les policies locals que no tenen feina al poble i van pels camins del terme municipal fins a la platja per veure si tot funciona a la zona rural i per gaudir una mica de la contemplació de la mar i dels/les banyistes. Mai no m’han aturat per preguntar-me si tinc algun motiu de pes per anar amb el cap descobert.
D’un temps ençà, però, apareix alguna patrulla del mossos i cal anar més amb compte, encara que suposo que la seva feina principal no deu ser la de vigilar el trànsit. Són nous en l’ofici i forasters en el territori i s’han de crear un respecte. Ja m’enteneu.
Doncs això, que ahir em trobo amb els mossos i els devia semblar que els sobrava temps. Així que m’aturen i em demanen la documentació, que no sempre tinc a mà. Cap problema en aquest aspecte, però la mossa –jo la vaig trobar maquíssima- em diu que cal portar el casc i fins i tot veig que es preocupa per la meva salut quan em diu que en cas d’accident la seva absència podria arribar a produir-me la mort. No sé si va ser la falta de pràctica amb les converses amb l’autoritat, la calor de les cinc de la tarda, la visió del paisatge o la impressió que em va causar la mossa que vaig i li recito: “Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor...” De seguida vaig comprendre que m’havia precipitat, que un no pot fer aquestes declaracions a una mossa acompanyada per un mosso, que aquesta declaració requeria més temps de tracte personal, que una cosa és la persona i l’altra el que representa... En fi, que vaig entendre que havia estat políticament incorrecte, però ja era massa tard per rectificar. Potser l’estiu que ve, si ens tornem a trobar, tot serà diferent. Un no pot pretendre que hi hagi una comunicació fluïda a la primera, per molt que s’invoqui Ausiàs March i la cara de la noia t’hagi semblat d’un romanticisme aclaparador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
