contra el consumisme...

Ja fa una temporada llarga que sembla que això que anomenen “recuperar la memòria històrica” sigui una de les tasques fonamentals del país. Jo no tinc res en contra d’aquesta lloable i necessària campanya aparentment sorgida de la iniciativa d’historiadors i periodistes conscienciats, aplaudida i seguida per amplis sectors de la població, i sovint fomentada i pagada per institucions oficials. De totes maneres, espero aquesta recuperació del passat no ens faci oblidar ni ens amagui la història més propera i els esdeveniments polítics, socials i econòmics que demà considerarem història.

La majoria de vegades, aquestes recuperacions del passat ens mostren fets i persones que podríem considerar singulars, en el sentit que protagonitzen, sigui individualment o en grup, situacions que afectaven directament una part reduïda de la societat. Historiadors de diari o de llibre deixen de banda la petita història quotidiana i sense brillantor que afectava sectors importants de la societat i que van ser claus en el desenvolupament del país per dedicar-se a investigar all+ò que la sociatat -vosaltres- demana. Deixeu-me recuperar avui a mi, historiador de blog, una història personal, però que devia ser la de molta gent de l’època en què transcorre.

He trobat els fets en un conte suposadament infantil escrit per Carme Karr l’any 1931. A falta de documents fotogràfics, fou Lola Anglada qui s’encarregà d’il·lustrar l’acció. Nick. Conte de mitjanit explica la història de Mariagna, una mare preocupada perquè pel proper casament de la seva filla gran amb l’hereu del Mas Roig no podrà oferir als nuvis el que amb motiu de la boda es mereixen. Els darrers anys les collites han estat escasses i la família ha hagut de sobreviure amb la venda de molts del petits tresors que conservaven en el mas.
-Déu meu! Déu meu! –murmura-. ¿On trobar el que cal per a conservar la casa pairal on nasqueren els nostres avis, els nostres pares, els fills de les meves entranyes?... ¿D’on treure les robes que Na Maria Rosa necessita per la seu nuviatge?... ¿D’on el gra per a la sembra i la llenya per a l’hivern?...

I mentre la pobra dona es troba fent consideracions semblants a aquestes i es desespera davant d’un futur més negre que incert, se li materialitza de sobte un petitíssim gnom al qual reconeix, malgrat no haver-lo vist mai, de les rondalles que li explicava de la padrina. Es tracta de “Nick, el follet de les llars, el qui recull tot allò que en les llars es malmès”. Davant d’aquesta aparició, la pobra dona se sent al mateix temps contenta i ofesa; ofesa perquè ella creu que a casa seva tot s’ha aprofitat sempre. El follet, però li demostra que no ha estat així, i en companyia d’altres companys diminuts com ell recorre la casa i els voltants recollint tot el que inadvertidament la família ha llençat perquè creia que no servia per a res o simplement no s’ha adonat que desapareixia.
En Nick li diu a la bona dona: “-Diga’m què en fas, d’aquelles engrunes de pa, d’aquells grans perduts que cerquen les formigues per omplir llurs rebosts? ¿Què dels retalls despresos de les teves estisores, del fils que llences, de les agulles que cauen del coixí de fer puntes de la teva filla? ¿Què es fa dls borrallons de llana que els xais deixen en els arsos dels caminals, en les argelagues de bosc?... ¿I d’aquells flocs de cànem que l’aire s’endú d’entorn de la filosa de l’àvia? [...] ¿I de la polpa que resta adherida a la pell dels tubèrculs quan prepares el menjar?..."

Ja us heu adonat a partir del fragment anterior, suposo, que fins i tot en les famílies més conscients del valor de les coses i alienes al consumisme hi ha petits detalls que ens mostren que no fan tot el que caldria per conservar el patrimoni. En fi, tornem a la història. Al final resulta que els follets troben i retornen tantes coses que Mariagna pot fer el vestit de casament de la seva filla i fins i tot regalar-li una joia, i, a més, la família podrà subsistir molt de temps (després ja es veurà) sense preocupacions tot i que segurament la mare ja no tornarà a veure en Nick perquè tindrà molta més cura de tot el que posseeix.
“Mariagna ensenyà a les seves tres filles a comprendre, a cercar, a estimar, el tresor de les petites coses, d’aquelles que hom creu inútils i, no obstant, són quantes vegades, font dolcíssima i fecunda de consol i de benestar!... "

Com sempre, doncs, un final moralitzant i optimista en uns història que reflecteix la penúria econòmica en què es trobaven abans de la guerra civil una bona part de la pagesia del país, que anys abans havia estat almenys relativament benestant si no rica. Serveixi aquest post per recuperar la seva memòria, perquè d’ells, que van viure sense subvencions, crèdits tous i altres ajudes, depèn en bona part la prosperitat actual del país.

Però no acabaré aquí, d’aquesta manera tan sobtada, perquè malgrat que el conte ha arribat a la seva fi, el llibret s’allarga una mica més. Si heu llegit totes les misèries que afectaven Mariagna i la seva família, segur que voldreu saber quina solució tenien ella i els que com ella patien la falta d’ajudes oficials pels volts de l’any 31. Demà trobareu la solució definitiva que, evidentment, no pot dependre de l’arbitrarietat dels fantàstics follets que tal com apareixent se’n van i et deixen, a la llarga, amb una sensació de precarietat.