jocs de cartes

Comença la guerra dels estatuts. Després del precedent de l’espectacular, però inofensiva escaramussa del Pla Ibarretxe, aquesta tarda començarà –ha començat- la primera batalla al congrés espanyol. Ja ha arribat a Madrid, encara que potser també havia sortit d’allà, el primer intent de reforma d’un estatut, el del País Valencià.

Potser no és gaire correcte parlar de guerra, potser s’hauria de comparar amb un concurs de cartes en què es juguen diverses partides i on diversos participants van guanyant i perdent bases. No hi ha dubte sobre qui guanyarà la primera partida, encara que entre els simpatitzants de la parella guanyadora s’alcin veus hipòcrites que diguin que s’ha d’anar amb compte amb els altres, que no els deixin fer tantes bases o fins i tot que s’haurien de canviar els carteristes (no, la paraula no deu ser carteristes, però ara no me’n ve al cap cap altra). No ho acabo d’entendre, perquè a mi em sembla que la majoria dels jugadors són força amics i que aquesta partida és només un entrenament.

En les altres partides que es realitzaran, intervindran alguns dels mateixos jugadors d’ara: els guanyadors amb la moral més alta, i se n’incorporaran de nous. És aviat per dir com quedarà la nostra partida, però em temo que tant si guanyem com si perdem, quedaran en mans de l’oponent moltes bases que pensarem que haguessin pogut ser nostres. Perquè en els jocs de cartes, guanyi qui guanyi, tots pensen que ho haurien pogut fer millor, ningú queda del tot satisfet, tots es dolen de la inoportunitat de llançar aquella carta que s’hagués pogut guardar per més endavant o que, al contrari, potser hagués pogut sortir en la jugada anterior.

Sigui com sigui, qui sempre queda més insatisfet és l’espectador que assisteix a un joc en què té poca cosa a fer, perquè els professionals mai no els convidaran a seure a la taula, ni tan sols per fer un entrenament. És clar que a l’espectador sempre li queda l’opció de comentar les jugades i aconsellar els jugadors i pensar que ell ho hauria fet molt millor i enfadar-se amb els professionals a qui animava si se’ls ha girat la sort. Ja és alguna cosa. De totes maneres, el plaer del joc li haurà estat negat.

I de moment les coses són i seran així. Quan arribi el moment, ja parlarem del joc. Esperem que no es facin massa trampes.