En Sani ens parlava abans d’ahir de James Nolan , escriptor nord-americà de Nova Orleans que havia residit uns quants anys a Barcelona i que va fugir est enllà de la ciutat arrasada fins arribar a Barcelona. A “L V”, saltant-se la norma, l’han tornat a entrevistar a “La contra”. Hi ha unes frases de la primera entrevista que reprodueix en Sani que ara prenen un nou sentit: “envidio el modo mediterráneo de vivir que ustedes están abandonando para seguir el que nosotros ya no queremos. El coche está ahogando sus vidas”. Ara, la ciutat literalment ofegada és la seva, però l’ofec de la seva ciutat, com podem llegir i intuir, ja venia de molt abans i és una situació contra la qual ell ens adverteix. Tranquil Nolan, no et farem cas.
Anant a l’entrevista d’avui, em crida l’atenció, o potser no tant, el que plana del principi al final: la falta de planificació en el país més... del món, la incapacitat de resposta digna en el país més... del món, la precarietat dels valors ètics en el país més... del món, la perplexitat dels mateixos americans quan davant de la crisi interna (no provocada per l’omnipresent i amenaçador terrorisme dels incivilitzats) s’han adonat que la seva administració els tracta com a iraquians. I han necessitat que la força de la natura els alerti sobre com són les coses al país més ... del món.
James Nolan és un dels privilegiats de la vella Nova Orleans. Vivia en el barri francès, allà on els efectes de l’huracà van ser menors i la renda per càpita més alta. I Nolan ha emigrat, de moment ben lluny, com ho han fet milers dels seus conciutadans en el procés migratori més gran als USA des dels anys 60. I molts ja no tornaran perquè els USA és un país de gran mobilitat interna i trobaran una feina que els farà arrelar en un altre estat, o potser només serà un primer descans en un llarg viatge cap al no-res. D’aquests negres de les pintoresques cases de fusta n’hem sentit poques veus amb discurs estructurat, només se’ns deixa escoltar els seus sentiments més immediats, el seu blues tallat per l’altre blues inacabat del veí.
Nolan –i perdona que personalitzi, James- diu que se sent avergonyit del seu país i es troba a gust aquí, en el nostre país, on les coses són encara ben diferents. Tant diferents, James? Per quant de temps? No ens enganyis.
Converses agafades al vol
Fa 2 hores
4 comentaris:
Que l'administració pública ha fallat a Nova Orleans és evident, ara bé, que una catàstrofe d'aquesta enormitat cal contextualitzar-la també és cert: el nordamericà és individualista fins al moll de l'os (sé que generalitzar és incorrecte), emperò, per entendre el que passa cal tenir coneixement del que està passant: hom entén la llibertat com allò innegociable.
El problema,met, és que allà l'administració pública està en mans de la privada, i això no és bo. Esclar que el contrari tampoc és bo.
Irresoluble.
Coincideixo molt amb tu en el teu segon paràgraf, crec. En canvi, l'últim, em planteja dubtes. Jo diria que, sense conèixer gaire aquell món, les coses, per aquí, encara són una mica diferents. Segurament és raonable preguntar-se fins quan, però també´em sembla que ho és, ser una mica optimista i pensar que hi ha coses que, culturalemnt, ens en separen un bon troç, encara i que duri per molts anys.
La meva experiència, albert, em diu que ens semblem molt més ara que fa trenta anys, per exemple, i que les diferències, algunes potser notables, es van escurçant.
En la darrera part del tercer paràgraf sí que em vaig equivocar. I mira que sé com ven la desgràcia dels més pobres. En fi.
Publica un comentari a l'entrada