15.9.05

ens veurem ... i ballarem

Va, acompanyeu-me: feu uns passets de ball, ara atreviu-vos a fer un salt unint les cames i separant els braços, cap a l’esquerra, uns moviments des del maluc cap amunt esquerra i dreta. Acompanyeu la Maria, la Consuelo, la Rosalia i la Francisca a través de la música de Leonard Bernstein.

Acompanyem Robert Wise, que va morir ahir als 91 anys, mentre la seva dona participava a Donosti en els prolegòmens de l’homenatge que li havien preparat en el festival de cinema.

Deixeu-me manifestar el meu amor a l’amor impossible que ens explica West Side Story. Deixeu-me que el manifesti a través de “I feel pretty” (us la podeu baixar, esclar), que potser no és una de les millors peces de la pel·lícula, però que té una alegria, una innocència i una vitalitat formidables. Deixeu-me –quan us ho podria dir si no?- que us confessi el meu amor impossible d’adolescència –d’infantesa gairebé- per Natalie Wood.

Deixeu-me recórrer al tòpic que no ho és i dir que Robert Wise no ha mort perquè el podrem recordar com a muntador de la que es considera la millor pel·lícula de la història del cinema: Ciutadà Kane, que no és una de les meves preferides, o com a director de Somriure i llàgrimes, Helena de Troia, Vull viure, 55 dies a Pequín, Ultimàtum a la Terra... i d'altres que sovint van tenir més bona acollida entre el públic que entre la crítica.

(Una mica més tard d'escriure això, llegeixo el que en diu mcguffin i que la judith en vol parlar. No sé si d'altres ens en diran alguna cosa.)

P. S. Sembla que la meva condemna a l’ostracisme a catapings s’ha acabat. No sé ben bé com i per què. Certament no hi deu haver ajudat gaire el correu que m’ha arribat avui i que el meu fidel Panda ha interceptat (els designis de Panda també són inescrutables): “Notificación de Panda Titanium Antivirus 2005:El archivo Registre a Catapings.com era potencialmente peligroso y ha sido borrado.”
Ai, ai, ai, Maria!

9 comentaris:

mar ha dit...

pere, però si en un dels meus brisalls deies que no sabies ballar

http://www.gumets.net/brisalls/arxius/2005/07/post_50.php#comments

recordo que a mi em va agradar molt "ciutadà Kane". potser pel moment, per la manera o el perquè la vaig veure (hi va haver un profe de literatura que em va influenciar perquè m'agradés).

"West Side Story" també m'encanta

petons de mitja tarda

miquel ha dit...

Dona, això sí que ho podria ballar, que és de 1961 i m'ho vaig aprendre. De totes maneres, també és una proposta a llarg termini i també mental i ideal... Mira ... ara mateix...

mar ha dit...

2Mira ... ara mateix..."
això vol dir que estàs ballant?

uuupppsss
:)

miquel ha dit...

Ara ja no, que no aguanto gaire.

mar ha dit...

bestieses... no diguis això... sinó aquell "carallot" que tu ja saps seguirà pensant que no ets (som) capaç (os) de seguir-lo per dalt de les muntanyes...

encara no tinc el carnet de ball ple del tot, o sigui que te'n reservo un (a veure que tal balles)
(somriure)

miquel ha dit...

mar, estic veient que haurem de fer algun post a mitges, dialogat (o trialogat, encara que ens quedem enrere). No ens podem quedar en les ombres dels comentaris.
Apunta'm al carnet, però que sigui dels primers i deixa'm parlar abans amb els músics.

mar ha dit...

pere, no se t'acudeixi treure a la llum tot el que et dic aquí en privat...
i si ho fas, posa-m'hi un altre nom (sinó tots els que m'omplen el carnet de ball es posen gelosos)

està bé, sigues dels primers i parla tot el que vulguis amb els músics (de tota manera faran el que jo els digui)

aiii... vaig a dormir (tot i que no tinc son avui)
petons

Grigri ha dit...

uuuui, ahir vaig veure la presentació del Festival de Cinema de Sant Sebastián i vaig escoltar la trista notícia.. per només un dia l'homenatge ha esdevingut "homenatge pòstum".
La veritat és que estic molt faltada de clàssics del cinema, no trobo mai el moment de posar-me a disfrutar dels gran clàssics, però West Side Story i Sonrisas y Lágrimas no se m'han escapat. Ans al contrari, les he vist mooooltes vegades i, el que és pitjor pels meus veïns, les he cantat moooooltes vegades!!
Recordaré sempre la primera vegada que vaig veure West Side Story: al teatre de la parròquia del barri feien projeccions de películes (totes més velles que el 'napeu), tenies tot el diumenge a la tarda ocupat de crispeta en crispeta.. Un dia van passar aquesta pinícula.. i em vaig emocionar tant, vaig plorar tant!!! És que recordo el moment com si l'hagués viscut la setmana passada i estem parlant de 20 anys enrere!!! ejem...

Gràcies Robert Wise

miquel ha dit...

Sóc una tomba... mar. I no m'amenacis amb els músics perquè...

A mi també em va emocionar molt, tot i que no sóc gaire amant dels musicals. Però el vaig trobar completament diferent, més creïble. Jo el vaig veure abans que tu per primera vegada, just acabat d'arribar a Barcelona, al cine Aribau. Me'n recordo perfectament.
Només cantes, grigri? I el ball?
Gràcies també a Berstein. Ja sé que N. W. és una qüestió personal.