retroneologisme

Avui he tornat a llegir la paraula colpejar en dos textos narratius actuals. És possible que ja us hagi dit alguna cosa sobre aquest mot en altres ocasions, no ho recordo. De totes maneres, ara hi torno, perquè encara no he esbrinat el motiu del seu ús abundant i en progressió.

M’explico. Jo, des de sempre, he fet servir el nom cop i el verb copejar. És el que vaig aprendre de petit, des d’abans de copejar-me el cap de tant en tant amb la taula a la qual a penes arribava, des que amb els companys d’entremaliadures copejava alguna porta del veïnat i fugíem ràpidament només sentir els passos que s’apropaven per obrir al suposat visitant, des que en algunes incursions campestres en menjàvem la fruita caiguda de l’arbre, copejada, perquè encara no arribàvem a segons quines branques ... En fi, no insistiré perquè ja deu haver quedat clar. Molt més tard, llegint textos literaris medievals –i fins i tot de la renaixença-, em vaig adonar que el meu copejar es devia haver dit abans colpejar, és a dir, que jo estava fent servir un mot que havia canviat, que havia perdut la ela –una tendència evolutiva normal-. Més endavant, em vaig sorprendre quan vaig constatar que en textos moderns de diversos gèneres anava apareixien el que jo considerava un arcaisme ja superat. Pensava, no obstant, que es tractava simplement d’una opció literària d’algú que com jo feia servir la paraula més moderna però que tenia ganes de cridar l’atenció, de jugar amb el lèxic... ja sabeu com són els escriptors, sobretot els poetes. Amb el pas del temps, aquell colpejar esporàdic es va anar convertint en un colpejar incessant, inevitable, gairebé en l’única forma verbal. Ningú ja no copejava.

No diré que aquest fet em preocupava, però sí que em preguntava internament què és el que havia passat. Arribat un moment determinat, també interrogava companys i amics de Barcelona (als del meu poble no em calia preguntar-los res perquè seguien parlant com sempre) sobre el seu ús del vocable, sobre si el feien servir des de petits. La majoria no ho tenien gaire clar, però em deien que ells segurament dirien donar cops i els més il·lustrats em responien que si haguessin d’escriure aquest concepte, triarien colpejar. De fet, es pot dir que no eren conscients que s’hagués produït cap canvi. Feien servir cop i no colp, però en canvi deien –o escrivien- colpejar i no copejar. Podeu entendre perfectament que aquestes explicacions no em deixaven satisfet.

Consultar dicionaris tampoc no m’ha servit de res. Deixem de banda l’etimològic de Coromines, que dedica espai a cop i colp, però no a copejar i colpejar. El DCVB, tampoc no m’aclareix la qüestió. Si busqueu colpejar us diu que heu d’anar a copejar. Allí us posa la definició, però, curiosament, tots els exemples són de colpejar, absolutament tots! En cap cas és parla de l’àmbit d’ús geogràfic de cada variant, tal com es fa en altres paraules. Tot i així, en l’apartat final sobre la pronunciació de la paraula, que reproduiré a continuació, es deixa anar una mica de llum:
Fon.: kupəʒá (pir-or., or.); kopeʒá (occ.); kolpeʤáɾ (Cast., Al.); kolpeʧáɾ (Val.); kopəʤá (mall.); kupəʤá (men.); kulpəʤá (eiv.). (No us importa, veritat que no m’hagi entretingut a refer les fricatives? No cal.)
Fixeu-vos que apareix la ela en el cas del País Valencià i a Eivissa.

Les úniques conclusions a què puc arribar de moment, vistos els antecedents que tinc, i tenint en compte que avui ja estic cansat d’escriure –i possiblement vosaltres de llegir-, és que:
a) Ens trobem davant d’un subtil procés de colonització lingüística dintre del mateix territori fomentat per ves a saber qui: algú del País Valencià o d’Eivissa que s’ha volgut venjar de la colonització lingüística més poderosa i evident d’altres llocs del territori de parla catalana. Per alguna cosa es comença.
b) Assistim al renaixement d’un esperit romàntic generalitzat entre els escriptors (no crec que l’aparició de colpejar sigui el fruit d’una circular interna secreta) que han optat per fixar la mirada en l’esplendor literària d’altres èpoques.
c) Es tracta d’un fenomen espontani inexplicable que només m’ha agafat per sorpresa a mi.
d) Certs sectors del país pensin que copejar algú fins a deixar-lo baldat no és reprovable, però que l’accepció “anar de copes” pot ser perillosa de cara la promoció interna i externa de la ciutat. Que una cosa és copejar i l’altra que els copejats vomitin pels carrers.
e) La combinació d’alguns o de tots els punts anteriors, o d’algun altre fet que, ara per ara, se m’escapa.

Des d’aquí us adverteixo que continuaré investigant el cas fins que arribi a una conclusió que sigui realment inqüestionable. Mentrestant, si algú de vosaltres vol avançar-me la solució del misteri, deixo constància que li quedaré summament agraït, perquè m’haurà estalviat moltes hores de treball de camp i de consultes erudites.

En fi, espero que l’exposició dels meus pensaments més íntims no us hagi trasbalsat. Sigueu benèvols, no em copegeu els que heu arribat fins aquí, que tampoc no m’agrada convertir-me en l’ase dels cops.