dels normals, l' (el) anormal, els gossos i el ratolí

El concepte d’intel·ligència és tan ple de matisos que de vegades un es troba una mica perdut i no sap quin triar-ne. Habitualment s’associa aquest concepte a la memòria i a la capacitat de relacionar que té una persona. En els darrers anys es parla i es valora l’anomenada intel·ligència emocional. I aneu posant tots els adjectius que us sembli. A mi, cada vegada més, em sembla que la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a l’entorn i de treure’n profit, i no parlo necessàriament de profit material, que també.

Difícilment es pot considerar intel·ligent, segons aquesta concepció, aquell qui només sap dir la veritat, perquè amotllar-se al món que t’envolta i treure’n algun benefici comporta la majoria de vegades haver de mentir o de callar el que penses. I des d’aquesta perspectiva, el protagonista de El curiós incident del gos a mitjanit té molt poques possibilitats de sortir-se’n de les situacions que se li presenten. En Christopher , de 15 anys, pot ser un geni de les matemàtiques i potser acabarà brillantment una carrera de ciències, però no té cap possibilitat de triomfar socialment en el món en què viu perquè la seva intel·ligència emocional i pràctica(*) es troba a anys llum de la dels seus contemporanis, que no tenen gaire temps ni capacitat per acostar-se a la seva singularitat, al seu pensament essencialment lògic, per molt que el noi vagi captant que la conducta de la gent es mou per estímuls i interessos diferents als seus i intenti adaptar-s’hi per sobreviure. Els nois com en Christopher són escassos, rars, potser fins i tot perillosos en aquesta societat que reivindica la llibertat i la diferència però sempre dintre d’un ordre, en què els diferents es puguin comunicar i, si convé, associar.

En Christopher, que assisteix a les classes d’una escola especial on la barreja de coeficients intel·lectuals i de sensibilitats és enormement diferent, es troba una psicòloga que l’entén perquè té temps i ganes d’entendre’l –i en sap prou- i el va guiant en aquest territori estrany anomenat Terra. I una de les teràpies, diguem-ho així, és escriure un llibre amb les seves experiències, que el protagonista va dividint en capítols encapçalats per un número primer i no pels avorrits 1, 2, 3... ( aquí no puc deixar de recordar la poc valorada pel·lícula Contact, de Robert Zemeckis, en què la civilització superior de Vega, amb qui Jodie Foster té el primer contacte, estableix la comunicació més primària amb els subdesenvolupats humans a través dels números primers). A través d’aquests capítols i a partir d’una anècdota, la mort del gos de la veïna que Chris intentarà resoldre emulant els mètodes del seu admirat Sherlock Holmes (no ho sabia, jo, que la frase “elemental, estimat Watson” només apareix a les pel·lícules i no a les novel·les) , el lector va entrant en la vida i el pensament del protagonista. Després d’uns quants capítols veiem que no aconsegueix descobrir directament l’assassí del gos perquè abans rep la confessió de l’homicida i que l’aventura policíaca inicial ha anat deixant pas a l’aventura vital general del personatge que acaba amb un final obert no necessàriament esperançador, com la vida mateixa.

El curiós incident comença amb un to d’humor que continua mantenint fins al final, però el lector s’adona aviat que sota aquest distanciament hi ha la duresa, amb poques concessions, d’una existència que té dificultats de desenvolupar-se amb naturalitat perquè no és “normal” i aquesta anormalitat no només l’afecta a ell, sinó que actua sobre els qui l’estimen que han d’esforçar-se per entendre’l, per ajudar-lo en un procés d’adaptació inevitable. I els qui l’estimen no sempre aconsegueixen vèncer les dificultats que aquest amor comporta. En darrer terme, per exemple, En Chistopher és el motiu de la separació dels seus pares –i també del seu retrobament posterior-.

Cal llegir el llibre? Bé, sembla que molts dels qui escriuen en els blogs ja ho han fet (fins i tot veig que ha aparegut en el famós “Rincón del vago”, en l’apartat d’Ètica) i les seves valoracions són diverses: Xavi Caballé, Un que passava, ulyse, l’anna, en litus... L’Eva Piquer en parlava al diari “Avui”... Cal llegir-lo, però? Doncs jo crec que sí, si teniu més de 15 anys. Si el voleu recomanar a gent més jove i amb finalitat didàctica, crec que, en general, us equivocareu, encara que com diu algú com un retret, el protagonista pateixi només una forma lleu d’autisme.

I si algú es pregunta perquè parlo d’un llibre que ja gairebé tothom ha llegit li hauré de respondre que perquè jo me l’acabo de llegir fa poc i perquè m’ha agradat. I m’agrada parlar de les coses que m’agraden, encara que preferiria més dialogar amb vosaltres sobre el tema i podríem debatre sobre la visió el món, l’estil, les metàfores i en Mark Haddon..., però aquest mitjà no admet massa floritures i jo no participo en fòrums.

(*) I quan sóc en un lloc nou i ho veig tot, és com si un ordinador estigués fent massa coses a la vegada i el processador central se saturés i no quedés gens d’espai per pensar en res més [... ] i he de tancar els ulls, posar-me les mans a les orelles i gemegar, que vindria a ser com prémer les tecles CRTL + ALT +SUPR per tancar tots els programes, apagar l’ordinador i tornar-lo a reiniciar, perquè així puc recordar què faig i on se suposa que vull anar.
Per això sóc tan bo en escacs, matemàtiques i lògic, perquè la majoria de la gent es podria dir que està cega i no veu la major part de les coses, i malgasten una barbaritat de capacitat mental amb coses que no tenen res a veure i són estúpides, com ara “No sé sí m’he deixat el gas obert”.