subactualitat

Arribo a casa passades les dues i em faig el dinar. Mentre el vaig fent i dino veig i escolto les notícies de TV3. Anuncien el nou programa d’Àngels Barceló, la filla pròdiga (o tieta, germana, mare, amant..., el que us vagi millor). El podrem escoltar i/o veure (l’altre dia Cuní confessava que el seu programa matinal segueix l’estructura pròpia de la ràdio, és a dir, la de les veus que fan companyia sense necessitat d’estar pendent de l’aparell -la pantalla-) els dijous, a partir del dia 6 d’octubre, “en rigorós directe” (quin és el directe no rigorós?). En els seu “infoxou” podrem seguir notícies de tot tipus, i la pròpia Barceló ens deia avui que encara està perfilant els darrers detalls per aconseguir que l’actualitat i la informació “enganxin” els espectadors.

-Vaja –m’he dit a mi mateix-, un altre programa que no parlarà de l’Àfrica. I si jo escric avui –sense dir res substancial, és veritat- sobre l’Àfrica és perquè he vist una altra vegada aquest intent de sortir de la misèria, la fam i la mort que han tornat a protagonitzar a Ceuta i a Melilla els eterns nòmades que busquen la salvació en uns països que els ignoren –ignorem- fins que els fan –ens fan- nosa, en uns països que no veuen en els africans negres més que una molèstia que es pot convertir en un maldecap important si no es regula. Escric sobre l’Àfrica perquè ahir sentia el que deia Sánchez Piñol, mentre somreia -perquè ell s’expressa enmig de somriures- sobre el Congo i els seus milions de morts. Esmento l’Àfrica perquè m’ha cridat l’atenció sentir-ne parlar dos dies seguits. M’estic referint a l’Àfrica subsahariana, ja m’enteneu. No és que a mi, com a vosaltres, suposo, m’interessi especialment l’Àfrica. Si desapareguessin tots els seus habitants, si és convertís en una mena d’Atlàntida virtual o real, no crec que la meva vida canviés gaire, no crec que hi pensés massa temps. Total, suposo que ens continuarien passant els documentals sobre animals pel 33 o per TV2 i que encara podria trobar en els llibres la informació sobre les cultures desaparegudes que aquí, a casa, potser més aviat em produirien una cert malestar.

No us penseu, si avui escric sobre l’Àfrica és perquè en aquest moment no sé m’acut cap altre tema. De què us podria parlar avui? Si a la feina he fet més o menys el de cada dia, si no he començat cap lectura nova, si la conclusió de l’assumpte de l’Estatut la sabrem demà, si no sé què puc dir sobre el 70è aniversari del POUM, si el fet que Obaba sigui la representant espanyola als Òscars em deixa fred...

Deixeu-me, doncs, que avui doni un toc exòtic al post. I no incloc el mapa del continent, que encara us faria perdre temps aprenent els noms de països que ni vosaltre ni jo visitarem mai.