va com va

Sense voler-ho, sense planejar-ho, sense posar-hi la voluntat, cada cop em torno més intransigent amb els partits polítics, amb aquells qui, sense estar-ne afiliats, en defensen un o altre, també amb els qui els critiquen, amb els qui en defensen les seves decisions sense cap raonament lògic perquè en tenen el carnet o la simpatia, amb qui justifica les seves actuacions dient que són un mal menor. Cada dia veig amb més escepticisme com la gent que té algun poder en els partits, però també tot els altres que els secunden o fins i tot els qui hi “creuen” i estan a favor o en contra, pensen que el món (i aneu baixant de categoria fins arribar a l’esfera més petita de poder institucional) ha de dependre de les seves decisions, per bé o per mal. Les decisions que sorgeixen dels partits en el poder o en l’oposició (l’oposició en un lloc és força majoritària en un altre) tenen en compte un període de temps tan insignificant, van tan a remolc dels fets, estan tan pendents de la propera legislatura... que és vergonyosa l’actitud dels humans (no dic ciutadans perquè em sembla una paraula d’un significat massa concret dintre de la globalitat del món , en la relació persona amb el seu entorn) que, suposadament racionals, entren en el joc.

Només cal fer una mirada a qualsevol actuació per adonar-se que el joc tradicional de governats i governats és un disbarat. No ho comento i afegiu vosaltres les actuacions que s’acostin més a la vostra experiència personal i a la vostra sensibilitat: els impostos indirectes per sanejar la Seguretat Social que no es podrà sanejar perquè és un caos i un conjunt de despropòsits (podeu fer-ne un tast a la columna de Porcel d’avui), els orígens del desastre de Nova Orleans i les decisions immediatament posteriors de l’incompetent i els seus sequaços de l’estat policial, la retallada de prestacions socials de països capdavanters de la “societat del benestar”, la venda d’armes a canvi de petroli i altres productes –o viceversa- , la incongruència d’enviar l’Estatut al Consultiu per acabar dient, fa no fa, el mateix que abans, la manca de vergonya d’un polític que no s’assabenta del motiu pel qual el convoquen a una reunió i d’un convocant que no acabem d’aclarir perquè convoca... I ja no parlo dels grans problemes de fam, de pobresa, d’agressió al planeta, de supervivència i dignitat a mig termini perquè aquí les respostes polítiques són patèticament ridícules.

-Cony, i tu que proposes? - podria preguntar-me algun innocent. Doncs no proposo res. Constato. Veig. Tinc un bon dia que em permet dir-vos el que ja sabeu: que s’acaba un cicle i que fins ara sempre n’ha començat un altre. Preveure el futur, jo? No sigueu babaus, jo sóc un més entre vosaltres. I com vosaltres no crec que sigui “La Caixa” qui reculli els papers de la gespa o qui ajudi a baixar les escales a la que porta cadira de rodes, per molt que ens ho vulguin fer creure a través d’un anunci providencial I, com vosaltres, menjo, bec i dormo cada dia, i protesto des del blog contra l’ajuntament, i escric el meu post quasi diari, i, més tard, si trobo temps, m’asseuré a llegir el llibre que toca i escoltaré una mica de música, i també em guanyo el sou amb la meva feina més o menys satisfactòria, no us penseu... I demà serà un altre dia i us parlaré d’una altra cosa. Ja ho sabeu.