amor, amors (2)

En un comentari a Literatures, en Sani, no sé si amb un punt de perversió, em tempta: aprofitant que esmento la nova convocatòria del premi Lletra al millor web de literatura catalana, m’anima a participar-hi. La veritat és que les meves possibilitats de resultar guanyador són nul·les, però sobretot, ara, no vull abusar de la paciència del jurat. Perquè llegir-se set-cents post, és a dir, set-centes pàgines o més, és fer-los una mala jugada, que altra feina té el jurat que emportar-se impreses a casa totes les meves consideracions i dèries i passar-se nits en blanc per acabar decidint que no és això. Perquè, evidentment, si jo decidís presentar-me, s’haurien d’empassar tot el que he anant escrivint, oi? No podrien únicament llegir els posts senars o un post de cada mes triat a l’atzar, oi? Perquè, i si els post número 666 em redimís tota la resta?

Va, Sani, no siguem dolents, deixem-ho córrer, que els membres del jurat bé deuen tenir família i altres activitats més interessants que les passar-se dies i més dies intentant complir un deure autoimposat i amb vocació de servei al país, i no serà un diletant com jo, a qui un bon dia se li acut: “jas, aquí us ho deixo, ja us ho fareu!”, qui els empenyi a la desesperació. Encara que si compto amb el teu vot...

Saps que et dic, que desaparec durant uns dies i m’ho vaig pensant. I com que no m’agrada marxar sense una bona raó, tanquem el cercle, ni que sigui momentàniament, deixem-nos de cabòries i allarguem aquestes nits que es tornen a preveure acollidorament plujoses, un bé de Déu per a les herbes del país.

Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor.
Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

Maria Mercè Marçal

P. S. A L’efecte Jauss em recorden els 35 anys d’absència de Ferrater (el meu era amb bigoti i clavell a la solapa). Quan ens fem grans ens sembla que tot va ser ahir i que l’ahir real no existeix. Em rellegeixo l’entrevista de Federico Campbell i copio la darrera pregunta i resposta:

-Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él.

-Eso me divierte, porque si me hubieses pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y las mujeres que han pasado por mi.

Més senzill no pot ser. Ei, que parlem de la seva poesia, no d’ell.


Segon P. S. Em sorprèn veure Rubianes a “L’hora del lector”. Rubianes em diverteix i, a més, exemplifica, com a mínim, dos personatges arquetípics, un a la baixa i l’altre a l’alça: un dels darrers exponents públics de la literatura oral i un dels nous exemples del perfecte bilingüe. Us heu fixat quan ha dit que en Ricard Salvat li va concedir un excel·lent mentre que a Roda només el va premiar amb un sobresaliente? Aquesta intervenció sintetitzava perfectament la doble faceta.