esborrany precipitat i definitiu

La Júlia em dóna l’empenta virtual que em faltava: me n’hi vaig. Només entrar, a la dreta, un marbre d’Arno Breker amb un relleu d’Orfeu i Eurídice de l’any 44, potser una premonició de la baixada a l’infern i d’una salvació aparent. I després, més marbres, quadres, esboços –les aquarel·les són la meva debilitat-, documentals, textos, músiques... La Música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin, fins al 27 de maig a la Pedrera.

M’emprenyo amb mi mateix perquè més impossible de copsar amb tota la seva magnitud l’exposició. Passejo, m’aturo, prenc alguna nota, em molesta l’espera fins que els qui miren el quadre continuen el trajecte, voldria seure una estona però no trobo el lloc, prescindeixo dels documentals, fullejo els llibres, m’emociono, somric, no escolto la música malgrat que es tracta de música. Necessito més temps. Me’n vaig. A la sortida, en la darrera pàgina anotada del llibre de visites, algú ha apuntat: “I una exposició semblant per Espanya?”

“La “unificació” (Gleichschaltung) va provocar un autèntic èxode de cultura. S’estima en prop de 5500 el nombre d’escriptors, artistes, intel·lectiuls i cinetífics que es van veure obligats a abandonar Alemanya a partir de 1933, xifra que constitueix un 10 % del nombre total d’emigrats. Eren opositors polítics, artistes “degenerats” o “metecs”... El grup més important (prop de 250 individus) era el dels escriptors... "

I la vida continuava i va continuar durant anys amb música, fora i dins dels camps. Ja al principi de la dècada dels trenta es podia intuir què passaria, al menys ara ho sabríem. Ja hi havia hagut els primers enfrontaments. Els comunistes ja havien mort Horst Wessel, un activista de les SA. El seu himne (-se sent? Sembla que el material no està del tot en forma) es convertiria en un dels més coneguts:

Die Fahne hoch! Die Reihen dicht geschlossen!
...

Hisseu la bandera! Ben tancades les files!
Marxeu, SA, amb pas ferm i tranquil.
Camarades abatuts pel Front Roig i la reacció,
El vostre esperit marxa a les nostres files...

I marxaren no només els de l’SA, sinó molts altres, i els dos cops del bombo –escolteu-lo: dos trets secs, definitius; el bombo del dibuix és de Dachau- indicaven temps de mort, de liquidació. Absolutament aterridor i no obstant engrescador.




I el triomf final. I la nova concepció del món i de la cultura.... I la música. Wagner, les òperes, la fi del jazz. La música de fora –brillant- i la de dins –brillant-. La dels camps de concentració. La que, en els centenars de camps, rebia els nouvinguts que no sabien prou bé que no tenien futur. La música que es feia en els camps -calia viure, calia l'aparença de normalitat- , com la de Gideon Klein, ja gairebé al final de la guerra, que va entrar al camp modèlic de Terezin quan tenia 23 anys i que va morir l’any 45, no se sap bé on. Aquesta música que a mi em va semblar que podria servir per acompanyar el Triomf de la mort, de Felix Nussbaum: la dansa macabra que continuava en aquell món deshumanitzat, sense futur, fins que els ossos es desenganxessin.

















Em sento incapaç de transmetre els efectes de l’exposició, de sintetitzar el clar i el fosc, d’expressar la satisfacció i el rebuig, d’abastar per descriure el contingut... Aneu-hi. Jo hi tornaré.

M'ho deixava. Si algú vol regalar o regalar-se per sant Jordi un llibre que no sigui de ficció o sobre ficció, La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin (inclou un CD), que podeu comprar a la mateixa Pedrera, és una bona tria, tot i que les il·lustracions són un pèl fosques.