La Joana m’espera a la plaça de sant Jaume. Em diu que acaba d’escoltar tres poemes de Ferrater. És el torn del president, a qui agafo quasi al final del recitat i, per tant, no puc apreciar els seus avanços fonètics; per altra banda, la meva oïda és lamentable i els vianants no paren de xerrar, cosa que no em facilita l’audició. Perquè en tingueu una idea us el deixo en el moment finalíssim. Algú em sabria dir quin llibre de la Rodoreda llegia (uns posts més avall en teniu una pista, i que consti que no sóc jo el seu professor de català)? Algú em sabria identificar amb precisió el fragment?
Ens estem una estona escoltant algunes intervencions. Qui voleu que us passi? La Lloll amb la Montserrat Roig? Màgnifica! La Carme Elias? La Montserrat Carulla? ...? Demaneu. Mentre intentem escoltar els textos, baixa d’un automòbil negre la Núria Espert. Està primíssima. La veig petita i la noto una mica perduda mentre avança cap a la porta del palau de la Generalitat.
La Joana i jo continuem la nostra ruta de literatura oral que ens porta a l’Ateneu, a la marató de L’auca del senyor Esteve. No aconsegueixo recordar el nom de la noia, i això que sé que el sé. Em doneu un cop de mà? Llegeix un dels fragments que millor defineix el senyor Esteve. En parlaré en un altre moment.
Quina sorpresa veure que el meu antic professor, Joan Solà, continua la lectura. Amb el seu accent nord-occidental va acabant de definir el personatge i el seu entorn. El professor gesticula suaument, posa l’èmfasi que cal a mesura que va desgranant el text. Se li apaga el micro. Somriu mentre li arreglen i es justifica: “dec haver tocat alguna cosa...” Continua. Quin gran llibre! Quan acaba la seva intervenció, marxem.
És l’hora d’anar a buscar els llibres i les roses, però aquesta és una altra història. Encara ara continuo gaudint del plaer de la literatura oral de la diada, d’aquesta literatura que durant tants segles va ser l'única que arribava al poble (al matí poemes de Neruda, interpretats en un petit muntatge teatral).
(Si us falten roses o un poema, us n'hem deixat a la tertúlia.)
7 comentaris:
Jo tampoc recordo el nom, sortia a comentar llibres amb l'Emili Manzano. Ja veig que et vas immergir en la festa!!!
Jo et demanaría que posesis a totes i tots, així poguer gaudir d'aquest plaer. ( Bé, hi ha un que si l'excloguesis no em sabría pas greu...)
Que per cert, no estaria gens malament que es llegís en veu alta de tant en tant... Ja ho déia una mestre a l'entrega de premis, que quasi tots, uns amb més bon peu que d'altres, varen llegir els poemes... i noi... cal practica, oi tant!!
( m'estàs fent patir amb el fragment eh? i jo esperant, però s'ho val, oi tant)
Una abraçada!
aiguamarina
La lectorassa que donéu retratada ací és Mita Casacuberta
Ben cordialment
Quina enveja! Gaudir de la diada tot passejant... quina alegria quan arreplegava els estalvis i sortia a la recerca dels llibres que ja tenia més o menys pensats. Tant de bo ens expliquis com va acabar la jornada.
Salutacions cordials
No creguis, Júlia, a penes dues hores ben aprofitades.
Ja ho veus el sr. Esteve ens ha recordat el nom de la lectora. Uf, aquesta memòria.
De moment una mica de prosa, aiguamarina, la del senyor Esteve. No creguis, que són gaire interessants els fragments que vaig captar: massa soroll de fons, incomplets, etc. No anava preparat.
Tens raó, a mi m'agrada sentir llegir en veu alta, tothom hauria de practicar una mica, és un art difícil.
Una mica de paciència...
Moltes gràcies, senyor Eteve, no podíeu ser sinó vós qui ens donés el nom.
No et pensis, llibreter. Va ser un dels sants Jordis més improvisats i curts, però tens raó molt satisfactori, fins i tot tenint en compte la calor extrema de dues llibreries.
Crec que no en parlaré del final, però la idea general és que un dia subjectivament lleig se'm va convertir en un fi de festa en què vaig recuperar -momentàniament, per suposat- l'amor a la humanitat més immediata.
Suposo que el dia següent de sant Jordi ues donen festa. No? Bé, però i el cansament del deure acomplert...:-)
Toca fer les devolucions, així que de festa res de res; però és tan trist —encara no m'hi acostumo— que m'estimo més no parlar-ne.
Salutacions cordials.
Ho entenc, la solitud del llibreter el dia després...
Per cert, he llegit que alguns llibres en català no els podràs tornar. Un aspecte més de la anormalitat de l'edició en català.
Publica un comentari a l'entrada