post dedicat i per encàrrec

Que el món és petit, fins i tot quan es va a peu, no és cap novetat. Resulta que la Júlia guanya un premi de poesia convocat per Ràdio Molins de Rei (felicitacions un altre cop, Júlia!) i l’Aiguamarina, amiga sense cara de la vella època en què tots dos, i alguns altres, penjàvem a Barcelonablogs, assisteix al lliurament de premis. I totes dues escolten el recitat de poemes. Sé que a la Júlia, com a mi, li agrada Sagarra, i resulta que l’Aiguamarina, passional, s’enamora del fragment de L’hostal de la Glòria i em diu si li puc passar. I m’agrada rellegir el fragment –suposo que és aquest- i li deixo aquí. I així escric el meu primer post demanat, cosa que, en aquest cas, és un plaer. I, de moment, ja tenim un quartet al qual potser s’afegirà algú: Sagarra, l’Aiguamarina, la Júlia i jo.

No cal dir tornar a dir que Sagarra em sembla un escriptor excel·lent, però ho repeteixo, encara que no insistiré en la seva obra i en l’oblit d’un dels autors més populars del seu temps, ni dels motius de l’oblit, que en bona part són extraliteraris. En canvi, em centraré en aquest fragment. Capta Sagarra l’”ànima femenina”? Val encara avui, el que diu la Glòria? Emociona encara? Els sentiments expressats, són només propis de les dones, si és que ho són, o els homes també els comparteixen? Arriba la llengua i el vers de Sagarra? ...?


ROSER: El que li passa al teu [cor]? No m’interessa.

GLÒRIA: Oh, bé, no cridis, que per aquest menjar
són iguals la criada i la mestressa,
i, en el meu cas, també t’hi pots trobar.
Mira, Roser: les dones som callades
amb això de l’amor i el sentiment,
i ens fa vergonya i tot, que les mirades
traeixin la cremor que ens va encenent.
I ens repintem els llavis d’alegria,
i un xic esquerpes per matar el sanglot,
amb la feina i la casa tot el dia,
fem veure, desmenjades, que això és tot.
I això no és res: és el vestit de fora,
això és perquè la gent pugui pensar
que l’amor sols és fruita de mitja hora,
i amb la rutina la passió se’n va.
Però, Roser, quan ets de bona mena,
quan ets de les que gasten crit i plor,
l’única cosa al món que val la pena
és saber que t’estimen de debò.
Quan un home és ben teu, deixa’l que rigui,
duus al vestit un gran clavell encès,
i a l’espatlla no et dol la creu que sigui
i vas tirant, i no tens por de res!
Però, Roser, si hi ha una ombra petita
en els seus ulls que et costa d’esbrinar,
si un dematí et comença una sospita
i al cap d’una hora ho vas veient més clar;
i després la sospita ja és certesa,
que són coses que es senten amb l’olor,
i quan pares la galta i ell la besa
sols t’hi deixa una marca de fredor;
i ara ´s una mentida disfressada
i ara una relliscada i un descuit,
i li vols trobar el cor d’una vegada
i te n’adones que el seu cor és buit;
te n’adones d’una mirada sorruda,
que ja no pot fingir, que li ets un pes,
i acabes per estar ben convençuda
que l’home que tenies te l’han pres...
Aleshores, Roser, vius a la quadra
com una bèstia que no pot tirar
i et desficies epr saber quin lladre
t’ha desbancat i t’ha guanyat per mà.
La feina t’aclapara i et castiga,
res del món no et distreu ni t’entreté;
en cada dona veus una enemiga,
en cada dona... m’has comprès ben bé?...
Vols esbravar-te amb ell però recules,
no saps si dir-li tot o girar full,
i calles, i somrius i dissimules,
perquè és clar, també tens el teu orgull.
I, mentre que el teu cor sagna i vigila,
vols creure en una il·lusió que et fas,
i és que potser respiraràs tranquil·la,
que et venjaràs i no l’estimaràs.
Però és inútil, i tampoc no hi guanyes;
aquesta angúnia et lliga més amb ell,
la gelosia et crema les entranyes
i no pots arrencar-te’l de la pell.
I per calmar la febre i els desficis,
perquè aquest home retornés a tu,
faries els més aspres sacrificis,
faries tot el que no ha fet ningú,
i daries la sang d’una vegada
per no sentir-te soledat que es fon,
per no sentir-te la dona abandonada,
que és la cosa més negra d’aquest món!...

ROSER (amb una barreja d’emoció i de ràbia contingudes)...

Josep Maria de Sagarra. L'hostal de la Glòria (fragment)