tu no t'equivoques mai?

Som tres. Una té la mateixa edat que jo i a l’altra li doblo, bé al menys és la conclusió a què arriba: té cinc anys i jo en tinc dos, de cincs.

Dos de nosaltres ens hem proposat caminar fins arribar a les orquídies, a l’altra tant li fa, la qüestió és que el camí sigui distret, i té raó, no és el què desitgem tots?

Mentre fem via anem parlant, jugant (veig, veig... -la petita fa trampes-), rient, detenint-nos a observar les formigues d’abril que han deixat, poc previsores, el paraigua al niu:

És petit el gra de blat

i molts fan créixer la pila.

-Jo sóc la que més vigila

que tot estigui endreçat.

La pellofa de moresc

rossa és i nutritiva.

No colliu, la comitiva,

tèrbola bola de vesc!

Portem dol i anem per feina;

amb les mans, sense cap eina,

treballem en grups de mil.

I quan l'estiu s'enderroca,

entre l'arrel i la soca

resistim fins a l'abril.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. Angle Editorial.

















Falten potser set o vuit minuts per arribar a la fita proposada.
-Tinc una gana que em moro!
-Mira, arribem fins allà i tombem.
-És que no em puc aguantar.
- Però si fa una estona que has berenat...
-...

No valen estratègies de distracció, cal girar cua. Jo continuo i els dic que ja les atraparé. Al cap d’un instant de refer el camí, les veig que vénen cap a mi. La Joana l’ha mig convençuda que si em deixaven sol em podia perdre. Mitja hora llarga de tornada.
-Tinc una gana que em moro!
-Però...

Arribem al poble en bones condicions i just quan estem a punt de travessar el pas zebra:
-Tinc set!
-Però no deies que tenies molta gana, que no et podies aguantar, i ara només tens set?
Em mira severa, segura de si mateixa, impertorbable, potser amb una mica de menyspreu; fixa la vista en els meus ulls:
-Tu no t’equivoques mai?

Contundent. La miro fixament i menteixo, que n’aprengui:
-En qüestions de menjar, mai!

Aixeca el cap i tomba la mirada, pensa que sóc més aviat imbecil i travessa la primera el pas zebra. Aquesta és la meva nena! Cap paraula inútil a un dèbil mental que no sap distingir entre les necessitats enganyoses del cos i les exigències superiors de l’ànima.