demà...

Ahir –de fet, avui- vaig arribar dels meus mars del sud. Vint dies sense contactes internàutics, sense bloc ni blocs, sense res més que els ritmes de les ones d’una mar benigna que no saps on s’acaba, de cels poc ennuvolats, dels camps i els seus arbres, els seus tactes i les seves olors, de la calor dels dies més llargs que encara són curts, de les nits curtes que són realment curtes i fan de bon dormir, de trens que passen per davant de casa tan ràpids que no tens temps de pensar si els vols agafar o et vols quedar, de persones i animals gairebé oblidats, de retrobaments i comiats, de lectures lentes, de solituds i multituds...

Vint dies que passen com un buf i ja tornes a estar aquí escrivint no res. I demà miraràs més atentament aquesta vida virtual que continua bullint i escriuràs una mica al bloc –bé, potser més aviat retocaràs el que vas escriure ahir o en dies passats- i deixaràs, segurament, algun comentari, i si no en deixes... Demà, demà...