dietari de l'Ampolla (1)

¿I què són les notícies? Són històries a mig desenvolupar-se. De manera que l'addicció a les notícies és l'addicció al desenllaç de la història. ¿Em segueixes, de moment?
[...]
La gent comprova si hi ha notícies dues o tres vegades al dia: vol dramatisme...

Steve Toltz: Una part del tot.

Aquests dies he estat poc addicte a les notícies, a les novetats, a les històries externes sense conclusió i a qualsevol possible dramatisme dels desenllaços. M'han interessat més les petites històries amb desenllaços coneguts en què les variacions -res no es repeteix- i les sorpreses són mínimes, insignificants, assumibles i, també, i s'escau, gratificants. M’han interessat –o era el que hi havia o he volgut o sabut veure- fragments d’històries o ni tan sols això: només moments sense història.

Vet aquí, doncs, aquests fragments (inicis, nusos, desenllaços, o les seves ombres) que no són ni seran notícia, que no tenen cap dramatisme. Si entremig hi alguna història o notícia sencera, és simplement perquè a vegades no és pot obviar la realitat.

No se m’acut l’adjectiu adient per acabar de matisar aquest dietari: fragmentari, mínim...? Qui sap si cal.


Primer dia

Veig el darrer partir de la selecció espanyola. La Joana sosté que en les semifinals Puyol va fer el gol per tal que l'enfrontament per la tercera i quarta plaça del mundial no interferís en el desenvolupament de la manifestació; potser té raó, perquè avui, en la final, els esforços de Puyol no m'han semblat extraordinaris, tot i que la seva alegria posterior al triomf era encomanadissa. És difícil de saber què pensen les persones que tenen l'ànima dividida (?) entre una professió en la qual aspiren a aconseguir el màxim reconeixement i un sentiment de pertinença a un país que no poden o no s'atreveixen a manifestar en tota la seva plenitud.

Al carrer de davant de casa hi ha hagut una calma total, inusual, durant tot el partit. Després han començat a alternar-se els ritmes dels clàxons de celebració amb els de les músiques dels conductors aliens a l'esdeveniment més important de l'Espanya dels darrers anys.

Tinc curiositat no només per saber que faran els jugadors amb els 600.000 euros de prima, sinó, sobretot, com justificaran, si les expliquen, les seves decisions. Quin món tan estrany, el del futbol.


Segon dia

Gairebé per casualitat assisteixo a l'acte que han organitzat a l'Ampolla per rebutjar la darrera retallada de l'Estatut i per reivindicar el país. Som poca gent. Podria donar una xifra exacta dels participants: molta menys gent que en els restaurants que en aquella mateixa hora servien els sopars. No té cap importància, el procés serà lent. La lectura del manifest i l'acte en general em semblen d'una gran dignitat, modèlics; potser amb un punt de tristor estrictament subjectiu a causa de la sensació de desinterès de l'entorn, del crepucle, i de la música de les sardanes, que avui, entre la indiferència de l'entorn, sí que em semblen un pèl anacròniques, d'un romanticisme incert.

L’amic Sani –i jo el secundo en bona part- és partidari de fa molt temps que tots els actes institucionals siguin enregistrats en vídeo, que quedi una història gràfica i consultable d’allò que forma part de la història de la gent. Em temo que del Manifest de l’Ampolla només quedarà el meu testimoniatge a YouTube durant un temps incert.